L’assoliment del poder per part del feminisme a la majoria dels governs i cultures occidentals, en alguns casos com el d’Espanya, convertint-se en ideologia d’estat, ha conduït a la clara percepció del seu fracàs. Mentre es tractava de formulacions ideològiques pures i dures, que només es traduïen en el paper i en comportaments individuals i de determinats col·lectius, això és, mentre no tenia ocasió de verificar-se en la realitat, la comprovació que és una ideologia fracassada podia ser motiu de debat intel·lectual però no de verificació empírica. No obstant això, des del moment que s’ha traduït en polítiques públiques i que aquestes porten dècades aplicant-se, ja és possible identificar amb claredat la dimensió del fracàs.
Aquest fracàs es manifesta precisament en un dels seus aspectes més rellevants, el que constitueix un dels seus emblemes de lluita contra el patriarcat: la violència sexual contra les dones.
Un article (21 de desembre) a “El País”, portaveu ideològic del feminisme a Espanya juntament amb “La Vanguardia”, presentava un títol ben expressiu: “El feminisme ha d’anar molt més lluny”, i tenia la virtut de resumir en poques paraules: 1) El caràcter insaciable d’aquesta ideologia. 2) La constatació del seu fracàs. 3) La incapacitat per comprendre la realitat i, per tant, d’establir diagnòstics que guardin relació amb ella.
Començava, sense ser-ne conscient, amb el fracàs: “Una agressió sexual grupal per setmana és atesa a l’hospital Clínic de Barcelona en el que portem de 2024”, i això passa avui a la ciutat on ve governant de manera ininterrompuda i des de fa gairebé una dècada el feminisme més militant, i després de vuit anys d’alcaldia d’Ada Colau, que compta amb l’èxit aclaparador de disposar de l’únic Centre per a la Nova Masculinitat de caràcter municipal, i possiblement l’únic d’Espanya. Malgrat això, és la ciutat que presenta una de les taxes més altes d’agressions sexuals contra les dones de tot Espanya. És clar que tampoc no hauria de sorprendre tant, perquè les dades oficials són públiques i notòries segons l’Informe anual sobre delictes contra la llibertat sexual del Ministeri de l’Interior:
El 2016 es van produir 10.844 delictes que van arribar als 21.825 el 2023. En només set anys, el doble: un 101,3% més i una taxa anual de creixement del 10,5%. Brutal. Amb l’agreujant que més del 40% es produeixen en menors, bàsicament noies, malgrat que representen menys del 20% de la població, cosa que indica una prevalença dels abusos més del doble que en les adultes.
Però, pel que sembla, aquest detall interessa molt poc al feminisme, que és una ideologia molt autoreferenciada; de fet, és un neocorporativisme que només presta atenció al seu grup format per dones d’un perfil determinat i que atén poc altres caracteritzacions de la condició femenina, com ara les dones embarassades –només si volen avortar–, les mares –només si són famílies monoparentals–, les vídues que no han treballat per estar dedicades a tasques domèstiques, i les dones amb condicions laborals de baixos ingressos, i, per descomptat, les menors.
Només mereixen atenció si poden presentar-se sota algun aspecte d’agravi comparatiu amb l’home; mai en si mateixes. En el feminisme, les desigualtats de classe pràcticament no existeixen, i la caixera de supermercat té com a explotador del patriarcat el seu company que treballa reposant lineals i és companya de la directora per ser dona; vaja, una broma.
A Espanya, el feminisme de gènere es va convertir en ideologia d’estat a partir del Govern de Rodríguez Zapatero, i la primera llei que li va atorgar aquesta importància va ser la de la lluita integral contra la violència de gènere, una llei orgànica de 2004. A partir d’aquí, i com una tempesta imparable, han vingut onades d’altres normes, pactes d’estat, recursos pressupostaris, desenvolupaments de l’administració, sense parangó en tota la història de la democràcia, fins a convertir el feminisme en el nucli i justificació central del poder de l’estat. És l’establishment per excel·lència.
El seu leitmotiv és l’existència d’una estructura, “el patriarcat”, que oprimeix, violenta i mata les dones pel fet de ser dones i que està configurat pels homes pel fet de ser homes. És un sistema social, polític i econòmic en què els homes tenen poder i autoritat dominant sobre les dones i altres grups considerats subordinats, bàsicament els LGBTIQ+. Es caracteritza per: 1) La supremacia del rol masculí en posicions de poder. 2) El control dels cossos de les dones, la regulació de la sexualitat i dels seus drets reproductius. 3) L’assignació de rols de gènere: Divisió sexual del treball (homes a l’espai públic, dones al domèstic). I especialment, 4) Per la violència estructural: Manifestada en violència de gènere, assetjament i desigualtat salarial.
Segons aquesta teoria, Espanya viu sota aquest règim malgrat gairebé dues dècades de lleis i polítiques feministes, i una de les seves principals conseqüències és la violència sexual. No cal ser un analista fi per concloure que, si després de tants anys i accions des de tots els poders el fracàs és tan rotund en matèria de violència sexual, es tracta d’un fracàs rotund i cruel que exigeix una revisió a fons de totes les polítiques desplegades, per ineficaces i costoses. Però no, al contrari, segueixen tot igual, només que accentuant les polítiques fracassades. Com és possible?
La raó és simple i és la mateixa per la qual el règim econòmic de la Rússia bolxevic va passar del comunisme forçat inicial a la Nova Política Econòmica (NEP), que semblava abandonar-lo, i després, ja amb Stalin, a una altra política econòmica molt diferent, la de la industrialització forçada, que va determinar un gran extermini camperol. La raó no s’ha de buscar al camp econòmic, sinó en les polítiques per mantenir-se en el poder i accentuar el domini del partit i del seu aparell dirigent.
En el feminisme, la lluita contra la violència de gènere és només una coartada per guanyar poder i mantenir-s’hi. Això explica la censura cap a altres tipus de violències que es produeixen en l’àmbit de les relacions familiars, com la que actua contra els menors o les persones d’edat avançada. Explica per què els abusos sexuals només tenen el focus situat en les adultes i no en les menors, malgrat que la prevalença en aquestes és, com hem vist, molt més gran.
I per què fracassa el feminisme en la lluita contra la violència sexual, i aquesta creix i creix? —fins que assoleixi un sostre, és clar—. Per què s’estén entre els menors plenament educats en el feminisme i augmenten modalitats tan salvatges com les violacions grupals?
L’arrel de tot rau en la concepció de la sexualitat i del sexe que ha desenvolupat el feminisme a partir de la seva segona generació, la de Betty Friedman i el “moviment d’alliberament sexual femení”, que va entendre que aquesta cosa consistia a equiparar la sexualitat de la dona a la de l’home, en un desig mimètic d’impossible assoliment, en lloc de buscar-lo en la profundització de la seva caracterització femenina. Això ajuda a entendre el culte religiós a l’avortament, perquè és l’apel·lació final a la manca de conseqüència en les relacions sexuals, característica exclusiva del mascle. L’avortament no és l’alliberament de la dona; al contrari, és un homenatge a l’impuls sexual de l’home sense compromisos.
I això explica que el feminisme consideri l’amor sospitós, malgrat que és el factor determinant de socialització i aquell que “domestica” la tendència innata de l’home a les relacions promíscues, fugaces i ràpides; tot el contrari del que exigeix la satisfacció de la condició femenina.
Per això, el feminisme té sota sospita, quan no exclou, la maternitat com a fruit de l’amor i conseqüència d’un vincle fort, cosa que coincideix amb el model de relació sexual desitjat pel mascle: “aquí te pillo aquí te mato”. La separació del coit de tot projecte en comú, fills, família, és contrària a la condició afectivo-sexual de la dona, i evita que l’home avanci en el camí de supeditació del seu desig sexual a un fi superior (una cosa que afecta els fonaments del nostre sistema econòmic; però aquest ja és un altre tema).
