La diferència de l’ús generalitzat i qualificatiu de determinades expressions, com la de denominar feixista a tot aquell que s’oposi a la ideologia dominant, l’ús del terme totalitari, aplicat al cas d’Espanya, correspon a una descripció exacta, entenent bé que no s’afirma que Espanya sigui ja un estat totalitari, sinó que les mesures que es van portant a terme tenen aquest segell i condueixen a aquest objectiu.
Constatem-ho:
La condició necessària de l’estat totalitari és que el mateix estat està al servei dels interessos del partit que governa. A aquesta condició necessària se li afegeixen una sèrie de característiques addicionals que van definint el grau de transformació totalitària:
- El poder polític està monopolitzat per un únic partit o líder. És una obvietat en un país on els ministres són secretaris generals del partit al poder.
- L’aparell de l’estat no només està al servei dels interessos del partit governant, sinó que busca exercir un control absolut sobre tots els aspectes de la vida pública i privada. Us sona el cessament de Pallete a Telefónica per intervenció directa de Sánchez, o l’adoctrinament a les escoles públiques?
- Es promou una ideologia oficial que ha de ser acceptada per tots els ciutadans. Aquesta ideologia serveix per justificar les accions del règim i legitimar el seu poder. Aquestes són les lleis doctrinals sobre la memòria històrica, la perspectiva de gènere, les identitats LGBTI i les seves derivades, i la supremacia de l’estat davant la societat civil i la família, en lloc d’estar al servei de les seves necessitats.
- No hi ha separació entre el partit i l’estat; el partit controla tots els òrgans del poder, i el líder del partit es presenta com una figura inqüestionable.
- Repressió i control: S’utilitza la violència, l’espionatge, la censura i la propaganda per suprimir la dissidència i garantir la conformitat. Violència no, però pressió de tota mena, de la fiscalia, econòmica, professional; la que es vulgui.
- Els ciutadans són forçats o incentivats a participar activament en activitats promogudes per l’estat. I aquí el règim de subvencions i contractes públics és l’instrument més utilitzat.
- Control de la vida privada: els règims totalitaris intenten influir i regular aspectes de la vida privada, com les relacions familiars, les creences religioses i les opinions personals. Com és evident; des que els fills no pertanyen als pares fins als recursos aplicats per construir la nova masculinitat, o les regulacions d’aspectes que depenen en principi de la decisió de cada família. La intromissió és creixent.
L’estat totalitari aspira a una transformació total de la societat i de l’individu, subordinant tots els aspectes de la vida a la seva ideologia, sigui aquesta la que sigui, com per exemple la perspectiva i el feminisme de gènere i les identitats LGBTIQ, la primacia i superioritat de l’estat sobre la societat civil, inclosa la família, en lloc de ser expressió i instrument al servei d’aquesta societat i de la família.
Ara repasseu la realitat espanyola en relació amb cadascun dels perfils definits i considereu si no presenta trets, consumats uns, incipients altres, de totalitarisme.
No, Espanya no és un estat totalitari. Encara. Només està en el camí de construir-lo.
Dos exemples recents consoliden aquest camí.
Un és l’anomenada “llei Begoña”, la proposició no de llei que estableix uns canvis arbitraris i per a res constitucionals:
El Govern ha impulsat, a través del grup parlamentari socialista, una proposició de llei titulada “Llei de garantia i protecció dels drets fonamentals davant l’assetjament derivat d’accions judicials abusives”. Amb això es profunditza en la degradació de l’estat de dret. El procediment triat (proposició de llei en lloc de projecte) eludeix la intervenció d’òrgans consultius com el Consell d’Estat o el Consell General del Poder Judicial, amb l’aparent finalitat d’evitar informes crítics.
Resulta inacceptable que es limiti un mecanisme constitucional (art. 125 CE) que permet a la ciutadania i col·lectius promoure accions penals en prohibir l’acusació popular a partits polítics o fundacions vinculades. Aquesta limitació pot interpretar-se com un intent de blindar el govern davant investigacions per corrupció o altres delictes que afectin l’interès general i, a més, limitar-la a la fase de judici oral. En excloure-la de la instrucció, es redueix la capacitat de proposar diligències i ampliar proves, debilitant un control eficaç contra abusos de poder.
Pretén impedir denúncies basades en informació periodística que podria impedir recerques derivades de denúncies periodístiques rellevants. A més, es limita l’autonomia del jutge per decidir quan obrir investigació, afectant la separació de poders. Apartar jutges per declaracions favorables a partits. La imparcialitat judicial és essencial en un estat de dret, però la norma pot aplicar-se arbitràriament si els seus criteris no estan clarament definits, i coartar la llibertat d’expressió a la qual tenen dret els jutges.
I en una paradoxa que defineix clarament la intenció ideològica, al mateix temps que es restringeixen garanties processals, s’elimina aquest delicte sense diàleg amb les confessions religioses, ignorant la cooperació constitucionalment reconeguda (art. 16 CE). A més, que aquesta mesura formi part d’un paquet amb motivacions polítiques més àmplies i no com a fruit d’un debat específic i profund sobre la llibertat religiosa i d’expressió la converteix en una iniciativa també de política de partit. La reforma d’un delicte amb tanta càrrega simbòlica requeriria un debat autònom i ampli al Congrés i la societat, per garantir la seva legitimitat democràtica i no veure’s arrossegada en una “llei òmnibus” amb mesures heterogènies.
I potser el més greu és que el text introdueix disposicions amb efectes retroactius, cosa que afavoriria persones properes al president, com la seva esposa i el seu germà, alimentant la percepció que es tracta d’una llei feta a mida.
Però per si això no fos suficient, el ministre de Justícia ha anunciat un nou projecte de llei, que modifica radicalment la carrera judicial i fiscal, a còpia de donar entrada generalitzada al quart torn, és a dir, a advocats que sense els estudis corresponents i sobretot oposicions poden ser jutges. S’argumenta, com una democratització, com si l’exigència en els coneixements fos una qüestió antidemocràtica.
Es refereix que es milloraran i ampliaran les beques, però això és el que cal fer amb els que cursen les oposicions i s’examinen d’elles. “Democratitzar” tal com ho entén el govern és facilitar l’ocupació de la justícia per membres afins al partit, una acció complementada amb el registre públic dels preparadors, una cosa insòlita i que no s’aplicaria en cap altra oposició més, i que permet el control sobre ells, i la participació de les instàncies polítiques del Congrés i Senat en una Comissió Deontològica.
Es controla la presidència i mesa del Congrés al qual s’ha desnaturalitzat en la seva missió de control i rendició de comptes, se sotmet el Tribunal Constitucional i la Fiscalia General de l’Estat, es volen fer lleis amb mesures retroactives per impedir inculpacions, es controla impúdicament el CIS i l’Agència EFE, s’intervé en grans empreses teòricament privades, se sotmet via publicitat als mitjans de comunicació, la televisió pública es converteix en un instrument al servei del partit i el seu líder. I així una llarga successió de fets que assenyalen la via espanyola al totalitarisme d’imatge liberal progressista.
Loading ...
