Ja es coneixen les dades, ara ja definitives, de l’import que ha representat el rescat bancari de la passada gran crisi. El Tribunal de Comptes ho ha valorat en 66.577 milions d’euros, que correspon a 1.407 euros per habitant, i si es vol per a més grans de 18 anys, doncs uns 2.030 euros. Traduït en relació amb les llars representen la xifra de 3.560 euros per a cadascuna d’elles. És una quantitat molt important.
Però el que més crida l’atenció i preocupa són les conseqüències. Mentre que la crisi ha comportat l’augment de la pobresa, de la desigualtat extrema de persones, que han vist reduir substancialment els seus ingressos o perdre’ls totalment, el món bancari, el que fa referència a tot el seu nodrit gruix d’alts directius i consellers, no ha vist reduir en absolut els seus ingressos ni el seu patrimoni. I aquí cal una reflexió de cara al futur que és important.
Una cosa és que deixar caure els bancs sigui pitjor remei que la malaltia, i una altra cosa és que la crisi i el seu cost l’hàgim d’afrontar entre tots, especialment un sector de població, mentre que els principals responsables del món financer no enregistren cap canvi ni en la seva renda ni el seu patrimoni. Salta a la vista que hi ha aquí un desequilibri nociu.
Hi ha d’haver una proporcionalitat de la distribució dels costos de la crisi, de manera que els que més tenen la suportin en una proporció més gran que els que tenen menys, perquè fins i tot, malgrat que aquesta proporcionalitat tingui una magnitud superior, el seu nivell de vida es veurà molt menys afectat que el de la gent de menors ingressos.
No s’entén com un país que viu governat per les denominades forces progressistes, assumeixi de manera tan impassible aquesta greu contradicció. De la mateixa manera que quan les coses van bé s’enegistren importants increments en les retribucions i patrimonis de l’elit econòmica de la societat, quan van malament les coses haurien d’assumir un cost també proporcionalment superior. Aquest és un raonament de tota justícia. A més en el cas bancari cal distingir entre el manteniment de l’estabilitat de la institució pel bé del conjunt del sistema, dels ingressos dels vèrtexs que els dirigeixen, que haurien d’haver afrontat d’una manera molt significativa el cost del rescat.
No s’entén com un país que viu governat per les denominades forces progressistes, assumeixi de manera tan impassible aquesta greu contradicció Share on X
Loading ...
