Després d’una setmana d’intens desplegament informatiu i d’opinió dedicat al feminisme amb motiu de la celebració del 8-M, que ha omplert pàgines i pàgines als mitjans de comunicació escrits, especialment als dos puntals d’aquesta ideologia, La Vanguardia i El País, juntament amb les manifestacions celebrades dissabte, i després d’analitzar les referències amb la IA, les claus de la situació que revelen les dades es resumeixen en aquests termes:
1. Les dones són víctimes en aquesta societat, sense matisos ni atenuants.
2. Estan contínuament amenaçades, tant jurídicament com físicament, i per aquesta causa han d’apel·lar contínuament a la paraula “lluita” i altres sinònims. La seva vida de “perseguides” i “discriminades” és una lluita constant.
3. La causa d’aquesta situació és tota responsabilitat dels homes, també sense matisos ni atenuants. La violència i l’opressió que pateixen i que les converteix a totes en víctimes és estructural, encara que mai no expliquen aquesta estructura. Aquest concepte és repetit fins a no poder més, des de l’editorial d’El País fins a les paraules de la ministra d’Igualtat i la narració d’una periodista en tractar una de les manifestacions televisades.
4. La seva lluita està lligada als immigrants i a les persones LGTBIQ+. En teoria.
5. Hi ha una profunda divisió en el feminisme, semblant, però evidentment sense la violència aparellada, a la qual dins del moviment comunista separava leninistes i trotskistes. La causa d’aquesta divisió, que fa que sigui el quart any que es produeixin manifestacions per separat de cadascuna de les faccions, és la seva posició sobre els transsexuals, i concretament si les dones transsexuals són iguals en tots els drets que les dones naturals.
L’altra diferència és sobre la prostitució: per a unes, forma part de la violència estructural i s’hauria de prohibir; per altres, és una activitat econòmica més i s’ha de regular. En el cas d’aquestes segones, no queda gens clar que els interessi excessivament el proxenetisme i el tràfic de dones, sobretot immigrants; almenys no, per raó del que escriuen i declaren.
6. Els plantejaments anteriors generen contradiccions importants: d’una banda, és cert que el feminisme està aliat amb el moviment transsexual, que és l’últim d’aquests moviments sexuals que arriba a la plaça pública. Això només és cert per a una part, però per a una altra són adversaris aferrissats.
La seva aposta per la immigració també genera inconvenients gens menors. Per exemple, els impedeix plantejar que en la violència sexual contra les dones de més de 17 anys, el pes dels agressors immigrants és anòmalament alt, molt més gran que el que li correspondria pel seu pes en la població, cosa que no passa en els abusos sexuals a les menors d’aquella edat, on el predomini de nadius és rotund. Implica una acceptació acrítica de l’Islam real i el seu significat per a les dones.
7. El feminisme és especialment crític amb l’Església catòlica, malgrat que la seva doctrina és la d’igual dignitat i de drets de tots els éssers humans i en termes històrics és el corrent que estableix la igualtat entre tots dos i exalça la condició de la dona com a subjecte social. El seu inconvenient més gran per al feminisme és que emfatitza el paper de la dona com a mare.
8. Malgrat les denúncies de totes les violències hagudes i per haver-hi, i que cada any afegeixen alguna nova a la llista que cal combatre, desdenyen totalment la crítica a la pornografia. Per aquesta causa, no sembla preocupar-los la seva extensió entre els menors i el seu efecte en els abusos sexuals que tenen com a protagonistes persones de poca edat. Per descomptat que per als adults la pornografia és perfectament acceptable, malgrat el que significa: negoci, cosificació i violència contra el cos de la dona.
9. En les reivindicacions del feminisme, d’un signe o d’un altre, no figuren per res els problemes i drets conculcats de la dona embarassada, ni com compensar econòmicament i laboralment el seu embaràs. En altres paraules, al feminisme actual les mares són alienes. Una cosa semblant passa amb les vídues, malgrat la situació en què es troba una part gens menor, quan han dedicat la seva vida a la família, mor el marit i la pensió de viduïtat les condemna a una situació de precarietat econòmica.
10. La qüestió de les retribucions salarials, és a dir, la participació en els guanys de productivitat de l’empresa, no interessa al feminisme; només els importen les diferències salarials entre homes i dones.
