En els moments finals de la campanya el Tribunal Constitucional ha dictat finalment la sentència sobre la llei d’Educació de Catalunya de 2009, com a conseqüència del recurs presentat pel PP aquell mateix any. El retard ha estat per tant notabilíssim. Ara la llei recorreguda més important que roman a la nevera és la de l’avortament de 2010.
La llei considera inconstitucional 10 articles, bàsicament referits als àmbits curriculars, d’Ordenació de l’ensenyament i sobre el professorat, perquè considera que no fa altra cosa que reiterar el que ja diu la legislació estatal envaint competències.
No és en aquest cas els articles suspesos (52,58,59,61,65,68,112,117, 120, 121), la dimensió important de la sentència, sinó el fet que hagi preservat tot el tema lingüístic tal com figura a la llei. De fet, aquest ha estat un dels principals cavalls de batalla de Ciutadans que, cal recordar-ho, va néixer a Catalunya d’una matriu cultural que s’oposava a la legislació sobre normalització lingüística de la Generalitat, i del PP que ha fluctuat en la seva posició en funció de la necessitat dels vots de CiU en el passat.
Amb aquesta sentència, que s’afegeix a les precedents sobre el tema de la llengua y es refrenda una vegada més que no és discriminatori establir mesures, també a l’escola, per assegurar el coneixement de la llengua feble, sempre i quan també es garanteixi el correcte coneixement del castellà, la llengua demogràficament forta. Les reiterades dades de PISA sobre coneixement d’aquesta matèria constaten dos fet. Els alumnes catalans obtenen puntuacions que se situen en la mitjana espanyola, per tant tenen comunitats monolingües per sota, i és la que millors resultats obté entre les comunitats bilingües.
Cal recordar que, fins i tot amb la llei Wert que incentivava reclamar el castellà com a llengua vehicular, les peticions al llarg dels anys han estat mínimes, i encara menys abundoses en el cinturó metropolità de Barcelona, amb predomini de llengua materna castellana. També és un fet obvi que bilingüisme efectiu significa en realitat millor aprenentatge del català, perquè són els ciutadans que el tenen com a llengua materna, qui son 100% bilingües, mentre que no és la situació dels que tenen el castellà com a llengua de la família.
El procés de normalització lingüística, és a dir, de suport a la llengua feble, és la política amb més anys a l’espatlla. La primera llei data de 1983, i la segona, que la reformula i actualitza, és de 1998.
