El triomf de Macron ha suposat una seriosa advertència a Europa

La continuïtat d’Emmanuel Macron a la presidència de la  República Francesa suposa un  alleujament per a la UE, l’OTAN i el món occidental en general. França no serà presidida els pròxims cinc anys per una formació que pretén desvirtuar la UE des de dins  i que manté vincles  financers amb la Rússia de Putin. Macron ha guanyat,  però  la seva victòria ha sigut  més ajustada que la de  fa cinc anys  i  la seva contrincant, Marine Le Pen, ha augmentat considerablement el nombre de seguidors.

La diferència de vots entre els dos candidats va ser de deu milions l’any 2017 i aquest any s’ha reduït a la meitat. La derrota de Marine Le Pen  ha evitat, de moment, una catàstrofe per a l’Hexàgon i per a Europa,  però  el populisme que ella lidera  ha tret a la segona volta de les eleccions presidencials el  seu millor resultat de  la història  amb  el 41,5% de vots.

L’abstenció ha estat alta, però el que ha estat  extraordinari és el volum de vots en blanc i nuls, gairebé tres milions d’electors

El resultat assolit per Macron, 58,5%, assenyala un avantatge de disset punts, molt inferior al de les anteriors eleccions presidencials, que va ser de trenta-tres punts. Per altra banda, l’abstenció del 28% ha sigut la més alta des de 1969.   Un total de 13,6 milions de francesos  s’han abstingut, 2,2 milions han votat en blanc i 790.000 han dipositat una papereta nul·la a l’urna.  L’abstenció ha estat alta, però el que ha estat  extraordinari és el volum de vots en blanc i nuls, gairebé tres milions d’electors. Es tracta de  ciutadans que han expressat d’aquesta manera el seu profund disgust, frustració i impotència per la forçosa disjuntiva entre dos candidats que no els convencien. Macron, en total, ha estat reelegit només amb un 38,5% del cens electoral. Els partits polítics que van dominar la V República, gaullistes-giscardians i socialistes, gairebé han desaparegut,  mentre el vot radical associat a les formacions representatives del populisme d’esquerres i de dretes ha obtingut en la primera volta de les presidencials un suport electoral del 52,3% davant el 40,8% el 2017. Macron ha guanyat, però el resultat de les eleccions emet senyals alarmants. És el reflex d’una França profundament dividida que entra en zona de turbulències.

S’han confirmat les tendències  que són visibles des de fa anys i que no només afecten França, sinó també a altres països europeus i els Estats Units. Són conseqüència de la globalització, de la concatenació de crisis a partir de la Gran Recessió de 2008 fins a la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, del malestar i la sensació de greuge, del ressentiment, del desfasament entre els que se senten abandonats i perdedors dels canvis i els que, malgrat tot, han prosperat i encaren el futur amb optimisme.

Macron atreu el vot dels més joves i dels més grans, de les persones amb més ingressos i de les que han rebut millor formació. Marine Le Pen és forta entre les classes treballadores, antics votants del Partit Comunista, situats particularment a  l’àmbit rural,  amb un nivell acadèmic més baix. Entre els fenòmens del Brexit, Trump i Le Pen existeix un fil conductor populista.

Després d’haver guanyat, Macron ha de governar i per fer-ho necessita aconseguir una majoria consistent a l’Assemblea Nacional que resultarà de les eleccions legislatives del 12 i 19 de juny. El sistema electoral de la V República, majoritari i a dues voltes, atorga un enorme  avantatge al partit guanyador i castiga fortament les minories.  Però en aquesta ocasió, la fragmentació del panorama polític i la gairebé desaparició dels dos grans partits històrics -republicans i socialistes- pot suposar una gran oportunitat per al populisme i provocar una “cohabitació”, és a dir, una parella  de  President i Primer ministre amb diferents colors polítics. Marine Le Pen ja treballa intensament sobre el que ella denomina   “tercera volta“ de les eleccions presidencials (les eleccions legislatives  de juny) i  es proposa  assolir la presidència de la República a les pròximes eleccions  de 2027.

