La crisi esdevinguda a la diòcesi de Solsona, amb la renúncia del bisbe Novell per “raons personals”, aprofundeix una crisi de l’Església a Catalunya, i més enllà d’aquesta. No tant pel fet de la renúncia en si, que és un fet greu, sinó per l’enrenou provocat, en el qual la manca de la informació institucional ha estat omplerta per tota mena d’elucubracions, que han culminat amb l’última versió que atribueix el seu abandonament a la relació personal amb una dona, presentada pels mitjans de comunicació amb uns perfils ben allunyats de la mentalitat catòlica.
L’evidència és clara. Tots aquells que tenien algun compte pendent amb el bisbe emèrit han anat a dir-la grossa i saldar comptes. És lamentable que en aquesta tasca de revenja hi hagin participat religiosos i sacerdots disposats a demostrar les misèries del qui fins fa poc era bisbe de la seva Església. Li passen comptes sobretot per la seva oposició a l’avortament i al matrimoni homosexual, uns, i pel seu alineament independentista en algunes manifestacions, uns altres.
En aquesta tasca tan poc misericordiosa de demolició d’una persona, excel·leixen els malsans comentaris d’una monja, Lucia Caram, que no únicament aboca tot el que de negatiu es pot dir d’una persona, sinó que a més es manifesta -no és la primera vegada- com una mena de portaveu del Papa. Per a alguns aprofitats, això de “l’argentinitat” dona per a molt. L’histrionisme de Caram danya l’Església i remet a actituds molt allunyades d’allò que Jesús ens reclama a l’Evangeli: la compassió.
Òbviament és també una ocasió d’or per als qui veuen en l’Església un enemic a batre. Poder abordar la crítica a partir d’un bisbe que diuen que ha deixat la mitra per l’atracció d’una dona és fantàstic. “Ara sí que ha trobat el camí!”, exclamen.
Hi ha hagut, però, veus afinades de sacerdots de la seva diòcesi que s’han manifestat, sobretot, dolguts per la seva desaparició. Cap explicació a aquells que han confiat en ell, als seus sacerdots. Hi ha, i aquesta sí que és una gran responsabilitat del bisbe emèrit Novell, la seva manca de valor davant la gent que el seguia, els seus feligresos. A la renúncia a la mitra, i no sembla, com en altres antecedents, per servir a Déu d’una altra manera, sinó per satisfer els seus desitjos personals, se li afegeix la fugida. És una baixa més i important produïda per la societat desvinculada. Sempre, però, hi ha temps per al retorn i, per tant, per a l’esperança. Ningú té dret a refusar-la.
Certament, ha estat una decisió per raons personals, però aquest fet no obvia que alguna instància de la Institució eclesial hagués aportat claredat i transparència. El silenci en aquest cas peca d’imprudència.
Loading ...
