Les eleccions catalanes no solament presenten la incertesa de quin serà el govern que en sortirà d’elles, sinó si la participació no contribuirà a desvirtuar la seva legitimitat, en el cas que resulti singularment baixa.

I no es tracta de cap principi teòric, i menys encara juridic, sinó pràctic. Si la participació se situa en torn el 60% significa que els vots que obté cada partit representen  aquesta mateixa fracció del total de l’electorat, i  per tant, un govern que es pensi que te la majoria d’escons i la proximitat de la meitat del vot, en realitat representarà de l’ordre d’una quarta part dels ciutadans. Òbviament, tindrà tota la legalitat del món, però si nó actua amb un gran afany integrador del 75% de persones que no l’han votat, és evident que tindrem un focus de conflicte potencial gran, i fins ara la perspectiva no convida a la tranquil·litat.

L’independentisme, de via ampla o via estreta, s’ha caracteritzat per una mentalitat que es considera la veu de tot el país, mentre que la seva alternativa, la aliança de Comuns i Podemos a Madrid i a l’Ajuntament de Barcelona, es caracteritza per una legislació, i una actuació  molt ideològica i conflictiva, les lleis d’ensenyament, eutanàsia, “trans”, les polítiques municipals, tot respira una actitud polaritzadora i de posseir tota la raó. No sé veure perquè al front de la Generalitat  hauria d’imperar una mentalitat  diferent, més quan els que liderarien són subalterns de Sánchez, i Iglesias i Colau, respectivament.

La no-llei electoral catalana, basada en la normativa espanyola de circumscripcions provincial i llistes tancades i bloquejades, no ajuda a dotar de legitimitat en situacions de conflicte, perquè els diputats rarament expressen la veu dels electors, amb els quals mantenen una relació migrada, quan no inexistent, i son expressió dels aparells de cada partit, i per tant de les seves consignes.

Si a aquest fet se li afageix la pèrdua de prestigi de la Generalitat, executiu i Parlament, i la temptació generalitzada de governar a cop d’imatge, reduint la política només al que té d’espectacle, hom, per molt que s’hi encaparri, no sap veure que, passat el 14 de febrer, caminarem fermament cap a la resolució de les crisis i amenaces irresoltes que s’acumulen.

M’agradaria que així fos, però no sé veure, en les condicions polítiques actuals, d’on pot venir la bona resposta. Potser necessitem encara una khátharsis, és a dir, una purificació, tan emocional com intel·lectual i moral, que a causa del temor y la pietat, com en la tragèdia grega, permeti recuperar la salut per a la nostra política, i acabi recuperant el sentit del bé comú, imperfecte sempre, però bé a fi de comptes.

Creus que els vots al PDEcat i al Partit Nacionalista de Catalunya influenciaran en els resultats de Junts per Catalunya?

Loading ... Loading ...

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.