Eleccions 23-J. L’última jugada de Sánchez. Factors clau i previsions

És clar, que més que una gran jugada, el que ha passat és que no tenia altre camí que forçar la banca i anar a una solució de cara o creu. Dins el PSOE havia calat ràpidament un clima de malestar atribuint la responsabilitat de la derrota a Sánchez i 6 mesos de coll podien enterbolir la seva trajectòria com a líder polític.

A més, ara afloren –sempre la mala memòria- els bagatges de derrotes electorals que s’acumulen sota el seu mandat. I que aquesta última és el corol·lari. Castella i Lleó, el País Basc i, sobretot, els cops demolidors d’Andalusia i Madrid. La realitat demostra que la capacitat electoral de Sánchez és molt deficient, i només la propaganda ha establert la imatge d’un home que sap sempre guanyar la partida.

També s’enfrontava al desgast parlamentari que li oferien uns socis de govern i de parlament totalment destruïts i que per treure el cap tenien necessitat de fer-li passar comptes d’aquí a finals d’any. Només pensar el que faria ERC d’aquí a les eleccions per rescabalar-se de la derrota a Catalunya, deu haver posat la pell de gallina al president del govern. Tan sols un soci podia estar satisfet, Bildu, però aquest és precisament el més incòmode de tots pels socialistes. Tenia una mala peça al teler entre els seus aliats.

Naturalment, una oposició crescuda per les victòries assolides desenvoluparia una pressió parlamentària tremenda. Mesos de calvari per aguantar les eleccions fins al desembre i una presidència de la UE molt incòmoda per aquest motiu.

Ara si perd se n’anirà a casa o a algun alt càrrec internacional. Recordem que és president de la Internacional Socialista i si per una d’aquelles guanyés, la seva presidència europea quedaria revestida de llorers.

No és només l’avançament electoral el que significa un canvi substancial. També pel que fa a l’estratègia electoral.

S’ha acabat el “yolandisme” i ve l’antifeixisme i la crida a concentrar el vot útil en el PSOE. Aquest és el nou camí: extreure tot el rendiment que puguin de la inexorable entesa entre PP i Vox presentant-lo en les seves tintes més extremes, fer palès que “l’esquerra de l’esquerra”, Sumar amb motor Podem que definia el seu anterior guru polític i ara inspirador de La Vanguardia, Ivan Redondo.

La veritat ha mostrat que tot això era una entelèquia construïda sobre uns quants esparracs que han quedat reduïts a la mínima expressió, fent de la feblesa virtut. La idea de Sánchez de presentar-se com a única salvaguarda cridant a concentrar el vot en ell, és una conclusió ben lògica.

Per tant, el plantejament que du a terme, improvisat o no, és d’una gran racionalitat en raó dels seus interessos. Només s’enfronta a dos problemes, i no precisament petits. Si el fracàs del PSOE és pel refús de Sánchez perquè ha volgut presentar unes eleccions locals i autonòmiques en termes d’eleccions espanyoles, quina raó hi ha per pensar que d’aquí al 23 de juliol l’opinió dels ciutadans canviarà per donar-li la victòria?

És clar que pot pensar que la distància de vots amb el PP és perfectament asssumible, poc més de 3 punts percentuals. Però hi ha més en joc.

Es tracta de quedar primer a la majoria de les circumscripcions i així assolir la prima d’escons que atorga el sistema D’Hondt. I això ho tenen més fàcil els populars.

Després perquè el més probable és que la tercera força a la majoria de les circumscripcions sigui Vox i això en la majoria de províncies espanyoles significa que el que ve darrere, el quart, ja es quedarà sense diputats i, per tant, Sánchez tindrà difícil aconseguir la majoria necessària amb els resultats dels seus aliats. O és primer i marca una certa diferència, o està acabat.

D’altra banda, l’estratègia d’aixecar l’espantall de Vox no va funcionar a Andalusia, no ho ha fet a Castella i Lleó on governa aquesta coalició i, per tant, pot haver-hi seriosos dubtes que ho faci amb caràcter general.

Però darrere de tot plegat, i més enllà de les tàctiques, les estratègies i els posicionaments polítics, comença la realitat i aquesta que no acostuma a sortir massa en el discurs polític, també imposa les seves lleis electorals. Quina és aquesta realitat? Caldrà examinar-ho amb cura.

La idea de Sánchez de presentar-se com a única salvaguarda cridant a concentrar el vot en ell, és una conclusió ben lògica. Click To Tweet

Estàs d'acord que el 23 de juliol, en plenes vacances d'estiu, es convoquin eleccions generals?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.