El catalanisme, avui fraccionat i quasi sense presència al Parlament de Catalunya, ni al d’Espanya, en un retrocés històric que el retrotreu a finals del segle XIX principis del XX quan tot just emergia, no només té el risc d’arribar tard a les eleccions, sinó d’anar-hi amb dues formacions que lògicament hauran de competir per part de l’electorat.
És una evidència que el votant catalanista està separat entre aquells que amb més o menys entusiasme van votar per opcions independentistes, sobretot a la continuació de CDC, “el partit de tota la vida”, i aquells que disconformes amb la deriva del procés es van acollir al refugi del que pensaven que era el mal menor, Cs. Aquest segon votant ha quedat absolutament decebut amb l’opció practicada i això fa que les perspectives del partit d’Arrimades a Catalunya en unes autonòmiques estiguin fins i tot per sota de les del PP. Però aquest bloc de votants hi és, i pot abstenir-se o votar, i per tant, la temptació de transformar aquesta opció marginal que ara és Cs en una nova alternativa per la incorporació de grups i persones procedent del camp catalanista, és evident. Sobretot això es pot produir, si per part dels partits que tenen l’objectiu fixat en anar a buscar el vot convergent que va donar suport al procés, mantenen els seus criteris de línies vermelles i de no entesa en grups com La Lliga o Lliures.
En el fons, no hi ha una qüestió d’animadversions personals, sinó de càlcul polític. Uns creuen que per aconseguir aquell vot independentista s’han de presentar com una opció d’un sobiranisme pragmàtic, mentre que els altres consideren que l’objectiu seria formar un gran bloc entre el sentiment més o menys sobiranista però que sap que la independència ha comportat la via del fracàs, i el catalanisme que sempre va refusar aquesta possibilitat. No és fàcil saber si existeix aquesta possibilitat d’articular aquests dos blocs, però en tot cas les enquestes, els treballs qualitatius podrien donar una idea racional de si és possible o no. Primera perquè si ho és, el rendiment electoral seria extraordinàriament alt, i segona perquè si es produeix la divisió, el risc que cap de les dues parts assoleixin una significació política suficient és molt gran, i el que és pitjor, hi hauria un catalanisme afeblit que competiria entre ell.
La conseqüència de tot plegat és evident: només el catalanisme pot trobar la seva solució, perquè a totes les altres forces ja els hi va bé que aquesta opció sigui feble i per tant fàcilment sucursalitzable políticament. Per tant, l’esforç d’aquestes formacions és portar la qüestió no en termes d’a prioris dogmàtics, sinó de realisme polític, explorar racionalment amb els instruments disponibles la rendibilitat d’un gran centre catalanista ampli, i si això al final es veiés que no suma, presentar dues opcions però no llençades a una competència de resultats imprevisibles, sinó sota l’acord previ de després construir una entesa parlamentària que prepari un futur molt més cohesionat.
Loading ...
