Hauríem de prestar més atenció al fet que Europa avança en sentit contrari a la resta del món. En efecte, a la Unió Europea s’avança i es considera un signe de progrés la cancel·lació de Déu i de tot sentit religiós cristià, malgrat que és un factor decisiu i inextricable de la seva cultura. Mentrestant, la consciència religiosa o espiritual, arrelada en les seves pròpies tradicions, continua sent la característica de la major potència mundial, els Estats Units, i ha pres força en grans països d’on havia estat prèviament extirpada, o almenys s’havia intentat, com Rússia i la Xina. Així mateix, és la base de la nova governança de l’Índia, la segona potència més poblada, i constitueix un tret determinant de la vida institucional i política del Brasil.
Als Estats Units, això ha estat sempre més o menys així, amb diversos “ressorgiments” religiosos al llarg de la seva història, com també ha passat al Brasil. A l’Índia, el ressorgiment de l’hinduisme fins a assolir el poder polític sorgeix del declivi i la crisi del moviment secular que va triomfar amb la independència, encapçalat per Nehru i el Partit del Congrés. Aquest últim va ser relegat fa anys a l’oposició pel partit hinduista Bharatiya Janata Party (BJP), el “Partit Popular Indi” d’ideologia nacionalista hindú, que defensa la primacia de la cultura i tradicions hindús dins del marc d’un estat laic. La seva visió política està influenciada pel concepte de Hindutva (hindunitat), promogut per la seva organització matriu, el Rashtriya Swayamsevak Sangh (RSS).
Tot i que el partit ha impulsat polítiques econòmiques neoliberals, incloent-hi la liberalització del mercat i l’atracció d’inversió estrangera, també advoca pel desenvolupament rural, el benestar social i la creació de llocs de treball a través de grans projectes d’infraestructura. L’Índia ha buscat un paper més actiu en l’escenari global, enfortint vincles amb països com els Estats Units i el Japó, i alhora amb Rússia, un aliat tradicional. L’Índia ha estat de gran ajuda per a Putin en les actuals circumstàncies de la guerra a Ucraïna, reafirmant la seva posició com a potència emergent. El BJP ha dominat la política índia en els darrers anys, combinant un fort missatge de desenvolupament amb una identitat nacionalista hindú, fet que ha generat tensions i conflictes amb altres minories, sobretot la musulmana, però també amb els cristians.
A Rússia, l’enfonsament de la URSS i la crisi posterior de l’estat rus, fins a l’arribada al poder de Putin, han provocat un ressorgiment de l’Ortodòxia cristiana com a força religiosa, cultural i popular. Aquest renaixement ha creat vincles en una societat en desintegració i ha reactivat les arrels de la seva pròpia identitat.
Però el cas més cridaner és el de la Xina, perquè la seva recuperació espiritual no sorgeix del fracàs de les institucions prèvies. Al contrari, el seu Partit Comunista és un èxit total amb més de cent anys d’història. Aquest partit ha forjat la Xina actual i és l’artífex dels seus extraordinaris resultats econòmics. Al llarg de moltes dècades, va emprendre una repressió duríssima contra la religió de tot tipus, incloses les tradicions xineses. Avui dia, el control religiós continua existint, però s’ha produït un canvi radical: la seva pròpia tradició filosòfica i espiritual, el confucianisme, i més específicament el neoconfucianisme, ha ressorgit amb força, convertint-se en una font clau de valors tant per a la societat com per a l’Estat.
Al llarg de la història, el confucianisme ha estat una filosofia moral i política fonamental en la cultura xinesa. Durant el segle XX, després de la Revolució Cultural, aquesta filosofia va ser suprimida, però en les últimes dècades ha experimentat un renaixement sota el lideratge del Partit Comunista Xinès. La gran ensenyança del pragmatisme de l’PC l’ha portat a assumir com a positiva aquesta tradició cultural ancestral, atès que el marxisme, inclosa la seva adaptació xinesa, està esgotat i sense capacitat per cohesionar la comunitat.
Les principals característiques del neoconfucianisme estan relacionades amb l’ètica i la moralitat personal: promou valors com la responsabilitat personal, la lleialtat, l’honestedat i la rectitud. Aquests principis són considerats clau per al comportament ciutadà, incentivant l’harmonia social.
La família com a nucli: aquesta corrent segueix valorant fortament la importància de la família com a base de la societat. Les relacions interpersonals dins el marc familiar (pare-fill, marit-dona, etc.) es veuen com un model d’ordre i respecte que s’hauria de replicar a nivell social i polític.
L’harmonia social i la jerarquia són altres de les seves característiques: es destaca la idea d’una societat organitzada jeràrquicament, on les persones ocupen posicions específiques i s’espera que respectin les normes i obligacions d’aquestes posicions. El confucianisme fomenta la idea que els governants han de ser virtuosos i guiar amb benevolència, prioritzant el benestar del seu poble. A canvi, s’espera que els ciutadans respectin l’autoritat del govern i compleixin amb els seus deures cívics.
L’educació és un dels pilars del confucianisme, i el neoconfucianisme actual segueix valorant la formació moral i intel·lectual com a clau per al desenvolupament individual i col·lectiu.
El Partit Comunista Xinès ha integrat molts principis confucians en la seva ideologia, utilitzant conceptes com l’harmonia social i el “govern benevolent” per justificar el seu enfocament autoritari. Sota el president Xi Jinping, s’ha fomentat el “Somni Xinès”, una idea en què el desenvolupament personal i nacional estan interrelacionats, reflectint les nocions confucianes de virtut i responsabilitat.
En les darreres dècades, hi ha hagut un augment en l’ensenyament del confucianisme a les escoles. Es promou l’estudi dels textos clàssics confucians, i les escoles i universitats sovint celebren la importància de Confuci en la vida moral i cívica dels estudiants.
Valors com l’obediència filial (respecte als majors) i l’harmonia social continuen sent fonamentals en la vida quotidiana de molts xinesos, i es reflecteixen en la manera com interactuen dins de les seves famílies i comunitats.
El neoconfucianisme ha estat revitalitzat com una eina cultural i política per reforçar la cohesió social, la moralitat i la legitimitat del govern xinès, promovent un equilibri entre el desenvolupament econòmic i l’estabilitat social.
No només és que Europa estigui quedant endarrerida en la seva economia i capacitat educativa en relació amb les altres grans potències, sinó que senzillament va a contracorrent pel que fa a valorar les seves arrels espirituals, culturals i religioses i reactivar-les. Qui tindrà la raó?
PARTICIPA A LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
