Aquesta setmana hi han hagut eleccions parlamentàries en diverses circumscripcions angleses. Els primers resultats apunten que els conservadors de Boris Johnson estan obtenint àmplies victòries davant una esquerra laborista que ha perdut el nord.
Johnson, acusat recentment en diversos escàndols de corrupció, sembla poder respirar tranquil.
La jugada del Brexit li ha sortit, de moment, fantàsticament bé. Ha deixat en ridícul la Unió Europea organitzant una campanya de vacunació molt eficient, facilitada enormement perquè la principal vacuna anti-Covid emprada és anglesa.
Ara que el món té cada vegada més la vista posada en la recuperació econòmica, Johnson vol que el Regne Unit jugui un paper destacat. I, de moment, les previsions econòmiques li són també favorables. Tot apunta que el país es recuperarà més ràpidament que els membres de la UE.
L’any en que el Regne Unit s’ha aixecat
Durant cinc anys, Brussel·les ha ridiculitzat els anglesos. A finals de 2019, des del continent s’amenaçava Anglaterra no només amb la ruïna, sinó fins i tot amb la fam (a causa de les importacions d’aliments que arriben a les illes britàniques per camió a través de la Manxa).
2020 tampoc va començar amb bon peu a Londres. Johnson va reaccionar tard i el país va patir, gairebé més que qualsevol altre a Europa, la primera onada de la pandèmia. El mateix Johnson va haver de ser hospitalitzat de gravetat.
No obstant això, com històricament ha succeït, el Regne Unit ha aixecat el cap amb extraordinària rapidesa. La seva avançada campanya de recuperació li ha donat un avantatge crucial de diversos mesos respecte al continent per preparar la seva reobertura econòmica. El fet de no haver de respondre davant la burocràcia europea i dependre d’acords amb altres països li ha afegit agilitat.
Però la recuperació britànica no s’acontentarà amb la sortida de la crisi. Són molts els analistes que coincideixen que serà precisament a mig i llarg termini que veurem una increïble expansió del Regne Unit .
La gran estratègia del Regne Unit per al segle XXI
El 16 de març, Downing Street publicava un document d’una claredat i visió rares avui en dia. Es titula “Gran Bretanya global en una era de la competitivitat“. Per cert que el lema “Gran Bretanya Global”, Global Britain, sembla ser collita pròpia de Johnson quan va ser nomenat ministre d’exteriors de Theresa May a 2016.
Aquest document estratègic tracta de tots els aspectes en què un estat ha d’actuar en el segle XXI per ser influent. Parla, és clar, de defensa i seguretat, però també de ciència i tecnologia, de lideratge i exemple polític, de poder tou, de clima i d’internet.
El document, de 114 pàgines, parteix d’una constatació audaç: l’ordre internacional de 1945 ha esclatat i no tornarà. Cal doncs participar activament en la construcció del nou sistema internacional.
L’ordre internacional de 1945 ha esclatat i no tornarà. Cal doncs participar activament en la construcció del nou sistema internacional
És un punt de partida trencador perquè el Regne Unit conservador de 2021 és la primera nació occidental a admetre obertament que el sistema que va vèncer al comunisme a finals dels 80 està esgotat. Tots els altres esperen encara recuperar un vell sistema que, en la seva essència, ho confiava tot als Estats Units.
Lluny de caure en la caricatura propagada per Brussel·les i els anti-Brexit d’un Regne Unit que es retira del món per tancar-se en les seves illes, el govern de Johnson prepara exactament el contrari. S’està armant dels instruments necessaris per esdevenir un competidor formidable del segle XXI.
Però, què proposa concretament l’estratègia britànica? Primer, identifica les condicions per tenir èxit en el món actual. Segons el document, són tres: sobirania nacional, seguretat i prosperitat .
En segon lloc, tracta dels camps clau on es jugarà el destí del món en termes no només econòmics, sinó també militars i polítics: el mar, l’espai i el món digital. En cada un d’ells, el Regne Unit es proposa jugar un paper positiu per regular-los internacionalment.
La lluita contra el canvi climàtic forma part d’aquest apartat: així Londres espera guanyar-se la confiança dels països més afectats per aquest fenomen, i augmentar la seva pròpia influència.
En tercer lloc, evita caure en la ingenuïtat i proposa fer de la inversió en defensa un motor clau de desenvolupament tecnològic, de creixement econòmic i de cohesió social. I és clar, fer de les forces armades un instrument per prevaler en cas que aquestes normes internacionals no prosperin.
Finalment, aposta per la defensa dels valors britànics i per presentar-se com un aliat fiable d’aquells altres països que també els defensin.
Són en definitiva propostes pragmàtiques, completes i ben cosides entre si. No cauen en el bonisme habitual, però tampoc suposen una agenda maquiavèl·lica on només importa el poder nu.
El temps dirà si el Regne Unit aconsegueix posar en pràctica la seva gran estratègia per al segle XXI. Però de moment és l’únic país europeu que s’està construint, al menys en part, les bases del seu èxit en el complicat món actual.
Loading ...
