El fantasma de l’Ulster planeja sobre Catalunya

El fantasma de l’Ulster planeja sobre Catalunya. No en el sentit i dimensió de l’enfrontament armat entre republicans de l’IRA i unionistes, però sí en el sentit de la divisió en dues comunitats, que en el millors dels casos s’ignoren i en el pitjor s’odien, i que una s’alegra del dolor que pot sentir l’altra. És el pitjor símptoma per a una societat.

La violència que es va produir a Barcelona no es pot presentar com un fet independent del clímax de passió generat per l’independentisme, ni les conseqüències emocionals del continu de frustracions que provoca. De què serveixen tantes manifestacions massives, concentracions, pícnics, vies catalanes, carmese heroiques, si al final per primera vegada en la història de la Generalitat el president del govern ni tan sols es posa al telèfon quan truca el president de la Generalitat? De què serveix tanta força al carrer?  Quina traducció tindrà en escons el proper dia 10? Perquè si no la té, la frustració creixerà. Pels més grans sentir-se frustrat és sinònim d’amargar-se, per als més joves és un estímul per passar a l’acció violenta. És necessari recordar l’origen d’ETA abans que aquesta organització es transformés en una banda d’assassins. En el seu origen, ETA no va ser altra cosa que una escisió de les joventuts del PNB, que creien que una via insurreccional, que comportés sabotatges i un determinat grau de violència, era la resposta. Un cop desfermada la violència i el camí acció-reacció, el monstre de l’enfrontament armat, de l’assassinat, ho va acabar devorant tot. I és que quan uns grups entenen que han de passar a l’acció directa, el camí ja no té aturador. Els catalans han de vetllar per eliminar del seu si tot reclam a aquesta mena d’accions.

Per primera vegada s’han fet presents els joves i el que ha passat és una advertència perquè ha exercit un efecte crida. La dinàmica independentista a Catalunya no està evolucionat cap el model escocès o del Quebec, sinó cap el de l’Uslter. L’independentisme es declara pacifista però justifica l’acció violenta dels seus radicals i això dona ales, i ell mateix practica la violència del tall de carreteres o d’intentar impedir el tràfic de trens.

En tota aquesta experiència passada, una institució ha quedat molt danyada, la policia de Catalunya. Una vegada més els catalans estan demostrant que no tenen capacitat per sostenir al llarg del temps les seves pròpies institucions perquè els seus conflictes ho emmetzinen tot. L’altra gran característica és que com escriu avui Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, l’independentisme s’ha convertit en un pollastre sense cap, que es mou a impulsos, i que políticament és més feble que mai.