El desafiament de Polònia a Europa

El 7 d’octubre d’enguany el Tribunal Constitucional polonès va pronunciar una sentència segons la qual Polònia negava la supremacia del dret europeu sobre les lleis nacionals i declarava  els tractats comunitaris incompatibles amb la seva llei fonamental. Amb aquella sentència, Polònia rebutjava  el principi jurídic rector de la UE: la primacia del dret comunitari sobre l’estatal.  

El veredicte va ser emès en resposta a una pregunta de l’actual  Govern populista polonès, presidit per Mateus Morawiecki, que  s’havia negat a aplicar sentències del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) contra les últimes reformes del sistema judicial. Un  desafiament tan abrandat  significava, als ulls de la UE, la gota que feia vessar el vas de la  deriva polonesa cap a una “democràcia il·liberal”, impulsada per un  executiu “antieuropeu i autoritari“, semblant a la produïda a Hongria, Txèquia i Eslovàquia que,  juntament amb Polònia, formen un conjunt de països d’Europa Central anomenat  Grup de Visegrad.  

Aquests quatre països representen una concepció democràtica alternativa que menysprea  les minories, pretén controlar els mitjans de comunicació, tutela els tribunals de justícia i menyscaba el paper de l’oposició. Per entendre l’origen i significat del Grup, cal recórrer  a la  història.

L’any 1335, a la fortalesa hongaresa de Visegrad, els reis de Polònia, Bohèmia i Hongria varen acordar una aliança per fer front a l’Imperi de la Casa d’Habsburg. Segles més tard, després de l’esfondrament del “teló d’acer”, es va llançar una nova iniciativa de cooperació dels quatre països. Va ser l’any 1991, i la raó era la seva propera incorporació a la UE, que va succeir l’any 2004. A partir d’aleshores va néixer l’il·liberalisme i el populisme actual, propi del Grup, basat en una desconfiança amb relació al “nou centralisme de Brussel·les”. L’any 2014, el líder hongarès Víktor Orban va declarar que “el nou Estat que estem construint a Hongria és un Estat il·liberal, que vol dir un Estat no liberal”.

El concepte “il·liberal” s’atribueix al politòleg nord-americà Fareed Zakaria. Fa referència a una pretesa eliminació de la tradició liberal, és a dir, aquella que valora la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de dret i els drets humans. El Grup de Visegrad fuig d’aquests valors i es declara a si mateix el darrer refugi dels vertaders valors europeus. Zakaria justifica fins a cert punt les posicions del Grup, quan ens recorda el gran sofriment d’aquests països atrapats durant dècades sota la bota soviètica, l’abandonament per part de l’Oest i el seu mal record dels controls ferris imposats despietadament per poders estrangers sobre les seves vides. Però, al mateix temps, critica les seves posicions en avisar que confonen la UE amb situacions que li són absolutament alienes.

El proppassat mes de març el Govern de Varsòvia havia demanat al seu Tribunal Constitucional que es pronunciés sobre la concordança de la legislació europea amb la Constitució polonesa. El Tribunal Constitucional polonès actual és un organisme  designat pel partit governant Dret i Justícia (PIS, segons l’acrònim  polonès), un partit d’ideologia fortament conservadora i nacionalista, fundat l’any 2001 pels germans  Kaczynski.

Després d’anys d’estira-i- arronsa amb la UE sobre les reformes que havia  anat implementant des que va arribar al poder l’any 2005, i després de setmanes de maniobres i quatre ajornaments de les sessions del Constitucional, el Govern del PIS va decidir finalment forçar encara més la corda i desafiar obertament la UE. Des que va assumir el poder,  l’actual Govern polonès ha violat la seva pròpia Constitució repetides vegades, ignorant decisions en contra  quan les emetia l’autèntic Constitucional, que ha sigut substituït per un cos de funcionaris obedients, que és el que el 9 d’octubre ha llençat l’envit.

La Comissió Europea, guardiana dels Tractats europeus, va reaccionar  de seguida en contra d’aquella sentència,  amb expressions tan contundents  com les següents. “No deixarem que posin en risc els nostres valors comuns. És la primera vegada que un tribunal d’un Estat membre declara que els tractats de la UE són incompatibles amb la Constitució nacional. S’ataca un dels fonaments de la construcció comunitària. Usarem tots els nostres poders per fer respectar la supremacia del dret comunitari“.

