És com si la tràgica i heroica consumació final de la càrrega de la Brigada Lleugera al llarg de la “Vall de la Mort” s’hagués transformat en una parada i tornada enrere en veure la cara de l’enemic. El desastre hauria estat fins i tot pitjor en anar i tornar sota el seu foc granejat, però el final ja no seria recordat com una bogeria heroica, com l’Alçament del Divendres Sant irlandès, sinó com una patotxada mortal.
Doncs bé, l’independentisme que va començar en to presumptament heroic en les seves grans paraules, no com a tragèdia, sí com a drama, la càrrega de la Brigada Lleugera es va transformar quan la cavalleria va arribar a prop de les línies, en una volta enrere, en una retirada, desfent el difícil camí realitzat i més que doblegant els riscos de destrucció. En realitat, la càrrega històrica de la Brigada Lleugera va ser considerada irresponsable i alhora heroica, potser perquè tot gest d’aquest tipus comporte necessàriament audàcia que desqualifica quan el final no està acompanyat per l’èxit.
Però si decideixes llançar-te, aturar-te de sobte és pitjor. Si ja saps de bon inici que les teves possibilitats són escasses, pots decidir no fer l’intent. Però, si al final decideixes assumir el risc, ha de ser amb totes les conseqüències. No pots emprendre la via heroica i després retrocedir.
I això és el que va fer el Procés i ho va fer dues vegades. La primera el 2017 quan al Parlament va declarar -que no proclamar- la independència, per immediatament després anunciar que la deixava sense efecte. Era la retirada escandalosa de la Brigada Lleugera, deixant tothom en un sense sentit absolut. Significava el reconeixement d’un fracàs, amb l’agreujant que l’enemic era una ombra, una amenaça, però no una realitat física present al camp de batalla. S’ho imaginaven als seus cervells entrant impetuosament al Parlament, però no hi era i possiblement mai no hauria arribat. Més tard sí, com va arribar igualment després de la retirada, amb l’inconvenient que abans ja havia quedat destruïda la Brigada.
Però, per si no fos poc, el van tornar a repetir el 2019, quan els seriosos incidents ocasionats per les protestes per la sentència dels dirigents del Procés, van ocupar portades a tot el món.
El resultat de tot això és que el procés independentista a Catalunya no existeix, perquè les forces que el van impulsar han estat destruïdes per una combinació que, en primer lloc, apareix en els mateixos errors, i després, com és lògic, la resposta de l’Estat a l’intent de separar-ne una part.
Succintament referit l’escenari és aquest: no hi ha horitzó temporal ni estratègia per assolir la independència, per tant, no hi ha projecte independentista. Els subjectes col·lectius que haurien d’impulsar-ho estan destruïts o han fugit. Esquerra pertany a aquest darrer grup. Després d’empènyer Puigdemont a fer la càrrega sobre la qual dubtava, la seva experiència l’ha portat a la conclusió que el que millor pot fer és fer d’Esquerra Republicana Espanyola, i no d’Esquerra Nacional Catalana, i per tant, la prioritat és mantenir Sánchez i Podem al Govern. És com si el Sinn Féin hagués donat suport als governs laboristes a Londres, o que l’independentisme escocès actués en termes semblants. Naturalment mai no els ha passat pel cap tal cosa, perquè hi ha una contradicció a dotar de governabilitat i intentar millorar l’estat del qual s’intenta separar i supeditar la separació al bon funcionament d’aquest estat.
Junts per Catalunya és, en aquests moments, un conglomerat heterogeni, d’una banda, d’interessos personals molt lligats al càrrec, proclius a la grandiloqüència en les declaracions i terriblement escàs en la pràctica en el camí independentista. Són radicals en les seves posicions i sobre aspectes sensibles, com el català, però no se sap com poden assolir la independència. El pitjor és que no ho saben ni ells mateixos. Només un canvi radical descenari podria significar una certa recuperació duna organització que en bona mesura es destrueix a si mateixa.
Seria el retorn “triomfal” de Puigdemont per sotmetre’s al “martiri” de la detenció, judici i, previsiblement durant un temps, empresonament. Així podria començar un epígon real de Mandela que insuflés força a l’independentisme i posés davant una contradicció inasimilable Esquerra Republicana. Però, ara com ara, Puigdemont ni tornarà, ni se l’espera, dedicat al seu inofensiu joc del Consell per a la República i determinades escenificacions internacionals, que no canvien res i s’esgoten en la seva pròpia realització.
En l’àmbit de la societat civil, la força més nombrosa i dotada d’una capacitat de mobilització més gran, l’ Assemblea Nacional Catalana, que va aconseguir reunir centenars de milers de catalans, ha quedat reduïda a pell i ossos i aconsegueix poc més que reunir uns centenars. El paper d’Omnium sempre ha estat més d’acompanyament, però clar ara hi ha poca cosa per acompanyar. El que havia de ser la punta de llança de l’independentisme, els CDR, estan desapareguts en combat. Segurament alguns dels seus components van veure’s massa a prop com a blanc dels ulls de les línies enemigues, i van preferir deixar-ho tot per millor ocasió. Una cosa semblant i en major mesura és el que ha passat amb el Tsunami Democràtic, que després d’uns inicis i espectaculars èxits es van esfumar
Resultat: l’independentisme del procés és una via políticament morta que l’única cosa que aconsegueix, per perjudici dels catalans, és justificar el mal Govern, fer perdre el temps i la il·lusió a moltes persones.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.