Pare Nostre és una pel·lícula valenta. No perquè faci cap gran denúncia, ni perquè reveli cap veritat oculta, sinó perquè s’atreveix a mirar de cara un personatge que, durant dècades, ha estat el nervi d’un país i, alhora, el seu mirall més incòmode: Jordi Pujol.
L’excusa narrativa és coneguda: la declaració que el mateix Pujol va fer pública el 25 de juliol de 2014, confessant l’existència d’uns diners no declarats a Andorra, heretats del seu pare i mai regularitzats. La pel·lícula no es limita, però, a l’escàndol. Intenta comprendre’l. I això la dignifica.
L’obra se centra en els dies previs i posteriors a la confessió, però utilitza amb encert el recurs del flashback per anar més enrere: la infantesa, la joventut, la militància antifranquista, l’ideari de país. És en aquesta voluntat de contextualització on la pel·lícula es fa forta. Si s’hagués limitat a reconstruir l’escàndol, hauria estat una caricatura, potser ben interpretada, però superficial. En canvi, intenta fer allò que tota narració seriosa hauria de fer: comprendre l’home dins del seu temps.
Aquest esforç ha estat vist per alguns com una forma de blanqueig, com si narrar amb matisos fos justificar. Però no es tracta d’això. Es tracta, simplement, d’explicar bé una figura que ha marcat la història contemporània de Catalunya. I no es pot explicar bé si no s’entén la seva evolució, el seu pensament i la seva acció dins del context concret on es va forjar.
La confessió de Pujol va ser, evidentment, un terratrèmol. Però la pel·lícula té l’encert de no quedar-se atrapada en aquest episodi. El tracta amb la gravetat que mereix, però el posa en perspectiva. No per restar-li importància, sinó per evitar el reduccionisme. Pujol va ser molt més que uns diners a Andorra.
Ell mateix va denunciar, sense ambigüitats, que el tracte rebut a partir de la seva confessió va ser profundament injust. No se’l va jutjar per allò que va admetre, sinó per tot allò que no havia dit. Es va aplicar sobre ell una presumpció de culpabilitat devastadora, on es barrejaven les actuacions dels fills i de la seva dona amb la pròpia biografia, convertint-lo en símbol del pecat original d’un país sencer.
Aquest maltractament, cal dir-ho, no va venir només de l’oposició o dels mitjans de Madrid. Va ser especialment ferotge dins de la seva pròpia casa política. Els dirigents de Convergència —començant per Artur Mas— es van afanyar a marcar distàncies, invocant una suposada exigència d’exemplaritat, però amagant un pànic mal dissimulat. Van veure com el cas Pujol podia enfonsar-los políticament, i van reaccionar com es fa en aquests casos: fugint. Amb covardia i sense cap mostra de gratitud.
La jugada, a més, els va sortir malament. Ni van salvar el partit, ni el llegat, ni la presidència. Van fracassar moralment, estratègicament i políticament. Hauria estat molt més honest fer una cosa tan senzilla com dir: “Això és el que ha declarat Jordi Pujol. Això és el que sabem. I fins que no es demostri el contrari, mantenim la presumpció d’innocència. No només perquè es tracta d’un expresident amb una trajectòria insubornable, sinó perquè tot ciutadà hi té dret”.
Pujol hauria pogut continuar sent tractat amb respecte institucional. I els seus hereus, polítics i culturals, haurien demostrat una mínima estatura. Però no. I d’aquella por n’ha quedat una devastació encara visible.
La pel·lícula retrata tot això amb sensibilitat i intel·ligència. Els actors que encarnen Jordi Pujol i Marta Ferrusola fan una feina esplèndida. Per als qui han conegut i tractat el personatge, la interpretació de Pou, malgrat la distància física amb el retratat, transmet molts dels seus gestos, tics i actituds. L’ambientació també és notable, sobretot els interiors de la discreta casa familiar i les escenes domèstiques.
On la pel·lícula flaqueja és en el retrat dels fills. Aquí el guió cau en la caricatura, en el traç gros, en l’estereotip. Sembla com si, exhaurits per l’exigència de retratar amb justesa Pujol i el seu entorn més immediat, els autors haguessin decidit resoldre aquesta part amb presses i brotxa gruixuda.
Tot i això, Pare Nostre és una obra que val la pena. Té ritme, té intenció i té ofici. Uneix una narrativa pròpia del bon cinema amb una fondària que no és habitual en les produccions del país. Juntament amb El 47, constitueix una mostra de la maduresa del cinema català i del talent extraordinari dels nostres intèrprets.
Pare Nostre és una obra que val la pena. Té ritme, té intenció i té ofici. Uneix una narrativa pròpia del bon cinema amb una fondària que no és habitual en les produccions del país Share on X
