La política catalana sembla condemnada d’un temps ençà a ser un laberint i alhora a mostrar el lent però continuat declivi del nostre país.
Una tesi que té bona acollida és aquella que diu que Sánchez només pot continuar governant la seva heterogènia coalició parlamentària si a Catalunya es forma un govern independentista, perquè és l’única manera de garantir els seus vots al Congrés dels Diputats.
Però, si Illa no guanya o no és president, Sánchez patirà de manera immediata una nova derrota i això, després de Galícia i el previsible mal resultat de les europees, farà que s’aixequi un clamor demanant eleccions anticipades per manca de representativitat dels que governen.
Una complicació addicional li vindrà si a les eleccions basques Bildu guanya al PNB. D’aquesta manera el laberint català complica, i en quina mesura, la governabilitat espanyola.
Una altra tesi ens diu que a Catalunya la pugna política no és per governar, sinó per guanyar.
Si són els socialistes els victoriosos, com diuen les enquestes, amb qui governaran? Amb la vàlua feble dels comuns, reencarnació d’Iniciativa per Catalunya, sota, però, el lideratge histriònic de Colau. No és una aliança suficient. Necessita ERC, i això seria retornar al fatídic tripartit de mal record i a la ruptura del camp independentista. Massa per al partit de Junqueras que ja pateix d’una notable pèrdua de credibilitat davant la seva subsidiarietat als interessos de Sánchez. És clar que sempre pot esperar els vots gratuïts del PP, com ja va passar a l’Ajuntament de Barcelona. Però, seria un regal enverinat perquè Puigdemont ja ha fet saber que si aquesta ajuda es produeix, Junts deixarà de donar suport a Sánchez.
ERC necessita superar a JxCat i a més hi ha molts llocs de treball i de diners en joc, i el partit de Puigdemont s’ho juga tot al negre sense matisos a Puigdemont. Si assoleix ser president, bingo! Si no, ja ho ha dit, se’n va a casa. I, aleshores, JxCat entraria en una crisi que podria ser terminal perquè esclatarien les seves fràgils costures.
Amb tot això, el país decau, per exemple, davant l’ensorrada i emergència educativa que ens van anunciar en l’últim informe PISA, la resposta va de comissió en comissió demostrant la manca de solució de la Generalitat.
La imatge de Catalunya, la seva marca, està molt malmesa a Espanya. I a Europa i al món ha quedat reduïda a la marca Barcelona i al turisme de costa i sol. Les excepcions a aquesta percepció es redueixen a petites minories connectades a determinades activitats professionals, per exemple el clúster mèdic o la supercomputació. Però, globalment, això té una molt baixa incidència. Ha passat a la història els temps en els quals Jordi Pujol liderava el regionalisme europeu. I aquesta era una imatge global que projectava Catalunya a Europa. L’independentisme no ha aconseguit fer quallar un relat positiu en l’àmbit internacional i aquest és un dèficit important.
En l’àmbit interior, la delinqüència organitzada creix i ho fan el nombre d’homicidis que percentualment creixen més que les agressions sexuals. Bandes armades, s’enfronten violentament als carrers d’alguns barris, com la Mina, a Sant Adrià, o a Sant Cosme, al Prat. I atenció perquè ens han convertit en un productor de droga, de marihuana i això augmenta encara més el creixement de la delinqüència organitzada.
Aquest fet combinat amb la gran immigració (el 23% de la població a Catalunya i 27% a Barcelona) ens posa davant dels ulls l’escenari suec, un país que ha passat en menys de 15 anys de ser un dels més segurs del món a tenir la taxa més gran d’homicidis de tota Europa. Cal parar atenció a aquest risc i també als altres que se sumen a la continuada pèrdua de posicions de Catalunya. Caldrà insistir en les seves característiques perquè cal aconseguir que se’n parli a fons en la campanya electoral si es vol que serveixi d’alguna cosa.
Si són els socialistes els victoriosos, com diuen les enquestes, amb qui governaran? Share on X
Loading ...