11. Una coincidència total i absoluta del feminisme de gènere, que pràcticament és l’únic que ocupa l’escenari, és que calen més mitjans, més diners, més de tot, inclosos més drets específics per a les dones, o per ser més exactes, per a determinades dones.
12. L’avortament, és a dir, l’extermini premeditat de l’ésser humà engendrat i no nascut continua sent la columna central de tot el feminisme.
13. Els escàndols que signifiquen que partits que s’autoproclamen feministes, com el d’Ábalos, Errejón, i Monedero. Un acusat d’accedir a relacions sexuals a canvi de diners, pis i ocupació, i els altres denunciats davant la justícia per abusos sexuals, són saldats sense cap mena d’autocrítica; al contrari, assenyalant que bé que ho han fet excloent-los del partit, encara que tothom sap que les causes d’aquesta exclusió obeeixen a raons diferents o han estat fets públics quan l’escàndol ja havia esclatat. El feminisme polític no té la menor capacitat d’assumir-ne els errors i les responsabilitats i, per tant, això n’accentua el caràcter dogmàtic.
14. Està enormement preocupades per l’onada mundial del discurs revengista contra el feminisme, i pel fet que entre els nois creixin de manera ràpida i extraordinària les posicions crítiques contra ell. En cap cas no es pregunten quina part de raó pot existir en aquestes reaccions, que són íntegrament desqualificades i només són fruit de la manipulació, sobretot de les xarxes socials.
15. Malgrat tots els canvis que hi ha hagut i del que està succeint en l’àmbit electoral, tant a Europa com als Estats Units, on emergeixen amb força reaccions polítiques extraordinàriament crítiques amb el feminisme, en cap cas consideren que el que estan fent hagi de ser revisat. Com a molt alguns missatges diuen que han d’atreure els homes al seu bàndol, però no defineixen com i per què. Contemplen que el seu victimisme continuat, la seva acusació generalitzada de tots els homes, i la petició persistent i inalterable de més drets diferencials, no té res a veure que hi hagi cada cop més gent, majoritàriament homes, però també més dones, que se’n declarin farts.
16. El feminisme continua sent, en el cas d’Espanya, la ideologia vertebradora del poder polític i mediàtic que compta amb la col·laboració de l’establishment econòmic i l’acceptació del primer partit de l’oposició. És la ideologia de les elits; dels grups de domini social.
17. La continuada demanda de més i més drets, afegida als que ja existeixen, determina una situació social de privilegi per a determinades dones i una partida de despesa pública mai ben identificada de caràcter extraordinari.
Els recursos que cada any es gasten per les diverses administracions públiques, en els capítols de personal, compra de béns i serveis, despeses financeres derivades d’operacions de crèdit, transferències corrents (subvencions i ajudes a famílies, institucions sense ànim de lucre, empreses i altres administracions públiques que no impliquen contraprestació directa), inversions reals (despeses destinades a l’adquisició de béns de capital) i transferències de capital (aportacions a altres entitats per finançar inversions sense esperar una contraprestació directa), ja han de significar alguns punts del PIB, que mai no es comptabilitzen ni se’n mesuren els resultats. És un dret públic que el feminisme de gènere és ideologia d’estat. Sempre cal gastar més i l’aplicació de la despesa i sobretot dels seus resultats no importa.
18. El feminisme, amb la seva caracterització de l’home com a agressor universal i responsable de tots els seus mals, és incapaç de reconèixer que existeixen concepcions morals contràries a tota mena d’abús que denuncien, i que seria bo que assumissin si realment la seva posició és de defensa de les dones, mentre que hi ha altres concepcions d’aquest mateix rang, fruit d’ideologies i de cultures diferents que, contràriament, afavoreixen les agressions sexuals i la visió de la dona com un objecte destinat a la satisfacció de l’home.
Entre les primeres, destacaria la cultura cristiana, que per definició i des de l’origen va establir la dignitat igual de tot ésser humà, pobre o ric, esclau o llibert, home o dona. I entre les segones, totes aquelles que exalten la sexualitat com un fi en si mateixa i sense una prescripció que en permeti l’educació, la canalització i l’autocontrol.
