TV3

El drama de TV3

Fa un parell d’anys vam visitar amb un grup d’alumnes de la UAB, on imparteixo diverses matèries com a professor associat en el Grau de Periodisme, les instal·lacions de TV3, Televisió de Catalunya, a Sant Joan Despí. Ens va atendre molt amablement la directora de comunicació que va explicar als alumnes en què consistia la seva feina. I ens va advertir que des de feia un temps (especialment des dels esdeveniments de setembre i octubre de 2017 emmarcats en l’anomenat “Procés” cap a la independència), TV3 estava de manera permanent a l’ull de l’huracà. Els uns i els altres criticaven la línia editorial i la programació de l’emissora, per a alguns bolcada en excés en favor de la causa independentista i per altres, massa pusil·lànime, poc compromesa.

Després ens van acompanyar en una breu gira per la redacció d’informatius i els platós de televisió. Una de les alumnes em va comentar que no reconeixia els decorats de cap programa, que en realitat a casa mai havien vist TV3. Ni tan sols el Club Super 3 quan era petita. Que només veia alguns programes de Telecinco i les sèries de Netflix. No era l’únic cas, molt xocant en alumnes de Periodisme nascuts i educats a Catalunya (en el cas d’aquesta alumna a l’àrea metropolitana de Barcelona). Vaig preguntar a altres alumnes i vaig trobar uns quants que sí veien TV3, però amb prou feines algun informatiu, “Polònia” i de manera excepcional alguna sèrie, algun programa de debat o alguna retransmissió esportiva (tot i que ara amb prou feines disposa de drets sobre les competicions més importants), i sovint a través d’Internet, a la carta. La resta del temps destinat a veure televisió el dedicaven a veure sèries en plataformes de pagament o vídeos a Youtube (i sovint no en el televisor, sinó a l’ordinador, tauletes o mòbils).

Les dades oficials de Kantar Media, l’empresa que mesura les audiències de televisió mitjançant audímetres col·locats en algunes llars com a mostra estadística, indiquen que TV3 és líder d’audiència a Catalunya des de fa tres anys de manera ininterrompuda. El passat mes de juny, per exemple (el juliol i l’agost descendeix el consum i no són dades representatives), els canals de televisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) van sumar una quota del 15,7%. Això suposa que el 85% restant de l’audiència de Catalunya va veure altres canals, en obert o de pagament, majoritàriament en castellà (excepte 8TV i algun programa de Televisió Espanyola per a Catalunya, amb audiències molt poc significatives). Són dades referides a l’audiència tradicional a llars a través de la televisió. No al consum per Internet, que presenta unes dades una mica diferents.

Crec que la discussió recurrent sobre l’idioma en què ha d’emetre TV3, analitzat el panorama audiovisual català i el canvi absolut en els usos i consum de continguts audiovisuals especialment entre el públic jove, no té gaire recorregut. Un dels objectius fundacionals de la CCMA és la difusió del català, i està plenament justificat que aquest sigui l’idioma habitual dels seus programes. El que no implica, per descomptat, que no es pugui entrevistar personatges d’actualitat que s’expressin en castellà (ni en altres idiomes), o convidar a experts o professionals que utilitzin l’altra llengua cooficial a Catalunya (i en l’actualitat, en la meva opinió, tan pròpia dels catalans com el català). O que hi hagi personatges en alguna sèrie que s’expressin en castellà (sempre que això no impliqui identificar-los amb certs estereotips de classe o de raça) i per descomptat em sembla absurd doblar pel·lícules o documentals produïts originalment en castellà, encara que avui dia és fàcil accedir al visionat d’un programa en versió original, amb o sense subtítols.

Així que el debat sobre la llengua em sembla obsolet. El problema de TV3 no és la llengua, sinó els continguts, la seva línia editorial. El problema de TV3, i de Catalunya Ràdio, és que es van convertir en estructures d’estat “avant la lettre” quan algú va decidir transformar-les en “la ràdio i la televisió nacional” de Catalunya. El problema de TV3 és que els seus directius i la major part dels seus professionals (inclosos alguns “conversos” que han abraçat la causa per mantenir la seva presència en pantalla o els seus càrrecs de responsabilitat i els seus sous) estan convençuts que la millor sortida per a Catalunya és la independència, i que estan prestant un gran servei al país. I per això no tenen cap rubor a manifestar-ho en els perfils de les seves xarxes socials, i en traslladar aquest (respectable) pensament als seus espectadors, sense cap altre dissimulació que oferir determinades quotes de presència en alguns dels seus programes a persones no independentistes per justificar una aparent neutralitat que ni ells mateixos es creuen.

El drama de TV3 és que en un moment determinat de la història va apostar per una opció que només representava a una part dels catalans i va expulsar a la resta (de moment segueixen sent una mica més de la meitat) que no voten partits independentistes. TV3 va decidir convertir-se en instrument de propaganda sense cap rubor. És més, des de l’home del temps, les maquilladores, els càmeres, les persones de producció, els periodistes esportius … sovint no tenen inconvenient a manifestar clarament la seva aposta per la independència com una cosa consubstancial a tots els treballadors d’aquella casa. Els pocs que no es manifesten o que estan en contra, deambulen pels passadissos a l’espera de temps millors, envoltats de llaços grocs repartits per totes les instal·lacions (públiques) de Sant Joan Despí. Treballar a TV3 equival, sembla, a ser independentista. I això no reflecteix la pluralitat de la societat catalana, partida en dues meitats des de fa temps.

Però sobretot, el drama de TV3 és que és una televisió atrapada per un sostre d’audiència que no aconsegueix superar. Si recorre al castellà, o si apareix algun opinador més crític amb l’independentisme, la seva audiència es queixa, amenaça amb canviar de canal o apagar la televisió. I en canvi, no aconsegueix recuperar l’espectador d’abans, el què valorava els seus continguts de qualitat però que va desertar quan es va adonar del bagatge ideològic que de manera persistent pretenien transmetre a la seva audiència.

Avui dia, TV3 sembla més aviat tenir adeptes, abans que espectadors. Ni tan sols pot ja retransmetre partits del Barça (que sempre ha estat més que un club i que representa molt bé la pluralitat de Catalunya, encara que hi hagi molt interès en apropiar-se dels seus colors per part de l’independentisme) per captar nous espectadors. Els joves amb prou feines consumeixen televisió convencional, i un 85% de l’espectador tradicional català de televisió no veu gairebé mai TV3, i tot indica que en el futur aquesta xifra anirà en augment.

El drama de TV3, i de tota la CCMA, és com revertir aquest panorama i justificar l’alt cost de mantenir aquesta estructura amb diners públics (253 milions € el 2020, dels quals 240 provenen de transferències directes de la Generalitat) en temps de crisi i pandèmies. Aquest és el veritable drama de TV3.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

El divendres, 9 d'octubre, el rei Felip VI estarà a Barcelona. Estàs d'acord que el rei vingui a Catalunya?

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

2 comentaris. Leave new

  • Efectivament és un drama que la “Televisió Nacional de Catalunya” tingui una quota de pantalla del 15,7 % en la “Nació Catalana”. Un no s’imagina per exemple a Gran Bretanya, que la BBC només la miressin un 15,7 % de la població, i la resta miressin TV d’altres països.
    Jo no la miro perquè m’acaba avorrint sempre el “mateix” (propaganda informativa)

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú