A Catalunya, parlar de família és gairebé un tabú polític. Però el silenci ja no és cap opció. La taxa de fertilitat ha caigut als 1,1 fills per dona, amb prou feines la meitat del mínim necessari per garantir el reemplaçament generacional ( 2,1 ). No és una alarma ideològica, sinó una realitat matemàtica: una societat que no es reprodueix, s’extingeix.
la família catalana està abandonada institucionalment.
I, tanmateix, Catalunya no té una llei integral de família. Tot i disposar de competències plenes en la matèria gràcies al seu propi Codi Civil, el Govern ha optat durant dècades per relegar aquesta política estructural a una llei insuficient i una amalgama dispersa d’ajudes parcials, mal coordinades i pitjor finançades. Resultat: la família catalana està abandonada institucionalment.
Una crisi demogràfica sense precedents
Les dades són inequívoques. Catalunya té una de les taxes de natalitat més baixes a Europa Occidental. No només es tenen menys fills, sinó que les famílies són més fràgils: més inestables, més soles, menys protegides. Els matrimonis disminueixen. Les unions sense compromís augmenten. I, així, també els costos públics derivats d’aquesta inestabilitat: fracàs escolar, pobresa infantil, salut mental, dependència.
invertir en família no és una despesa, és una inversió d’alt retorn
Es podria pensar que és una qüestió cultural. Certament en té molt, però no es pot utilitzar com a coartada per a la inacció. Quan s’analitza l’impacte econòmic de l’estructura familiar (com ha fet l’OCDE o el Banc d’Espanya), s’observa que les famílies estables i obertes a la descendència són generadores netes de capital humà, estalvi, cohesió social i sostenibilitat fiscal. Dit d’una altra manera: invertir en família no és una despesa, és una inversió d’alt retorn.
ROI públic: cada euro invertit, retorna
El ROI (Return on Investment públic) és el retorn econòmic o fiscal que obté l’Estat per cada euro invertit en una política pública. Si el ROI és més gran que 1, significa que la inversió pública es recupera amb escreix i és fiscalment rendible.
Segons els darrers estudis de l’OCDE, les polítiques familiars ben dissenyades tenen un retorn fiscal net positiu. Per exemple:
- Una xarxa universal d’educació 0–3 anys té un ROI d’1,35€ per euro invertit.
- Una bonificació a la Seguretat Social per tercer fill retorna 1,22 €.
- Fins i tot una simple deducció fiscal per fill dona més del que costa. I són xifres de tornada molt elevades d’un 25%-35% i més.
És a dir, no es tracta només d’ajudar les famílies, sinó de sostenir la base fiscal del futur. Perquè sense naixements, no hi ha treballadors. Sense treballadors, no hi ha impostos. I sense impostos, no hi ha estat del benestar… i la immigració no ho supleix, ni aporta el mateix valor econòmic.
Catalunya té els instruments… però no la voluntat
La paradoxa catalana és flagrant: disposa d’instruments normatius exclusius, com el seu propi Codi Civil, que li permeten legislar en matèria de família amb més autonomia que la majoria de regions europees. Però aquesta autonomia no ha estat traduïda en acció política. Ni en suport econòmic suficient. Catalunya inverteix menys de l’1,1% del PIB en polítiques familiars. Molt per sota països amb taxes de fecunditat molt més saludables, com França o Suècia.
Mentrestant, la natalitat es desploma, les llars amb fills s’empobreixen, i la política de família continua sent la gran absent del debat públic.
Menys família, més despesa pública
L’erosió de la família no es compensa amb serveis socials. La substitueix, però a un cost molt més gran. L’Estat ha d’intervenir allà on abans arribaven xarxes naturals de solidaritat, cura i transmissió de valors. Això significa més despesa pública en dependència, educació compensatòria, salut mental, pobresa infantil, justícia juvenil …
La família és una infraestructura invisible, però crítica. Quan funciona tot el sistema guanya eficiència. Quan es degrada, el cost de transacció institucional es dispara.
Justícia intergeneracional: el desafiament del relleu
No es pot sostenir un sistema de pensions, sanitat i serveis públics si la base demogràfica col·lapsa. L’estructura per edats de Catalunya s’ha invertit. Els joves són menys, amb menys ingressos i amb menys expectatives. Les parelles retarden –o directament descarten– tenir fills. I la política pública es resigna.
Aquesta inèrcia no és inevitable. És una decisió. I pot ser corregida.
Una Llei Integral de Família a Catalunya
Catalunya necessita una llei integral de família que reconegui, protegeixi i impulsi la seva funció social i econòmica. No una llei ideològica ni moralitzant, sinó una llei intel·ligent, orientada a resultats:
- Reconeixement legal i simbòlic
- Declarar la família com a infraestructura econòmica essencial.
- Establir un principi d’impacte familiar en tota normativa autonòmica.
- Suport directe
- Deduccions fiscals per fill des del primer euro.
- Bonificacions a empreses que afavoreixin conciliació i horaris familiars.
- Xarxa d’educació 0–3 anys universal, amb finançament garantit.
- Renda universal per família en proporció al nombre de fills
- Reforç de l’enllaç
- Incentius al matrimoni i a l’estabilitat conjugal amb impacte fiscal.
- Programes d’educació parental i acompanyament a famílies vulnerables.
- Avaluació i governança
- Agència de política familiar amb capacitat pressupostària.
- Indicadors anuals d’impacte: natalitat, pobresa infantil, capital humà.
Conclusió: Catalunya, a temps de liderar una altra vegada
Catalunya ha estat, històricament, terra d’innovació institucional. Pionera en educació, sanitat, cooperativisme i drets socials Avui té l’oportunitat de tornar a liderar. D’assumir que sense família no hi ha futur, i que una política moderna comença per reconèixer el que és evident: una societat forta només es construeix sobre famílies fortes.
No es tracta de nostàlgia, ni de moral, que també se’n veuria beneficiada. Es tracta d’economia, justícia i sentit comú.
La paradoxa catalana és flagrant: disposa d'instruments normatius exclusius, com el seu propi Codi Civil, que li permeten legislar en matèria de família amb més autonomia que la majoria de regions europees Share on X
Loading ...