Macron ha declarat que “la ràbia que ha portat a votar a Le Pen ha de trobar una resposta“. Pensa que cal mitigar el descontentament radical, protagonitzat pels ressentits i  pels que se senten oblidats, proclius a votar qualsevol opció extremista. No serà una tasca fàcil.  Una Le Pen eufòrica ha manifestat que “les idees que representem són imparables i estan arribant al cim“.

Les eleccions han posat en evidència, una vegada més, una França profundament dividida des de diferents punts de vista: ideològic, social, territorial i generacional.  

Els catalans del  Departament Pirineus Orientals, capital Perpinyà, amb  el nivell d’atur més alt de tot el territori continental francès  (12,5%),  han votat majoritàriament Le Pen  amb un 56,3%.  El 77% dels directius d’empreses han votat Macron, mentre que el 67% dels obrers ho han fet per Le Pen.  Un 70% dels votants de Macron es diuen satisfets amb la seva situació socioeconòmica, mentre que un 80%  dels votants de Le Pen se senten insatisfets amb el seu estatus.

Els resultats electorals mostren l’existència de dos països diferenciats segons el nivell de renda. Els analistes parlen de “dues Frances“. També parlen d’enfrontament entre “diverses Frances”:  urbana i  rural,  global i  local,  digitalitzada  i  no digitalitzada,  nacionalista i  internacionalista. França té una de les ciutadanies més insatisfetes d’Europa . Els populismes de dreta i d’esquerra no són la causa de les crisis acumulades sinó que en són la conseqüència.

El politòleg francès Jerome Fourquet  ha publicat un llibre (L’Archipel français, 2019),  definit com un assaig de geografia electoral, en el que explica com França ha passat d’una època daurada, caracteritzada per  le velo,  la baguette   i el bon funcionament de l’estat del benestar, coneguda com “les trente glorieuses“ (els 30 anys gloriosos que van des del final de la Segona Guerra Mundial  als anys setanta/vuitanta del segle passat), a convertir-se en una nació múltiple i dividida. Detalla com s’han esfondrat els pilars estructurals de la vida social i política francesa, amb la desaparició de la matrice traditionelle catholique/comuniste. L’explosió d’aquell paisatge enyorat ha generat milions d’individualitats o petits grups sociològics sense relació entre ells i sense un destí comú, formant un vertader “arxipèlag”.  Els francesos “viuen sota la mateixa bandera, però en illes diferents”.

Le Pen els promet posar fi a la immigració il·legal, vigilar de prop els islamistes i un patriotisme més proteccionista en l’econòmic

Fourquet es basa en estudis anteriors sobre la desaparició i recomposició del catolicisme a la societat, les  identitats regionals,  la immigració, el vot populista  i la secessió de les elits. Creu que les fractures són  fortes i successives:  problemàtica dels immigrats de primera generació (1983);   referèndum negatiu sobre el tractat constitucional de la UE i fractura entre quadres proeuropeus i majoria electoral en contra (2005); atemptats terroristes  (2015);  confirmació de les tendències de desagregació (2017). Assenyala particularment les fractures existents  entre guanyadors-oberts (mundialització) i perdedors- tancats (sobiranistes); entre  centre i perifèria;  a les ciutats,  en barris fora de la llei dominats per narcotraficants i islamistes; entre macronistes/europeistes i populistes/nacionalistes. Analitza l’esfondrament dels partits tradicionals i creu que el creixement del populisme de dretes es deu en gran  part a vots  d’obrers que, abocats a la pobresa i farts de la inacció de les formacions tradicionals, aposten  per una Le Pen que els promet posar fi a la immigració il·legal, vigilar de prop els islamistes i un patriotisme més  proteccionista en l’econòmic, en contrast amb allò que defensa la UE.

L’enfrontament que sembla superat és la tradicional esquerra-dreta, inventat precisament  per França durant la Revolució Francesa. Els realistes s’asseien accidentalment a la dreta de l’Assemblea Nacional i els contraris a l’esquerra.  Le Pen ha declarat: “Ja no existeix la dreta i l’esquerra. La diferència radical és entre patriotes i globalistes. La nova línia divisòria és entre aquells que tenen por de la globalització i aquells per als que la globalització és una oportunitat“.