La Comissió ha acudit al TJUE  contra Varsòvia per no haver suspès el règim disciplinari que li permet sancionar els jutges del Tribunal Suprem per les seves sentències. El TJUE va ordenar al Govern polonès, el juliol passat,  prendre mesures cautelars mentre examinava la denúncia interposada per Brussel·les en defensa de la independència dels jutges, en espera d’una sentència definitiva. Varsòvia va respondre a aquesta ordre amb la promesa de “desmantellar“ la Sala Disciplinària del Tribunal Suprem, un altre òrgan altament polititzat per la forma com es designen els seus membres, “en la forma actual“. Tot i això, fins ara no ha pres mesures i el president de l’esmentada Sala ha continuat actuant, fet que explica la decisió de la Comissió Europea de tornar a recórrer a la justícia.

El dia 9 d’octubre milers de manifestants  van sortir als carrers de Varsòvia i altres ciutats poloneses per expressar el seu rebuig a la sentència del 7 d’octubre.  Al Castell Reial de Varsòvia, entre una marea de banderes poloneses i europees onejant sobre la multitud, el líder liberal i expresident del Consell Europeu, Donald Tusk, va expressar la seva “alarma davant la decisió del partit governant de treure’ns de la UE“ i va afegir que “defensem una Polònia sobirana, europea, democràtica, governada per la llei i honesta, avui trepitjada per un govern usurpador sense consciència ni moral”.

El conflicte va arribar el 19 d’octubre al Parlament Europeu, convertit en l’escenari d’un tens i agitat debat entre el primer ministre polonès, Mateus Morawiecki, els eurodiputats i la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Úrsula von der Leyen, que va declarar que el conflicte estava lluny d’arreglar-se. Morawiecki va acusar Brussel·les de “xantatge financer“ i d’utilitzar “el llenguatge de les amenaces“. Va dir que Polònia no es deixaria “intimidar“ i va acusar les institucions comunitàries  de tractar els Estats membres amb una doble vara de mesura. “No quedarem callats metre el nostre país és atacat, també en aquesta sala, de manera injusta i imparcial“. Va dir que el govern polonès lluitaria contra la “revolució silenciosa“ que s’estava duent a terme per part dels jutges de Luxemburg, seu del TJUE, per convertir secretament els Estats membres en meres “províncies“ a les ordres d’un poder centralitzat a Brussel·les. “Si vols convertir Europa en un superestat sense Estats nació, hauries de tenir l’aprovació de tots. Els únics senyors dels tractats són els Estats membres“. Aquesta última expressió recordava amb sorna una sentència del prestigiós Tractat Constitucional alemany sobre el mateix tema, relacionat especialment amb actuacions del Banc Central Europeu  referides al programa de compra de bons, que aquell Tribunal considerava ultra vires, és a dir, més enllà de les atribucions concedides pels tractats. Eren paraules que també recordaven les pronunciades diverses vegades pel líder hongarès, Víktor Orban, en el mateix hemicicle.

Malgrat tot, Morawiecki va deixar ben clar davant del Parlament Europeu que el Polexit (sortida de la UE) no era una opció per al seu govern, com tampoc ho és per l’opinió pública polonesa, massivament a favor de la pertinença a la UE (el seu suport supera actualment el 80 per cent). “La integració va ser la nostra elecció, la Unió Europea és el nostre destí, Polònia no se n’anirà enlloc“, va assegurar el cap de l’executiu polonès, acusat per nombrosos eurodiputats d’haver posat el seu país a les portes de la UE amb la seva política d’insubmissió legal.

Va obrir el debat parlamentari, celebrat a Estrasburg,  la presidenta de la Comissió, que va detallar les diferents eines de què disposava l’executiu europeu per reaccionar contra el desafiament polonès.

Una fonamental consisteix en la suspensió dels fons comunitaris que Polònia té assignats en l’actual pressupost. Es tracta del Mecanisme de Condicionalitat aprovat en paral·lel al Fons de Recuperació llançat per combatre les conseqüències econòmiques de la pandèmia, una eina que lliga els desembossaments respecte a l’Estat de dret. Varsòvia té assignat un primer xec de 36.000 milions d’euros d’aquest fons, dels quals de moment no n’ha rebut ni un. Aquest Mecanisme de Condicionalitat ha sigut recorregut davant del TJUE per Polònia i Hongria conjuntament. Una altra eina consisteix a obrir un procediment d’infracció, tal com va fer amb el Tribunal Constitucional alemany en un àmbit molt més limitat referit al BCE. A més, a Polònia se li poden imposar multes diàries i fins i tot se li pot retirar el seu dret de vot en el Consell Europeu. Això últim és el que estableix l’article 7 del Tractat de Lisboa, anomenat “el botó nuclear”, pensat com una arma dissuasiva d’últim recurs. El Parlament pressiona a la Comissió perquè actuï de pressa i amb contundència.

