En les eleccions a França, de moment, no hi ha marge per a la sorpresa, si aquesta no es produeix el diumenge que ve amb la segona volta: els resultats d’aquest diumenge coincideixen d’una manera molt clara amb el que preveien les enquestes.
El Reagrupament Nacional (RN) de Le Pen i els seus aliats ha assolit entre el 33 i el 34,5% dels vots. Les enquestes li atorgaven com a màxim un 35%. El Nou Front Popular (NFP) ha assolit el 28%, que si el recompte ho confirma, seria una xifra lleugerament inferior a la que es preveia; res d’important, 1 o 1,5 punts per sota. L’Ensemble de Macron obtindria entre un 20% i un 22% i Els Republicans i els seus aliats, és a dir, la dreta gaullista, almenys en la primera volta, hauria salvat els mobles amb un 10%. Tot això amb una participació històrica del 67%.
De totes maneres, cal subratllar, perquè no és un fet menor, que malgrat la polarització i el dramatisme mediàtic, només el 30% dels votants han decidit no concórrer a les urnes, i aquest aspecte, poc tractat, té la seva importància.
En tot cas, el resultat traurà força al Reagrupament perquè vol dir que la mobilització que s’ha produït ha estat en totes direccions, també entre els partidaris de la dreta de Le Pen, que no ha aconseguit ser frenada a les urnes.
A hores d’ara, ja han estat elegits perquè han obtingut a la seva circumscripció més del 50% dels vots, 38 diputats del RN, entre ells la mateixa Le Pen, 21 del NFP, només 2 de Macron, i 3 d’Els Republicans i aliats. L’RN ha quedat primer amb 297 de les 557 circumscripcions en què es divideix França. Cal recordar que la majoria absoluta està en 278. Com ja té 38 diputats elegits, en tindria prou amb sumar-ne 240 per assolir-la, però això significa guanyar al 85% de les circumscripcions on ha quedat en primer lloc. No sembla del tot fàcil. Dependrà en bona part de com es moguin ara els electors i de les particularitats de cada circumscripció.
Són claus les 264 competicions triangulars que han quedat pel diumenge que ve, perquè cal recordar que accedeixen a la 2a volta, no només el primer i el segon classificat, sinó aquelles altres opcions que superen el 12,5% dels vots. Per aquesta raó, també hi ha 4 quadrangulars. En funció de les desestimacions, la victòria de la gent del RN serà més o menys complexa.
Els models que donen resultats un cop completada la 2a volta assenyalen forquilles molt àmplies, i això ja dona una idea de la dificultat d’encertar unes eleccions que, en realitat, són centenars d’elles simultàniament exercides. El RN obtindria entre 230 i 280 escons en aquest segon supòsit, pràcticament a tocar de la majoria absoluta. El NFP se situaria entre els 180 i els 220 escons. Macron quedaria reduït a un ventall d’entre 60 i 90 escons i estaria a un pas de la seva desintegració com a força política unitària. Finalment, Els Republicans obtindrien entre 30 i 50 escons, malgrat que fins i tot podrien ser menys. En realitat, aquesta força tradicional de la dreta francesa es juga molt diumenge que ve perquè pot quedar amb una quantitat de diputats estratègics, decisiva, o bé potser pràcticament esborrats.
De moment, els seus dirigents han decidit no recomanar el vot per a cap altra opció que no sigui la seva i això obre la porta que una part del seu electorat que no es vegi ben representat acabi agafant la papereta de Le Pen.
Macron ha estat incongruentment destructiu fins al final. Va cometre la irresponsabilitat de convocar eleccions a l’inici d’un nou mandat de la UE, quan la Comissió encara no s’ha constituït i pocs dies abans de la celebració dels JJOO a París. La raó que va donar va ser que calia escoltar l’opinió francesa i clarificar. Doncs bé, ara, un cop pronunciats els francesos, en lloc d’assumir la clarificació, crida a votar tots contra el Reagrupament Nacional. Quina mena d’escolta i clarificació és aquesta? Significa que està dient als seus que és millor votar per un candidat de Mélenchon o del partit comunista que per RN. No està gens clar que aquest seguit de posicionaments salvin el seu llegat i la unitat del seu grup. En realitat, Macron es comporta com un home ofès en el seu orgull.
En aquest sentit, el macronisme formarà part del “panteó de les estrelles liberals” del segle XXI que apareixen amb un gran impuls mediàtic que els fa portadors de totes les virtuts i acaben com un petit forat negre. Abans que ell han plegat veles altres figures declarades estel·lars molt de pressa, és el cas de la primera ministra Jacinta Ardern a Nova Zelanda, que de ser una política extraordinària se’n va anar a casa transcorreguts només 5 anys. O encara més Sanna Marin, primera ministra finlandesa, que va dimitir al cap de 4 anys i després d’haver perdut les eleccions. Una mica més haurà durat el buf de Trudeau a Canadà perquè és clar que les enquestes ja assenyalen que no repetirà mandat.
Ara el més possible és que França entri en una fase molt complicada. Primer, perquè l’esquerra no sembla predisposada a acceptar el resultat democràtic i crida a la manifestació al carrer. No és un bon precedent, de fet no és un bon precedent a cap banda, refusar a una força política que representa el 35% de l’electorat en lloc d’intentar integrar-la a les responsabilitats del bé comú.
El problema econòmic de Le Pen tampoc tranquil·litza perquè vol reduir l’IVA i retornar a l’edat de jubilació de 60 anys i pagar aquesta important despesa a força de reduir la seva aportació als fons europeus, fet que pot generar una crisi a la UE de grans proporcions.
En tot cas, i de moment, perquè falta la confirmació de diumenge que ve, el resultat ha demostrat que hi ha molta gent farta dels poders establerts i ha cercat el més alternatiu possible, que està a la dreta i no a l’esquerra. Després, perquè el trinomi millora del poder adquisitiu, de la seguretat i del control de la immigració s’ha demostrat imbatible.
Loading ...
