Un dels fenòmens importants d’aquest segle, tant en el seu inici com en l’actualitat en el cas d’Espanya i encara més el de Catalunya, és el de la immigració, que ha quedat transformat en un instrument al servei d’interessos partidistes. Si no s’aconsegueix capgirar aquest enfocament, el desastre per a tots plegats, inclosos els immigrants, serà colossal.
Per a la progressia, la immigració només reporta avantatges. Tot són flors i violes, malgrat que després el govern Sánchez porti anys maltractant-los. El seu interès fonamental és ideològic. Són un instrument per contraposar a la dreta crítica amb la immigració i un tapaforats inútil per a la desastrosa natalitat i els problemes de les famílies amb fills.
Cal afegir, a més, al desori d’aquesta posició que a diferència de gran part d’Europa, les posicions polítiques rotundament contràries als immigrants tenen un escàs relleu electoral. Es limiten a Vox i, en el cas de Catalunya s’hi, afegeix Aliança Catalana.
Aquestes formacions com totes les que tenen una visió molt crítica del fet immigratori, exageren determinats aspectes negatius. Són, fins a cert punt, l’altra cara de la moneda de la celebració de la progressia.
Per exemple, a les presons de Catalunya de l’ordre del 40% són immigrants, una proporció molt més alta que el seu pes en la població. I això dona arguments, d’una banda, però també assenyala que part d’aquest problema procedeix de la incapacitat d’acollir en condicions raonables una bona part d’aquesta població, fet que facilita la delinqüència. Si aquest fenomen s’acaba articulant amb l’expansió rampant de la droga, com ha passat a Holanda, Suècia, l’àrea de Marsella i s’estén també cap a Bèlgica, tindrem un problema greu, que acabarà donant la raó al que ara és un excés alarmista.
Perquè els arguments de la progressia introdueixen moltes fal·làcies, com per exemple, celebren que els immigrants aportin el 10% de la Seguretat Social quan només ocasionen l’1% de la despesa. Clar, és lògic, és gent que ha vingut aquí a treballar. Cotitza i no cobra ara, però ho farà en un futur quan es jubilin i les seves pensions seran migrades perquè els seus salaris també ho hauran estat en la majoria dels casos i possiblement requeriran un complement pressupostari perquè puguin viure.
D’altra banda, els pocs estudis que hi ha sobre l’impacte del fet immigratori en els comptes de la Seguretat Social a llarg termini assenyalen que es produeix una millora però petita. No són la salvació perquè el problema és massa gran per dipositar sobre l’esquena d’aquests treballadors la resposta. La demagògia arriba a l’extrem, com escrivia Coradino Vega, de “Espanya necessita integrar, encara que només sigui per garantir el pagament d’aquestes pensions”. Dissortadament, els immigrants no garanteixen res en aquest sentit, però és igual. Tot serveix com a argument i per no plantejar-se el problema. Paga la pena assenyala l’oportunitat de l’edició d0 ‘un llibre en castellà, “Los mitos de la inmigración”, de Hein de Haas, expert en migracions, que planteja l’actitud molt raonable que, primer cal comprendre el fenomen immigratori abans d’emetre judicis polítics definitius.
Aquest llibre de 600 pàgines està estructurat en 22 parts, una per a cada mite. D’ell poden extreure’s unes conclusions concretes i clares:
- Els immigrants venen perquè troben treballs disponibles. No és una qüestió de desigualtat ni de pobresa entre països.
- Majoritàriament són treballadors poc qualificats. És a dir, ho he esmentat altres vegades, d’escàs capital humà. En el cas espanyol, això genera un cercle viciós ara sobretot amb el turisme, les tasques i assistència domestica, l’hostaleria i totes les feines pròpies del precariat. El seu impacte en la productivitat no és positiu i és una de les explicacions del problema d’Espanya per millorar aquest factor determinant de la prosperitat present i futura.
- Té un impacte social asimètric, segons el llibre. Els grups socials d’ingressos alts i les classes mitjanes no perceben impactes negatius. Però sí els de rendes inferiors. Aquest factor varia pel que fa a la seva irradiació en funció del país, però és clar que per a determinades feines pressiona els salaris a la baixa.
- El llibre afirma que no és possible recórrer a la immigració per resoldre el problema demogràfic perquè es necessitaria uns nivells d’immigració “políticament inacceptables i gens realistes”. És una consideració que he formulat en altres ocasions, l’última en relació amb l’informe del Banc d’Espanya que feia referència a aquesta matèria.
En el nostre cas, a més, té un impacte advers clar sobre l’accés a l’habitatge pels grups de rendes mitjanes-baixes i baixes a les grans ciutats perquè augmenten l’oferta sobre un bé escàs i a més tenen disposició per sacrificar una major part de renda per complir amb aquesta condició de viure en una ciutat gran.
L’altre problema radica en l’escola. Al mal sistema escolar espanyol, pèssim en el cas català, se li trenquen encara més les costures quan ha d’integrar, sense estar en condicions de fer-ho, un nombrós grup d’infants d’origen migratori procedents de famílies amb escàs capital cultural i en una part dels immigrants sense conèixer bé les llengües del país.
Loading ...
