Dura resposta d’e-Cristians al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC)

El CAC s’ha pronunciat el dia 19 d’abril sobre les queixes presentades per e-Cristians, la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya (FECAC), el partit Valents, i 115 particulars, concloent que: “el Consell considera que en el cas analitzat no aprecia cap vulneració de la normativa audiovisual.” El programa, segons el Consell,  s’inclou en l’exercici del dret a la llibertat d’expressió i, per tant, nega raó a la queixa, malgrat reconèixer explícitament que, “puguin resultar desafortunades, i fins i tot feridores, especialment pel que fa a les persones que professen la fe catòlica”. Per justificar-ho argumenta un seguit de precedents de caràcter judicial.

Davant aquest acord del CAC, e-Cristians manifesta:

1. En contra del que afirma, vulnera d’una manera flagrant l’acord vigent del CAC sobre “Criteris del Consell de l’Audiovisual de Catalunya en matèria de tractament del fet religiós en els programes audiovisuals d’entreteniment” de l’any 2002”, que estableix entre altres el deure de:

• Respectar i fomentar la llibertat religiosa en la seva dimensió col·lectiva com a valor social positiu, fet que implica un respecte a totes les Confessions o Entitats religioses, així considerades i reconegudes per l’ordenament jurídic.
• Respectar els sentiments individuals i col·lectius, de forma que, no s’utilitzin indegudament, encara que es faci en clau d’humor, aquells símbols representatius per a les persones que professen una confessió religiosa.
• Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’expressions que puguin suscitar discriminacions per motius religiosos.
• Aplicar el principi d’igualtat de tracte per a totes les confessions independentment de la incidència sociològica que tinguin.
• Acceptar que en l’exercici de la llibertat d’expressió, entesa aquesta com l’emissió de judicis personals i subjectius, d’opinions, de creences o de pensaments, els personatges públics o amb notorietat pública hagin de suportar per la seva condició de tals, el que les seves actuacions en el desenvolupament de l’exercici dels seus càrrecs i funcions es vegin sotmesos a l’escrutini de l’opinió pública i en conseqüència, s’emetin judicis de valor en relació a les seves actuacions.
• Rebutjar, que en virtut de la llibertat d’expressió, s’emetin apel·latius o “expressions formalment injurioses desconnectades de la crítica legítima i innecessàries per al missatge que es vol difondre i que pugui produir un dany injustificat al prestigi de les institucions religioses o a la dignitat de les persones que les representen.
• Els operadors han d’ésser conscients a priori -donada la societat cada vegada més plural, heterogènia, multicultural i secularitzada- mitjançant l’establiment de codis deontològics, de l’actitud a adoptar pel que fa el tractament de les creences o dels símbols religiosos en els programes d’entreteniment i de la seva posterior repercussió i abast que aquest tindrà en el conjunt de la ciutadania.