Els dies 21 i 22 d’octubre els líders de la UE, reunits en Consell Europeu, han abordat l’envit polonès.

Per a Angela Merkel, aquesta era la seva darrera cimera europea com a cancellera d’Alemanya. Els seus col·legues li han dedicat molts elogis. El president del Consell Europeu, el belga Charles Michel,  ha dit: “Àngela, ets un monument, el Consell Europeu sense tu serà com París sense la torre Eiffel o Roma sense el Vaticà”. “Brúixola per al projecte europeu”,  “màquina d’assolir acords”  o “recés de pau” han estat alguns altres afalacs que li han dedicat la resta de caps d’Estat i de Govern.

Enfrontats al desafiament  polonès, els líders europeus han apostat una vegada més per la via Merkel de provar de rebaixar la temperatura del xoc amb el Govern de Morawiecki, per entendre millor les preocupacions de l’altra part i buscar solucions de consens. L’oferta  anunciada per Varsòvia, fa algunes  setmanes, d’eliminar la famosa Sala Disciplinària, podria oferir una sortida a la crisi.  Merkel també ha aconsellat d’abordar el tema en la Conferència sobre el Futur d’Europa, un exercici de final incert i probablement de poques conseqüències pràctiques, que acaba el pròxim 11 de maig, Dia d’Europa.  A la cimera, l’esperit imperant afavoria “el diàleg“ amb Varsòvia  i no pas la presa de mesures dràstiques.

El  dimecres 27 d’octubre  el TJUE ha certificat que el Govern polonès no ha desmantellat la Sala Disciplinària del Tribunal Suprem i, en conseqüència, li ha imposat una multa d’un milió d’euros al dia, que haurà de pagar a la Comissió Europea.  És la sanció diària més alta imposada mai pel Tribunal europeu. El portaveu del Govern polonès ha carregat immediatament contra aquesta  decisió:  “El camí dels càstigs i xantatges cap al nostre país no és el correcte. La UE és una comunitat d’estats sobirans regits per regles clares. Mostren una clara divisió de competències entre la UE i els Estats membres. La regulació de l’organització del poder judicial és competència dels Estats membres“. No obstant això, el cap de Govern, Morawiecki ha anunciat un “compromís“ per tancar la polèmica Sala de Disciplina del Tribunal Suprem.

El món diplomàtic  que segueix de prop l’envit polonès, considera  que, al final,  els que podrien sortir més perjudicats de tot plegat serien els polonesos i que per això mateix és gairebé segur que deixaran d’estirar la corda abans  que les coses es compliquin de debò. A Brussel·les es pensa que una possible sortida de Polònia de la UE està completament fora de lloc. Primerament perquè a la UE no hi ha mecanismes d’expulsió d’un Estat membre, després perquè ni el Govern polonès actual,  ni molt menys el que previsiblement el pot rellevar aviat,  volen la sortida de Polònia de la UE (Polexit), i en tercer lloc perquè seria fora de tota lògica castigar a una població polonesa majoritàriament favorable a la permanència del seu país a la UE.

Els observadors  més optimistes  pensen que, sense proposar-s’ho, els governs de Varsòvia i de Budapest, amb les seves derives il·liberals, estan propiciant un pas més cap a la unió política europea, ja que ara tothom sap que no respectar els valors comuns de la UE podria tenir un alt cost per al país que ho intenti. Conclouen que, de la mateixa manera que el Brexit va cohesionar de manera imprevista la unitat dels vint-i-set països restants a la UE, el fracàs del Polexit està tenint  el mateix efecte.  

En canvi, mitjans  influents, com The Economist, creuen que el “problema polonès“ no es resoldrà fàcilment i seguirà sent  un problema greu precisament perquè Polònia no acabarà sortint de la UE (Polexit),  i des de dins seguirà ben viu i  fent mal. Per això parlen de dirty remain (permanència bruta),  que consideren  encara més perniciosa que el Polexit. Creuen que la sentència polonesa del 7 d’octubre ha fracturat sis dècades de dret europeu. Vaticinen que si Polònia i Hongria continuen sent membres de la UE i no respecten els seus valors democràtics,   la implosió de la UE serà inevitable.

 Loading ...