Hi ha llegats polítics que són simbòlics. D’altres que són morals. I n’hi ha que són, literalment, físics: estructures, lleis, institucions, sistemes, llenguatges, rutines, formes de fer que perduren més enllà del seu creador. El llegat de Jordi Pujol pertany a aquest tercer grup, malgrat que participa també dels primers, però sobretot l’obra de Pujol és una realitat tangible. No és un relat; és una arquitectura. No és nostàlgia; és infraestructura. No és un record; és un país que funciona amb els mecanismes que ell va dissenyar.
Això, que podria semblar una afirmació exagerada, és fàcilment verificable: només cal imaginar la Catalunya del 2025 sense les estructures que van néixer entre 1980 i 2003. La Generalitat, tal com funciona avui, no existiria. El sistema sanitari seria inconcebible. L’escola catalana hauria estat una altra cosa. I la cultura, la llengua, la policia, fins i tot la projecció internacional no tindrien el perfil que tenen.
Construir l’Estat de veritat
És aquí on rau el nucli del seu llegat: Jordi Pujol no va governar un Estat; el va construir. Estructures d’estat en el marc constitucional. Ell per la via de la pràctica va definir a Espanya el que era un govern autònom, el que era l’autogovern en el marc de la Constitució; les altres autonomies varen seguir, amb una diferència, Pujol volia les competències malgrat que fossin de resultats poc agraïts, cas de les presons, que encara ara és una “rara avis” autonòmica.
Quan accedeix al govern, la Generalitat era un esquelet institucional recuperat amb entusiasme, però sense musculatura. Quan marxa, té estructura, competències, funció pública, lleis pròpies, agències especialitzades i una idea clara de país. Aquesta mutació és, probablement, una de les operacions de modernització institucional més rellevants de la història recent d’Europa.
El sistema sanitari n’és una prova: la integració dels hospitals en una xarxa coordinada, la creació del Servei Català de la Salut, la professionalització de la gestió, la implantació d’un model propi, han estat fonamentals per situar Catalunya entre les regions capdavanteres en serveis públics… en el passat. Avui el declivi o el col·lapse assenyalen ja tota una altra cosa.
El mateix passa amb la normalització lingüística: la Llei de 1983 és un punt d’inflexió, però la seva eficàcia real es deu al desplegament institucional i cultural que s’hi afegeix, especialment amb la creació de TV3 i Catalunya Ràdio. És aquí on la llengua deixa de ser un afer simbòlic per convertir-se en un instrument de cohesió.
La cohesió com a projecte de país
La formulació Catalunya, un sol poble és, probablement, una de les idees polítiques més influents de les últimes dècades. En una Catalunya marcada per un intens procés migratori, Pujol entén que el futur no depèn de preservar una essència, sinó de crear una comunitat compartida.
Aquesta idea es tradueix en polítiques concretes: desplegament de serveis socials a barris d’alta immigració, integració educativa, una televisió pública que “nacionalitza” culturalment sense excloure, un missatge constant que apel·la a la responsabilitat compartida. És un catalanisme no de pura identitat, sinó d’integració.
I funciona. Catalunya, a diferència d’altres regions europees, no viu fractura social per motius d’origen. La catalanitat esdevé una cultura cívica, no una condició històrica. I això és, en gran part, obra de Pujol, malgrat que els odiadors de sempre s’entesten a predicar tot el contrari. Les Oficines de Benestar Social de la Generalitat i més tard el Departament amb el mateix nom, varen néixer d’aquella voluntat de cohesió social, de ser “un sol poble”.
Europa, internacionalització i oportunitat
Pujol fou també un dels primers polítics espanyols a entendre què significava realment Europa. No com a club polític, sinó com a oportunitat per a les nacions sense Estat. Per això, Catalunya divergeix de l’Estat en el seu ritme d’internacionalització. És Pujol qui converteix la Generalitat en un actor exterior: Davos, visites al Japó i EUA, participació activa en xarxes europees de regions, acords amb organismes internacionals.
