L’enquesta de població activa (EPA) publicada ara mateix per l’INE aporta d’una banda, una informació positiva pel conjunt d’Espanya, però alhora mostra aspectes preocupants de la dinàmica econòmica de Catalunya.
La dimensió positiva és ben clara, l’ocupació a finals del 2019 ha sigut molt millor que l’esperada. De fet ha enregistrat en termes d’EPA, que no d’afliccions a la Seguretat Social, una diferència que cal no perdre de vista, el millor resultat pel quart trimestre de l’any des de 2006 de manera que l’ocupació al final de l’any en relació amb l’anterior s’havia reduït 1,12 punts percentuals quedant situada en el 13,78 i arribant a una ocupació que ja quasi assoleix els 20 milions de persones.
És clar que l’atur continua per sobre dels 3 milions i som el penúltim país d’Europa amb la xifra més gran de persones sense feina, només superat per Grècia. El contrast d’Espanya amb països de l’àmbit de l’Europa central i oriental, com Polònia i Hongria que presenten un atur poc per sobre del 3%, és simplement espectacular. Aquelles bones dades dels darrers mesos de l’any, però, no canvien el balanç que pel conjunt de l’any s’ha alentit el creixement de l’ocupació.
Si d’Espanya passem a Catalunya, el panorama és molt diferent perquè pràcticament la taxa d’atur a l’últim quadrimestre no s’ha mogut en relació amb l’any anterior i s’ha situat en el 10,45%, reduint-se el 0,15%. No només això, sinó que quedem fora del grup de comunitats amb atur per sota del 10%, Aragó, Balears, Madrid, Navarra, Euskadi i La Rioja. Estem per tant lluny de ser un motor en la represa econòmica, com històricament sempre havíem estat. Catalunya recuperava més de pressa que la majoria d’altres territoris els llocs de treball perduts durant el període de crisi.
I encara hi ha una dada que hauria d’alarmar els grups dirigents de l’economia catalana i per descomptat al govern. Madrid ha concentrat ella sola el 35% de tots els llocs de treball creats el 2019. La capitalitat econòmica de l’estat ha passat a mans de Madrid a través d’un procés que no ha començat ara, però sí que s’ha accentuat moltíssim en els anys del procés.
Aquestes dades negatives poden complementar-se amb una altra que també mou a preocupació. L’escàs pes que té la gran empresa a Catalunya. Concretament, les raons socials de més de 5.000 treballadors són només un 14% del total espanyol, quan en població signifiquen el 16% i en PIB una mica més del 19%. Però no és la xifra el que més preocupa, sinó l’evolució en relació amb la dinàmica espanyola. El 2008 Catalunya tenia 18 empreses d’aquella dimensió, per un total espanyol de 112. El 2019, diguem una dècada més tard, la xifra catalana pràcticament no s’ha mogut, estem en les 19, mentre que l’espanyola ha crescut fins a les 146. És més, el 2017 quan es va iniciar l’escenari més crític del procés, el nombre d’empreses catalanes era de 23 per només 118 les espanyoles. Representaven el 19% que és, com s’ha apuntat, la proporció que correspon al pes econòmic. Per tant, en aquests dos últims anys hem perdut gran empresa i n’ha guanyat en molta major mesura la resta d’Espanya.
Per què és tan important la dimensió empresarial? Doncs per una raó fonamental. Perquè està estretament vinculada a la productivitat, que és el gran estrangulament que pateixen tant l’economia catalana com l’espanyola. Sense empreses d’una determinada dimensió és molt difícil que la productivitat pugui millorar. Evidentment no és l’única condició, la despesa en R+D i la transferència de coneixement al sector privat, el grau de formació dels treballadors, el rendiment escolar, són altres factors. Però considerant que en tots aquests, excepte el de la recerca, la nostra situació és tan penosa com l’espanyola, el marc empresarial es converteix en un factor determinant.
