Mai com ara el català havia estat tan en risc de quedar reduït a una llengua residual. A diferència d’altres èpoques, en les quals estava prohibit, però mantenia la seva vitalitat, recordem l’anomenat “segle d’or” per Joan Triadú, que incorporava tot el període en què estava sotmès a discriminació pel franquisme, ara té factors institucionals a favor seu, però es demostra que són insuficients per la creixent reducció de persones que la utilitzen com a primera llengua familiar.
Això no és ni molt menys aliè al fet que Catalunya ha passat en poc temps de 6 a 8 milions d’habitants a conseqüència de la immigració que, per les seves característiques és més resistent a la catalanització. En aquest context, que sigui llengua vehicular a l’ensenyament és vital. Ho constaten les dades de l’Idescat del 2021. Només 2,2 milions de persones, el 29% de la població, tenien el 2021 el català com a primera llengua. Però, aquesta xifra s’elevava al 42% entre els joves de 0 a 14 anys i al 39% entre els de 15 a 24, que són els que registraven l’efecte de la llengua vehicular a l’escola. Si no fos per aquest fet, la situació encara seria molt més difícil.
Malgrat aquesta circumstància, que tendeix a empitjorar per la continuïtat del gran flux immigratori, no ha estat un gran tema de campanya.
Evidentment, aquest no és l’únic factor. L’assignatura de català a l’escola és la menys atractiva de totes i això demostra una errada profunda de la Generalitat. D’altra banda, TV3 no fa res per estendre quantitativament i millorar qualitativament el català i la seva cultura, més aviat és un factor que oscil·la entre la vulgarització i la grolleria. Així i tot, hi ha un 36% de la població que té el català com a llengua habitual, el que vol dir que hi ha una fracció de ciutadans que l’ha adquirit malgrat no ser la primera llengua familiar.
En aquest context, només han tractat el tema a les eleccions (altra cosa és l’encert de les seves propostes) Junts, ERC i Aliança Catalana. Però ha quedat totalment fora de focus del PSC i dels Comuns. Els socialistes no tenen un particular interès amb què se’ls associï amb el foment del català perquè temen que afecti el seu graner de vots a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Per tant, una possible presidència d’Illa incorpora el risc de continuar la davallada del català.
Si a aquest fet se li afegeix que els Comuns tampoc tenen una especial sensibilitat per la nostra cultura i que la CUP està per altres guerres, després de les eleccions el panorama lingüístic i cultural de la llengua pròpia de Catalunya pot complicar-se notablement. Perquè, a més, Vox i PP, situats rotundament fora de l’espai comú de la catalanitat, tenen en el català un adversari i el voldrien liquidar del seu estatus de llengua vehicular a l’ensenyament. El mateix candidat del PP, Alejandro Fernández, afirmava en una de les seves declaracions que la immersió lingüística era una de les conseqüències que han ensorrat l’educació. La seva ignorància o mala fe, com es vulgui, és manifesta perquè l’ensorrament de l’educació a Catalunya es produeix sobretot a partir de la segona dècada del present segle, mentre la immersió lingüística, és a dir, la llei de normalització lingüística, va començar-se a aplicar el 1983 i al llarg de dècades i dècades no només no va tenir conseqüències en una pèrdua de la qualitat educativa, sinó que el domini de la llengua castellana per part dels estudiants de Catalunya se situava en els llocs més alts del rànquing. Ha estat ben avançat el present segle, amb tota la ideològica que s’ha apoderat del govern i de la cultura del país, en el que el problema a l’escola ha aflorat fins a arribar al desastre actual.
Loading ...
