2023 havia de ser l’any de la reobertura completa de la Xina després del coronavirus, i per tant de l’enlairament definitiu de la seva economia. Moltes esperances que el món en conjunt retrobés un camí de creixement estable depenien del que passés a l’Imperi del Mig.
No obstant això, a les acaballes de l’any, la Xina ha esdevingut un motiu de preocupació. Després d’un primer trimestre de recuperació de la demanda, tot i que ja per sota dels nivells que els mercats i analistes esperaven, el segon trimestre del 2023 fou profundament decebedor i des de llavors el país no ha aixecat el cap.
L’Índex de Preus de Consum (IPC, no confondre amb la inflació que mesura l’evolució del conjunt de preus) del gegant asiàtic caigué aquest novembre un 0,5%, sent la davallada més important des de la crisi del coronavirus. A més, l’IPC xinès portava ja diversos mesos de baixades. El conjunt situa la Xina en un escenari deflacionista que no augura res de bo per al seu propi creixement i les perspectives de l’economia mundial.
De fet, cal apuntar que l‘onada inflacionista d’aquests dos darrers anys que tan ha impactat Europa i els Estats Units mai ha estat un problema rellevant a la Xina, on les dades disponibles l’han situat sempre per sota del 2,5%.
Com explica el Financial Times, aquesta tendència a la reducció dels preus s’afegeix a un seguit de tensions a les quals ha de fer front el govern de Pequín.
Efectivament, la deflació no és l’únic problema de l’economia xinesa, sinó que se suma a l’onada d’impagaments als quals fa front el seu sector immobiliari (que representa, juntament amb la construcció, un desproporcionat 30% del PIB), a un elevadíssim deute privat de més del 210% del PIB (el deute públic xinès, en canvi, se situa per sota del 40%), i a uns nivells d’importacions i exportacions que deceben.
Davant d’aquestes perspectives poc encoratjadores, el govern de Xi Jinping es fixà la meta d’acabar 2023 amb un creixement econòmic del 5%. Una xifra que qualsevol país europeu signaria immediatament, però que representa el percentatge més baix des dels anys 90, si es deixen de banda les turbulències causades per la pandèmia entre el 2020 i el 2022.
Però la Xina no les té totes ni tan sols per aconseguir aquests comparativament magres resultats anuals. Enguany Pequín ha multiplicat els seus plans d’estímul a l’economia, ha retallat interessos d’índex claus i ha fet copioses emissions de bons. I de fet, s’esperen encara més anuncis de més estímuls i suport monetari per retrobar el camí del creixement.
Amb tot, però, aquests darrers dies Xi ha declarat que la recuperació econòmica del país es troba en una “fase crítica“.
L’agost passat, la Xina deixà de publicar dades del seu atur juvenil després que els indicadors se situessin en el pitjor nivell des que començaren a comunicar-se el 2019.
Per la seva banda, l’agència de notació del crèdit Moody’s anuncià que retallaria les seves previsions sobre el deute públic xinès, citant el risc d’un creixement econòmic que es refredi a mitjà termini, així com de l’increment de l’endeutament del govern arran de les seves campanyes d’estímuls.
En definitiva, tot i que com Converses explicava fa uns mesos que l’economia xinesa, a diferència d’altres grans països asiàtics, com el Japó, té encara molt potencial per davant, s’han de corregir importants desajustaments que s’han accentuat fins al punt de posar en perill el sistema econòmic de la fàbrica del món.
Aquests són especialment l’endeutament desmesurat de les empreses i la bombolla immobiliària, però les recents dades de deflació apunten que les llars xineses tenen un problema crucial de confiança. Potser aquest, guardi relació amb la deriva cada cop més intervencionista i autoritària del govern de Xi Jinping, que sembla ofegar cada cop més la societat i la iniciativa privada.
Loading ...
