El triler, ja se sap, és aquell joc trucat en què cal endevinar on és la boleta que el gestor del joc mou incessantment, tapant-la amb tres recipients. Es pot dir així perquè l’altre jugador mai no l’encerta, tret que el gestor ho vulgui, per tal que sembli que el joc és veritable i no una estafa.
Doncs bé, Sánchez duu a terme aquesta pràctica amb la Unió Europea. D’una banda, ha encès el discurs de fidelitat i aplicació dels seus mandats; de l’altra, fa de manera clamorosa allò que li convé. Només l’estranya condescendència de la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, fa que Espanya —o, millor dit, el seu govern— no estigui assenyalada com a incomplidora.
Ho és àmpliament en el terreny de la justícia i de l’aplicació dels drets humans, d’acord amb els informes anuals de la Comissió. Però també hi ha molt de triler en la manera com el govern presenta els comptes. Per exemple, la Seguretat Social continua estant en fallida, i sembla difícil que amb la dinàmica laboral actual es pugui corregir el dèficit anual que cobreixen els pressupostos de l’Estat, el qual va superar els 60.000 milions d’euros l’any passat.
Dos fets recents il·lustren aquest comportament
Hi ha una gran unanimitat dins l’establishment comunitari sobre la necessitat que Europa faci canvis vitals per competir amb la Xina i els Estats Units. Són molts els camps en què ens hem endarrerit; un d’ells és el de disposar de grans campions europeus, és a dir, empreses que per la seva mida i dinàmica puguin competir en el mercat global amb les d’altres països.
L’informe Letta, de l’exministre italià, insisteix en aquest sentit. En el seu recent viatge a Madrid, va remarcar la necessitat d’un mercat únic europeu, en lloc dels múltiples mercats actuals, que corresponen als estats membres —o fins i tot més, com succeeix en el cas d’Espanya.
No tothom comparteix aquest punt de vista, com mostren els partits de la dreta alternativa. No obstant això, és evident que el nucli central de socialdemòcrates, liberals i conservadors sí que ho veu així. Malgrat això, Sánchez acaba de demostrar que, encara que assenteixi al discurs europeista, a la pràctica assumeix una concepció nacionalpopulista quan ha d’aplicar-lo a Espanya.
És el cas de Talgo: la intromissió de la Moncloa ha estat escandalosa per satisfer l’interès del Partit Nacionalista Basc, evitant que l’operació d’un nou soci vital per a l’empresa l’apartés del seu àmbit, i resultés afavorida la basca Sidenor malgrat ser la pitjor oferta en tots els sentits.
Avui, 14 de febrer de 2025, Talgo, el fabricant espanyol de trens, es troba en una situació de transició a causa de moviments significatius en el seu accionariat. El fons d’inversió Trilantic, que posseeix el 29,9% de Talgo, ha rebut una oferta d’adquisició per part d’un consorci liderat per Sidenor, presidit per José Antonio Jainaga, amb el suport de les fundacions bancàries BBK i Vital, així com del fons públic basc Finkatuz. Aquesta oferta proposa un preu de 4,15 euros per acció, amb un possible increment de 0,65 euros addicionals si es compleixen certs objectius per als anys 2027 i 2028.
Anteriorment, el fons estatal polonès PFR, propietari del fabricant ferroviari Pesa, havia mostrat interès a adquirir fins al 100% de Talgo mitjançant una oferta pública d’adquisició (OPA) a un preu de 5 euros per acció, superant l’oferta de Sidenor. No obstant això, PFR va decidir no continuar amb l’OPA, influenciat per la postura del govern espanyol, que prefereix que Talgo romangui sota control nacional per assegurar el manteniment de la producció i l’ocupació a Espanya.
Aquesta preferència governamental ha portat Sidenor a posicionar-se com el principal candidat per adquirir la participació de Trilantic a Talgo, malgrat que la seva oferta sigui menys favorable en termes econòmics en comparació amb la proposta polonesa. El govern espanyol valora la capacitat de Sidenor per mantenir la producció i l’ocupació dins del país, considerant-ho un factor clau en la decisió.
En el context d’aquests moviments, s’han produït diverses dimissions en el consell d’administració de Talgo. José María Oriol Fabra, vicepresident no executiu i conseller de l’empresa, va presentar la seva dimissió per motius personals. Així mateix, altres tres consellers, Francisco Javier Bañón, Javier Fernando Olascoaga i Pedro Manuel del Corro García-Lomas, van renunciar als seus càrrecs per evitar possibles conflictes d’interès enmig de les negociacions de venda.
Aquestes decisions i moviments en l’accionariat de Talgo reflecteixen la importància estratègica que l’empresa té per a Espanya i la influència del govern per assegurar-ne el control.
Però, a més, hi ha un antecedent recent en el mateix sentit:
El març de 2024, el consorci hongarès Ganz-MaVag Europe, compost per Magyar Vagon i el fons estatal hongarès Corvinus, va llançar una oferta pública d’adquisició (OPA) amistosa per adquirir el 100% de Talgo, valorant l’empresa en 620 milions d’euros (5 euros per acció). Aquesta oferta comptava amb el suport del consell d’administració de Talgo i dels seus principals accionistes.
Tanmateix, el govern espanyol va expressar des del principi la seva preocupació a causa del caràcter estratègic de Talgo en el sector ferroviari nacional i als possibles vincles de Ganz-MaVag amb el govern hongarès de Viktor Orbán i, potencialment, amb Rússia. El Consell de Ministres va decidir l’agost de 2024 vetar l’OPA, al·legant “riscos insalvables per a la seguretat nacional i l’ordre públic”.
Davant aquest veto, Ganz-MaVag va retirar la seva oferta i va anunciar la seva intenció d’emprendre accions legals tant a Espanya com a la Unió Europea per defensar la legitimitat de la seva proposta. Posteriorment, el desembre de 2024, el consorci va presentar un recurs davant del Tribunal Suprem espanyol contra la decisió del govern.
El govern espanyol ha prioritzat mantenir Talgo sota control basc, satisfent així el PNB, a qui necessita al Parlament, en lloc de facilitar l’entrada d’una empresa europea en la construcció de ferrocarrils. Si cada país actua amb aquesta lògica, l’informe Letta es converteix en paper mullat. Aquesta lògica local pot ser defensable, però no ho és participar d’un determinat discurs a Brussel·les i fer el contrari a Espanya.
Un altre capítol recent és el militar. És evident que Espanya és l’Estat que menys recursos destina a la seva defensa, sense arribar ni tan sols al compromís del 2% del PIB, quan ara l’exigència de l’OTAN ja se situa en el 5%. Sense una despesa militar més significativa, tota consideració sobre la política europea en relació amb Ucraïna, per exemple, no té sentit.
En aquest context, Sánchez destaca per dos perfils perfectament contradictoris. D’una banda, alça la veu i es mostra dur amb tota negociació amb Rússia que no sigui favorable als interessos ucraïnesos. Però, al mateix temps, és incapaç d’oferir una ajuda militar digna d’aquest nom. Una vegada més, demostra que no és un aliat fiable.
Loading ...