La diferència fonamental entre Macron i Le Pen  no és  dreta-esquerra sinó  nacionalisme-internacionalisme. Macron és un defensor  apassionat de l’aprofundiment de la integració europea, vol més Europa, mentre que Le Pen rebutja la UE i vol   retornar a una Europa d’estats-nació. Compta amb un aliat per anar contra la UE que  es diu Vladímir Putin.  Macron la va posar contra les cordes en el debat precedent de la segona volta de les presidencials precisament sobre la seva relació amb l’autòcrata rus.

La preocupant situació política  reflecteix la creixent radicalització-polarització de la societat francesa al llarg dels tres últims decennis,  durant els que  s’ha assistit a un progressiu declivi (declin) del país .  L’Hexàgon no ha estat capaç de posar en marxa les reformes imprescindibles per corregir els seus problemes estructurals i  els intents d’avançar en aquesta direcció han desencadenat mobilitzacions que les han matat abans de néixer.  Els clars i majoritaris mandats rebuts per Chirac el 2002 i per Sarkozy el 2007 no es van dur a la pràctica i el gruix de les moderades iniciatives reformistes plantejades per Macron el 2017 no han prosperat gaire.  El polític francès gaullista Alain Peyrefitte va analitzar en un  llibre seu la   incapacitat de França per reformar-se (Le mal français, 1976).  S’ha parlat molt els darrers anys  de decadència (declinisme). De Gaulle afirmava que “els francesos no saben fer reformes tret de quan fan revolucions“

cap partit ni cap govern no ha emprès un projecte de modernització per adaptar el país al nou entorn internacional de la postguerra freda, de la globalització i de la revolució tecnològica

Si en aquelles ocasions (2002 i 2007) els francesos van apostar o va semblar que apostaven per la necessitat de reformar l’statu quo dominant, la frustració d’aquella expectativa s’ha degut bé a la falta de coratge-convicció dels seus polítics per dur a terme la tasca, bé a la seva claudicació davant la pressió dels influents grups d’interès, nombrosos en un Estat tan tentacular i omnipresent com el francès, per a qui les reformes suposarien el final dels seus privilegis i del seu poder. Per això, cap partit ni cap govern no ha emprès un projecte de modernització per adaptar el país al nou entorn internacional de la postguerra freda, de la globalització i de la revolució tecnològica. En el millor dels casos han introduït retocs en el model estatista anquilosat per garantir la seva supervivència. Cal rellegir el llibre clàssic del geògraf Jean-François Gravier (1947),  titulat Paris et le désert français, per entendre els mals tradicionals d’un Estat desmesurat i del seu centralisme. La primera meitat de l’obra es dedica a explicar la macrocefàlia de París. Parla de recursos “devorats” pel centralisme. Proposa  una descentralització exemplar que mai arriba i és partidari  del federalisme.

Les profundes esquerdes obertes a la societat francesa seran molt difícils de tancar i les falles estructurals de l’Hexàgon no es corregiran sense una agenda reformista molt més agressiva que la plantejada per Macron fins ara. L’amenaça d’una cohabitació amb els populismes sortida de la “tercera volta“ de les presidencials (eleccions legislatives del pròxim mes de juny)  complica encara molt més el reformisme necessari.

En el seu cèlebre assaig La France qui tombe: un constat clínique du déclin français,  publicat el 2003, el polític i assagista Nicolas Baverez planteja que o bé França aplica una teràpia de xoc per modernitzar les seves estructures o bé, abans o després, arribarà un líder populista a presidir la República, i aleshores poden recomençar hores fosques per a França i per a tot Europa.  Amb la revàlida de Macron a la presidència francesa el perill que suposa  per a França i  Europa que el populisme arribi al poder s’ajorna, però no desapareix.

Si Macron vol evitar-ho haurà d’actuar els pròxims cinc anys amb gran altura  política, tractar de recosir  les grans fractures franceses  i tenir sempre present la clàssica definició de política atribuïda a Soló, un  savi que va viure a  Grècia fa dos mil anys, segons la qual la política és l’art d’harmonitzar els interessos i les diferències ciutadanes, per profundes que aquestes siguin.

 Loading ...