El primer ministre de França, François Bayrou, declarà en una roda de premsa el 15 d’abril que els francesos “no treballem suficient, no produïm suficient”, alertant que “no disposem de prou recursos perquè el nostre país no produeix suficient”.
El centrista Bayrou, cap del govern des de la moció de censura a Michel Barnier el passat desembre, ha format un “comitè d’alerta dels pressupostos” i ha declarat “l’estat d’urgència pressupostària”.
França tancà l’exercici fiscal 2024 amb un dèficit públic que fou pitjor que les previsions inicials, arribant al 5,8%. Pràcticament el doble de l’exigit pel Tractat de la UE. L’endeutament públic se situà també en xifres de rècord, del 113% del Producte Interior Brut (PIB).
Aquesta situació límit és el resultat d’una bulímia fiscal típicament francesa.
El 2023, l’últim any amb dades publicades per Eurostat, la despesa pública total del país arribà al 58,4% del PIB, situant-se França com el país de la UE (de fet, del món) amb el sector públic més obès.
Però, malauradament per a Bayrou, en el país de les vagues, les subvencions públiques, la setmana de les 35 hores i la jubilació als 62 anys, aquest missatge té tots els números de ser rebut de la pitjor manera possible pels electors.
De fet, el veterà polític no és ni de bon tros el primer mandatari que alerta els francesos que el país no pot seguir sostenint el seu model de vida fortament dependent de les ajudes públiques.
Els presidents Nicolas Sarkozy i Emmanuel Macron ja intentaren discursos en pro del valor del treball i la importància de la productivitat, però tots dos acabaren per claudicar, empitjorant de fet l’estat de les arques públiques al llarg dels seus mandats respectius.
França acumula encara altres dades preocupants: és l’estat amb la despesa social més elevada del món (el 2019 concentrava l’1% de la població i el 15% de tota la despesa social del planeta), i l’evolució de la seva productivitat en els darrers 20 anys ha empitjorat sensiblement.
Sabedor d’aquests mal, Bayrou ha multiplicat les alertes de forma ben explícita, apuntant que “França és el país del món que més diners públics gasta”, que “molts països més desenvolupats que nosaltres […] han reduït les seves despeses quan s’han vist amenaçats”, que “l’excés de despesa pública no és la clau de la felicitat”, i que el deute és “una trampa perillosa, potencialment irreversible i inacceptable perquè no podrem sostenir en el temps la càrrega”.
El primer ministre francès ha subratllat que el deute “és políticament insostenible, però encara més rotundament, és moralment inacceptable“. Finalment, ha apel·lat al poble: “hi ha hores de la veritat que són decisives i aquesta és una d’elles […] La nostra convicció és que […] només la presa de consciència dels nostres conciutadans, només la confrontació dels ulls oberts amb la veritat de la nostra situació, pot sostenir una acció determinada”.
L’executiu ha insistit que l’essencial de l’esforç que ha de permetre reduir el dèficit al 5,4% del PIB enguany, provindrà d’una reducció de les despeses públiques.
Però no està gens clar que els francesos, acostumats com estan que l’estat els tregui les castanyes del foc davant la mínima dificultat, vulguin entendre les raons de l’executiu. De moment, els sindicats ja han exigit nous impostos al capital i a la riquesa.
Aquesta situació límit és el resultat d'una bulímia fiscal típicament francesa Share on X
Loading ...