2. És una evidència que l’esmentat programa vulnera tots els esmentats “Criteris”, fet que el CAC no podia ignorar, i en fer-ho infringeix la seva pròpia normativa i la finalitat per la qual ha estat instituït. Com es pot qualificar una decisió d’un òrgan de l’administració que obra malament sent plenament conscient del fet?
3. La llibertat d’expressió, tot i ser un dret prevalent, no ho justifica tot, com ho demostra, sense necessitat d’anar més enllà la mateixa TV3 el proppassat gener. En aquella data, TV3 d’acord amb la productora de ‘Zona Franca’, Atòmic Beat Media, va acomiadar l’humorista Manel Vidal, col·laborador habitual del programa, per una broma amb el PSC i l’esvàstica. “S’han traspassat els límits”, van indicar fonts de TV3 com a justificació de la mesura. El programa va ser retirat del web de TV3. El “gag” era una paròdia de consultori polític i com a tal formulada en clau d’humor.
4. En aquest cas, la reacció de TV3, per molt humor que hi hagués pel mig, va serrar ràpida i radicalment la qüestió, acomiadant al responsable i suprimint el programa de la xarxa. Com a resposta a aquesta mesura el director del programa, Joel Díaz, va dimitir.
5. És una arbitrarietat gegantina que l’humor tingui uns límits tan rotunds quan s’aplica a un partit polític que governa a Espanya, i no vulnerin res les grolleries blasfemes dites per qui figurava era la Verge del Rocío, més quan el mateix CAC en el seu comunicat reconeix que les manifestacions del programa puguin resultar “feridores, especialment pel que fa a les persones que professen la fe catòlica”.
6. D’aquesta manera, TV3 i el CAC mostren que els “Criteris” que regeixen per al poder polític són molt diferents dels que s’apliquen als ciutadans catòlics d’aquest país. Aquest tipus d’actuacions són de la mena que desprestigien les nostres institucions i degraden la confiança en la democràcia, perquè les normatives les apliquen, no cercant la justícia, sinó segons convingui als poders, i segons quins siguin els subjectes concernits.
7. En relació amb les raons amb les quals el CAC intenta justificar el seu acord, cal assenyalar la seva inadequació a aquest cas, quan no la seva impertinència.

• Per exemple, addueix que ”El programa Està passant del 4 d’abril s’emet en el context de la Setmana Santa”, donant a entendre que la befa i la blasfèmia té més justificació si es du a terme en aquest període. No cal ni comentar-ho. Quines mentalitats hi ha darrere el raonament que si la paròdia blasfema i feridora es fa en un temps especialment sant pels catòlics està més justificat?
• Entre els acords del CAC que són citats per justificar la seva decisió, omet precisament el que és el pertinent de l’abril de 2002 “Criteris del Consell de l’Audiovisual de Catalunya en matèria de tractament del fet religiós en els programes audiovisuals d’entreteniment”. És una omissió deliberada i com a tal escandalosa, perquè precisament no considera que aquella regulació del CAC es va dotar perquè fos complida pels programes d’entreteniment que abordessin la temàtica religiosa.
• Constitueix una manipulació voler presentar la sentència de Tribunal Europeu de Drets Humans ( TEDH), Tulsap c. Turquia, de 21 de febrer de 2012, com un argument favorable al seu punt de vista, com fa l’escrit del Consell del CAC, donat que no estem tractant de l’ús de ”frases vulgars” que responguin a fins d’estil, sinó que és la utilització del que és sagrat, cas de la Verge i el nen Jesús, per provocar la riota ofensiva deliberadament feridora per als catòlics, i el menyspreu sobre un punt central de les seves creences, el de la virginitat de Maria per mitjà d’un extens relat audiovisual. Si el símbol de l’esvàstica aplicat als socialistes, sense discurs verbal i d’una durada breu, és tan greu que provoca la supressió del programa, esdevé incomprensible que no es dugui a terme un tracte semblant quan l’ofensa es refereix a un valor religiós i opera per mitjà d’un llarg relat audiovisual.
• Però és que, una vegada més, el CAC omet les referències ben conegudes, entre altres raons perquè estan reflectides en els dictàmens presentats per e-Cristians del TEDH en aquesta matèria. Concretament, cal destacar els casos de Otto-Preminger-Institut vs. Àustria (1994) i Wingrove vs. Regne Unit (1996), en els quals es jutjaven actes que, amb l’excusa de la llibertat d’expressió, constituïen ofenses greus als sentiments religiosos d’altres. En aquest cas, el Tribunal d’Estrasburg va entendre que havia de ser aplicable la doctrina del cas Kokkinakis, i acceptar les sentències estatals que consideraven que els fets no quedaven justificats per la llibertat d’expressió i eren motiu d’ofensa religiosa. Literalment: “Un État peut légitimement société nécessaire de prendre des mesures visant à réprimer certaines formes de comportement, y compris la communication d’informations et d’idées jugées incompatibles avec le respect de la liberté de pensée, de conscience et de religion d’autrui (n. 48). On peut légitimement société que le respect des sentiments religieux des croyants tel qu’il est société à l’article 9 a été violé par des représentations provocatrices d’objets de vénération religieuse; de telles représentations peuvent passer pour une violation malveillante de l’esprit de tolérance, qui doit aussi caractériser une société démocratique” (n. 47).

