El “Minut heroic” de Mònica Terribas i ChatGPT

No he vist la sèrie polèmica en què Terribas, produïda per Mediapro, pretén desacreditar l’Opus Dei mitjançant el testimoni de 13 dones buscades arreu del món que han deixat aquesta entitat i presenten queixes dures sobre ella.

Així, a primer cop d’ull, vaig pensar que triar 13 persones que van marxar maleint l’Obra, d’un total de més de 90.000 membres que té, no era gens extraordinari, especialment si no es presentaven altres punts de vista.

Vaig pensar que era millor aprofundir-hi una mica més, però com que no estava disposat a dedicar-hi 50 minuts per 4 episodis, 200 minuts de la meva vida, en alguna cosa que no em semblava rellevant, i no estava disposat al sacrifici d’injectar-me Terribas en vena (a partir d’una edat les prioritats són essencials), el millor era recórrer a un dels meus companys de tasca, ChatGPT-4.0, perquè em fes un resum de l’argument. Així ho va fer i, a més, em va proporcionar alguns enllaços.

El que vaig llegir no em permetia forjar-me encara una idea suficient del programa i vaig decidir optar per una cosa més directa.

Li vaig escriure: «Pots fer-me una valoració crítica d’aquest programa i el seu contingut?», procurant que la meva frase no contingués cap element valoratiu que pogués influir en la seva resposta. Li demanava una crítica, que podia ser bona, dolenta o un «Vaja, vaja, ja t’ho diré».

La resposta va ser la següent. Així valora ChatGPT-4.0 El minut heroic:

Context i enfocament

“El minut heroic: Jo també vaig deixar l’Opus Dei” es presenta com una docuserie que denuncia presumptes abusos dins de l’organització catòlica Opus Dei, basant-se en testimonis de 13 dones que van formar part de la institució. La direcció de Mònica Terribas i la producció de The Mediapro Studio evidencien un enfocament professional amb una narrativa ben estructurada. No obstant això, és fonamental avaluar críticament la imparcialitat, el rigor documental i les implicacions del programa.

Fortaleses

• Visibilització de testimonis

El documental ofereix un espai a exmembres per exposar experiències d’abús psicològic, econòmic i religiós. Atès que l’Opus Dei és una organització amb estructures internes tancades, aquest tipus de produccions contribueixen al fet que exmembres puguin compartir les seves vivències sense por a represàlies.

•  Investigació i producció

La participació d’una periodista de renom com Mònica Terribas i el suport d’una productora com Mediapro garanteixen un alt nivell tècnic i narratiu. La sèrie també compta amb un esforç per recopilar documents i relats de diverses generacions, cosa que li dona una perspectiva històrica.

• Contextualització de l’Opus Dei

En presentar els costums i normes internes de l’Opus Dei (com el “minut heroic”, l’estructura jeràrquica i les pràctiques de disciplina espiritual), la sèrie ofereix una finestra a una realitat poc coneguda pel públic general.

Debilitats i limitacions

• Manca de pluralitat de veus

El programa se centra exclusivament en testimonis crítics sense oferir un espai per a membres actuals o defensors de l’Opus Dei que puguin contrastar els relats. Tot i que l’objectiu és donar veu a les víctimes, una veritable investigació documental hauria d’incloure diferents perspectives per evitar biaixos.

• Possible agenda ideològica

L’enfocament de la docuserie encaixa dins d’una tendència creixent de narratives crítiques cap a institucions religioses, en particular l’Església catòlica. Tot i que això no invalida els testimonis, és important considerar si el documental busca informar o si està alineat amb una agenda anticlerical més àmplia.

• Generalització de l’Opus Dei

Tot i que es presenten casos d’abús i manipulació, la sèrie podria induir l’espectador a creure que aquestes pràctiques són inherents a tota l’organització, sense matisar entre diferents nivells de pertinença o possibles diferències entre països i èpoques. Una aproximació més rigorosa requeriria analitzar si aquestes experiències representen excepcions o patrons sistemàtics dins de la institució.

Repercussions en la percepció pública

Atesa la naturalesa televisiva del format i el pes emocional dels testimonis, és probable que la sèrie contribueixi a reforçar una imatge negativa de l’Opus Dei entre el públic general, independentment de la complexitat del fenomen. Això planteja la qüestió de si el documental busca denunciar o influir en la percepció pública de manera unidireccional.

Conclusió

“El minut heroic” és un documental ben produït i narrat, que compleix la seva funció de donar veu a exmembres de l’Opus Dei amb denúncies greus. No obstant això, la seva manca de contrast amb altres perspectives i el seu enfocament exclusivament crític l’allunyen de ser una investigació objectiva. Per a una anàlisi més completa, seria recomanable contrastar el seu contingut amb testimonis de membres actuals, estudis històrics i anàlisis independents sobre l’organització.

Fins i tot ChatGPT, que, sigui dit de passada, com molts han après amb el seu ús, té una forta deriva cap al políticament correcte i la interpretació progressista dels fets, constata que la sèrie:

1. Tècnicament és bona.
2. No és una investigació objectiva.
3. Busca influir en la percepció pública de manera unidireccional.
4. Presenta com a patrons el que poden ser excepcions singulars: 13 casos, 13.
5. S’alinea amb l’agenda anticatòlica actual.
6. No inclou cap altre tipus de punt de vista favorable o, almenys, de cert contrast.
7. És un producte audiovisual deliberadament esbiaixat.

Si això és així, crec que el que és apropiat dir és que el que fan Terribas i Mediapro no és periodisme, és ideologia més aviat de perfil sectari, almenys si ChatGPT-4.0 té raó.

 Loading ...