Tot això, la parella, la família, la figura de la núvia, esposa, mare, cancel·lada pel feminisme i substituïda per la dona “alliberada”, que pugui exhibir-se, si així ho desitja, de manera procaç, sense que ningú pugui alçar la veu a favor del recat com a virtut, perquè tota virtut ha estat fulminada i la majoria dels vicis han estat transmutats en presumptes virtuts. L’ideal el resumeixen en termes vulgars propis de la caracterització intel·lectual d’Irene Montero, quan com a ministra reivindicava el dret de les dones de tornar de nit “soles i borratxes a casa”. Perquè en l’imaginari que pretén imposar el feminisme n’hi ha una altra de les seves moltes contradiccions: la de la dona desgarbada, sense maquillar, sense un excés de cura corporal, propi sobretot de les generacions més antigues, i la de la dona empoderada a cavall entre una “líder de la revolució sexual” i una corista; encara millor, un tipus així com Shakira o Beyoncé; és a dir, un model corporal que en català podríem resumir com de “pit i cuixa”, tot i que les natges semblen haver cobrat una importància central en el nou ideal emancipatori.
El feminisme de gènere, en la seva persecució de l’home, s’avença bé i afavoreix la relació lèsbica, i explica el creixement d’aquesta característica entre les noies més joves, cosa que la ideologia del poder afavoreix en la seva “educació en la diversitat” a l’escola.
Tot això explica les contradiccions del feminisme en moltes qüestions. En cito només dues vinculades a l’imaginari de la violència. Una, la dificultat d’oposar-se i restringir o directament prohibir la prostitució, en un dels països més “puteros” d’Europa, com mostren algunes aventures de les seves senyories del bloc feminista que tenen escó al Congrés. L’altra, la incapacitat d’afirmar la realitat òbvia que tota pornografia es basa en alguna forma de violència contra la dona; és més, fins i tot en un gènere tan usual i estès com el còmic, aquest tipus d’agressió ha crescut fins a convertir-se en un gènere extensíssim i demandat.
Tots aquests excessos, contradiccions i fracassos han conduït a la revolució silenciosa que ja alça la veu contra aquesta ideologia de destrucció massiva. Entre els homes, per descomptat, però cada cop més per part de dones. Unes perquè les margina i menysprea—les que no s’acullen al seu estereotip de dona—. Altres perquè estressa les seves vides i destrueix els seus somnis. I tot això es produeix malgrat que es manté una confusió molt beneficiosa per al feminisme, fruit de presentar-lo com un simple tema d’igualtat de drets entre homes i dones, cosa que la immensa majoria de la gent compartim… a Occident. És com si diguéssim que el comunisme pretén la justícia social per a tots els éssers humans.
Però el feminisme, com el comunisme amb aquella aparent idea, persegueix una cosa molt diferent, com ja hem apuntat més amunt. Això explica, per exemple, segons l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (CEO), que mentre el 90% de la població es declari partidària d’aquesta igualtat, només el 45% es declari feminista, el 36% dels homes consideri que s’ha anat massa lluny—que és una pregunta formulada a favor de respondre que no—, magnitud que creix fins al 54% entre els joves de 16 a 24 anys i es redueix en els de més de 64, els jubilats, al 29%. Qui sorgeix ara a la societat en una vida relacional, d’estudis o treball, percep en la seva pròpia pell les conseqüències d’aquesta ideologia, mentre que qui ja viu en la tranquil·litat—més o menys—de l’obra feta i de la pensió es mostra més favorable. És una contradicció—i van?—. Els nois educats pel poder i la cultura en el pensament únic feminista el rebutgen; els homes antics, nascuts i formats en el presumpte patriarcat, l’assumeixen.
És una ideologia fracassada però que manté i acreix el seu poder, per la mateixa lògica que els partits independentistes d’ERC i Junts es mantenen en l’independentisme sense pretendre assolir res. És un tòtem que unifica—cada cop menys—serveix per al seu poder, però no per resoldre les nostres qüestions, les de tothom, i, per tant, també les de les dones, les de totes, solteres i casades, mares i vídues, adultes i menors.
Loading ...