En un moment en què Espanya encara tenia una mirada interiorista, Pujol ja jugava a la partida global. Si avui Catalunya és percebuda com una societat oberta i internacionalitzada, és en bona part per aquest impuls inicial.
La relació amb Madrid: cooperació, tensió i límits
Pujol manté una relació ambigua —però coherent— amb l’Estat. És alhora cooperatiu i exigent. Ajuda governs espanyols de colors diferents a obtenir estabilitat, però al mateix temps reclama avançar en autogovern, finançament i reconeixement nacional. Pujol deia amb la raó dels fets, que ell sempre havia recolzat més al ministre de l’Interior en la seva batalla contra ETA, que el partit a l’oposició espanyol.
En particular, els anys 1993 i 1996 són exemples paradigmàtics: sense Pujol, ni Felipe González hauria resistit, ni José María Aznar hauria estat investit. Però el seu suport no és mai gratuït: aconsegueix transferències, finançament més avançat que la resta d’autonomies i un reforç de les competències catalanes.
Aquest paper de “frontissa” li val crítiques des de tots els flancs, però els resultats són indiscutibles: Catalunya avança.
Carisma, estil i cultura política
Pujol no és només el que fa; és com ho fa. És un polític d’un altre temps, o d’un temps que ja no existeix: de llargues temporades, de projectes de dècades, de pedagogia persistent, de discurs que combina moral, economia i identitat.
Des de la dreta i l’esquerra sovint se’l caricaturava, però la seva capacitat de connectar amb l’electorat —sobretot en la Catalunya popular i metropolitana— té pocs equivalents. Era un líder amb autoritat, no amb autoritarisme; amb ascendència moral, no pas amb imposició. Això els perdedors d’aleshores, que foren bastants, no li han perdonat mai. I ara es remengen rebolcant-se en el fang dels seus fracassos.
El judici i el llegat
És en aquest context que no sorprèn que alguns pretenguin utilitzar l’actual judici com a coartada per revisar el seu llegat. Però la història té una regla simple: el soroll passa; l’obra queda. I l’obra de Pujol és, probablement, la més sòlida de la política catalana contemporània. El judici, amb tota la seva càrrega emocional i mediàtica, ocupa unes setmanes; el llegat ocupa dècades i dècades; fa història, mentre el judici a un home de 95 anys, malalt i mig sord, obligat a participar en el llarg judici encara que sigui a distància, romandrà com una nota a peu de pàgina.
Un llegat que encara opera
Quan avui un ciutadà entra en un CAP, porta el seu fill a una escola catalana, rep atenció, mira la televisió pública, es relaciona amb els Mossos, utilitza la cultura catalana amb normalitat o veu Catalunya actuar en l’escena europea, viu —sense saber-ho— dins el marc conceptual i institucional dissenyat per Pujol.
És un llegat que no s’imposa amb pancartes, sinó amb estructures. No busca adhesió emocional; busca funcionament. I això és el que ell va deixar després de 23 anys, a principis de segle. No ha tingut després l’actualització necessària. Cap dels presidents posteriors ha tingut el temps o el cap per veure com havia d’anar-se transformant l’autogovern en termes materials.
Jordi Pujol és un personatge controvertit, polièdric, a vegades incòmode. Però és, sobretot, el constructor d’un país. No el país ideal; ni tan sols el país que alguns voldrien. Però sí el país real que tenim: amb institucions, cohesió, llengua viva, projecció exterior i una cultura política que, malgrat les crisis, encara impregna bona part de la societat catalana.
Quan, en el futur, s’escrigui la història de la Catalunya del tombant de segle, el seu nom apareixerà —amb llums i ombres— al capítol central. I no pas per l’anècdota judicial, sinó per l’estructura que va deixar dempeus.
Tant de bo avui tinguéssim un nou Pujol, el del segle XXI, en lloc de masovers o saltataulells.
Jordi Pujol: l’arquitecte d’un país que encara no hem acabat d’entendre (I)
Pujol no va governar un Estat: el va construir. I aquest és un fet que cap tempesta política pot esborrar #JordiPujol Share on X
Loading ...
