No cal ser un esperit especialment perspicaç per adonar-se que, en política, la realitat acostuma a desmentir els relats amb una constància admirable. I en el cas que ens ocupa, l’acumulació d’afers judicials que envolten la cúpula socialista ja no admet matisos ni matalassos retòrics.
El president del Govern insisteix que tot plegat és responsabilitat de tercers, que ell no en sabia res, que és víctima d’una mala fe persistent. Però la situació presenta una singularitat que no es pot amagar: és el seu partit, el PSOE, el que és investigat a l’Audiència Nacional. No calen adjectius; la fredor de la dada ja és prou eloqüent.
La causa, segons el que estableix el procediment judicial vigent, no inclou encara una imputació formal contra el partit com a persona jurídica; però això no rebaixa en absolut la transcendència del fet. La investigació existeix, és oberta, avança, i té per objecte pagaments en efectiu, gestió irregular de fons i presumptes pràctiques de finançament opac.
Tot plegat s’investiga, precisament, perquè l’UCO i el jutge han trobat elements que mereixen ser explicats. El PSOE ha hagut d’entregar documentació sobre anys de moviments interns de caixa, facturació i justificants. Aquest detall, en la vida pública, equival a un diagnòstic: el pacient no està bé. I el metge, abans de fer un pronòstic, vol saber què hi ha dins l’organisme.
El problema de Sánchez no és només l’acumulació de casos —que són molts, dispersos i persistents—, sinó la naturalesa del lligam que tenen amb l’estructura orgànica del seu partit.
La seva defensa sempre s’articula en dos eixos: o bé no en sabia res, o bé allò que se li atribueix és senzillament fals. Però el pas del temps va erosionant les dues excuses. Quan la investigació implica el partit en la seva seu central, quan s’exigeixen llibres comptables, quan personal administratiu declara davant el jutge sobre els diners en metàl·lic manejats durant anys, aleshores l’al·legat del desconeixement adquireix un aire de debilitació.
No sembla plausible —ni tan sols amable— que el secretari general d’un partit no tingui cap informació rellevant sobre la forma en què aquest partit es finança i administra. I si és cert, aleshores el problema encara seria més fondo.
En aquests assumptes, val més la prosa directa que no pas el farciment explicatiu. La causa no afecta només antics càrrecs. Afecta gent que ha tingut responsabilitats de govern, de gestió i de direcció interna. I afecta, fins i tot, entorns personals que, sense estar formalment vinculats al partit, tenen un impacte polític innegable sobre la figura del president.
És igual que la defensa insisteixi que tot és casualitat, que no hi ha trama, que són fantasies de l’oposició. La realitat judicial no fa cas d’aquests matisos i avança amb una tossuderia admirable, com la pluja que cau damunt els camps a la tardor.
El retrat, vist amb la distància justa, és el d’una estructura que s’ha vist desbordada pels fets. El PSOE ha viscut massa temps en la comoditat que proporciona la retòrica del progrés, de la moderació i de la suposada superioritat moral sobre els seus adversaris.
Però a la política —com en la vida pagesa que tant agrada invocar a Pla— els fets tenen el mal costum d’aparèixer quan no te’ls esperes i sempre en el pitjor moment. I ara, la realitat que emergeix és la d’un partit que ha de donar explicacions a la justícia pels seus moviments interns i per la conducta de persones que han format part de la seva direcció i dels seus governs.
Això, en qualsevol democràcia madura, hauria de provocar un debat seriós, fred, adult: quin nivell d’exigència demanem als partits? Quina relació han de mantenir amb el poder i amb els diners públics? I sobretot: quin grau de responsabilitat personal ha d’assumir un dirigent que encapçala una organització investigada? Són preguntes que, a hores d’ara, no semblen inquietar gaire els socis parlamentaris del Govern.
I aquí hi ha una de les parts més tristes —i més còmiques, si hom té esperit— de la política espanyola contemporània: el paper d’estrassa que han assumit els partits que sostenen Sánchez al Congrés.
Sumar, com a exponent principal, s’empassa sense mastegar cada nova eventualitat, cada requeriment judicial, cada moviment de l’UCO, cada declaració incòmoda. La seva preocupació no és la higiene institucional, sinó la supervivència de la majoria. I la resta de socis, en aquesta comèdia, practiquen exactament la mateixa acrobàcia: mirar cap a un altre costat amb una disciplina que faria enveja als gimnastes olímpics.
A la fi, tot es redueix a una idea senzilla: el partit del president és investigat. No hi ha adjectiu que ho pugui suavitzar. No hi ha compareixença que ho pugui esmorteir. I cap estratègia comunicativa no pot tapar el fet que la situació erosiona el discurs oficial com la sal erosiona la maroma d’un vaixell vell.
El país mereix una explicació millor que el silenci, la negació o la teatralització de la sorpresa.
Membres del PSOE citats com a imputats/investigats
- Santos Cerdán (exsecretari d’Organització del PSOE): Imputat al Tribunal Suprem per organització criminal, mordidas en obres públiques; en presó provisional des de juny 2025 i alliberat recentment.
- José Luis Ábalos (exministre i exsecretari d’Organització): Imputat en Audiència Nacional i Suprem per cobrament de mordidas i pagaments en efectiu.
- Koldo García (exassessor d’Ábalos): Imputat a Audiència Nacional per organització criminal i blanqueig.
- David Sánchez (germà de Pedro Sánchez): Imputat a Badajoz per prevaricació i tràfic d’influències en adjudicació de plaça pública; a judici oral.
- Álvaro García Ortiz (fiscal general): Condemnat per Suprem (filtració); investigat en altres procediments.
- Altres: Patricia Úriz (dona de Koldo, blanqueig), Manuel Candalija i Elisa Moriano (Diputació Badajoz, prevaricació).
- Leire Díez i Javier Pérez-Dolset (“fontaners” PSOE): Imputats en “cas clavegueres”, citats testimonis com Cerdán i Antonio Hernando.
Citats com a testimonis o relacionats
- Mariano Moreno Pavón (exgerent PSOE), Celia Rodríguez (empleada PSOE) i Carmen Pano: Van declarar a l’Audiència Nacional sobre pagaments en efectiu.
Informació sol·licitada al PSOE pels tribunals
L’Audiència Nacional (jutge Ismael Moreno) ha requerit al PSOE el desglossament complet de pagaments en efectiu des del 2017-2024, justificants de despeses, factures i documentació comptable per verificar possibles irregularitats en campanyes i fons de Ferraz, després de detectar desquadres per l’UCO en cobraments a Ábalos i Koldo. El partit ha de lliurar aquestes dades en el marc de la peça separada del “cas Koldo”.
També han estat cridats a declarar com testimonis amb obligació, per tant, de dir la veritat: Alts càrrecs de Ministeris i ADIF. Diversos sotssecretaris i directors generals de l’etapa d’Ábalos (vinculats a l’administració socialista) han desfilat per l’Audiència Nacional per explicar com es van tramitar els contractes d’emergència. Responsables d’ADIF: Personal tècnic i directiu d’ADIF (empresa pública dependent de Transports) ha estat cridat per aclarir la contractació amb l’empresa “Solucions de Gestió”.
Els socis del Govern, muts: el preu de mantenir la majoria. #Congrés Share on X