8. El Consell del CAC també omet la jurisprudència del TC concretament, i sense afany d’exhaustivitat:

• Sentència 120/2016, de 23 de juny: el Tribunal Constitucional va avalar la condemna a una persona per difondre missatges ofensius cap a la Verge del Pilar a les xarxes socials, en considerar que aquests missatges traspassaven els límits de la crítica i el debat públic. El paral·lelisme amb el programa de Toni Soler i el programa “Està passant” a TV3 sobre la Verge del Rocío presenta un gran paral·lelisme.
• Sentència 197/2018, de 20 de desembre: En aquest cas, el Tribunal Constitucional va avalar la condemna per la crema d’una imatge de la Mare de Déu del Pilar durant una manifestació, en considerar que la seva conducta no estava protegida per la llibertat d’expressió i que constituïa una ofensa greu als sentiments religiosos dels catòlics.
• Sentència 235/2007, del 7 de novembre: En aquest cas, el Tribunal Constitucional va descobrir que l’exhibició pública d’obres d’art que ofenien els sentiments religiosos no estava protegida per la llibertat d’expressió i podia ser sancionada per l’autoritat competent.
• Sentència 93/2021, de 10 de març de 2021. Aquesta sentència confirma la condemna penal imposada a un actor que es va despullar en una capella de la Universitat Complutense de Madrid el 2011, simulant una crucifixió. El Tribunal Constitucional considerà que l’actor va vulnerar el dret fonamental a la llibertat religiosa i de culte dels catòlics, en fer un acte que suposava una burla i un menyspreu de les seves creences.

Aquestes sentències mostren que, tot i que la llibertat d’expressió és un dret fonamental protegit per la Constitució espanyola, el seu exercici pot estar limitat quan entra en conflicte amb altres drets, com el dret a la llibertat religiosa i el dret al respecte als sentiments religiosos de les persones.

9. Finalment, recordar que l’article 525 del Codi Penal assenyala que “Incorreran en la pena de multa de vuit a dotze mesos els que, per ofendre els sentiments dels membres d’una confessió religiosa, facin públicament, de paraula, per escrit o mitjançant qualsevol tipus de document, escarni dels seus dogmes, creences, ritus o cerimònies, o vexin, també públicament, els qui els professen o practiquen”. És evident que el programa esmentat fa un escarni sistemàtic de la Verge del Rocío.
10. En últim lloc, recordar per si calgués, el fet que TV3 és una televisió pública i, per tant, els seus continguts han de ser curosament respectuosos amb les creences dels catalans. La diferència reiterada de com tracta la fe catòlica, i altres confessions, com la musulmana i la jueva, o determinades creences sobre la transsexualitat, l’homosexualitat i la perspectiva de gènere, són tan oposades que constitueixen un motiu de discriminació per la seva reiteració. En aquesta pràctica reiterada és precisament el Sr. Toni Soler, llargament vinculat per contractes comercials amb TV3, qui apareix amb aquest tipus de mofa. Precisament els “Criteris” del CAC, reiteradament esmentats del 2002, tenien un dels seus orígens en un programa de la citada persona.

Conclusió:

El Consell del CAC ha ignorat deliberadament en la seva decisió massa fonaments objectius, començant pels seus propis criteris, i ha actuat com a part interessada i no com a organisme que regula amb neutralitat l’espai audiovisual català. Ho fa amb un partidisme ideològic que l’invalida.

En conseqüència, li demanem que reconsideri el seu acord basant-se en els “Criteris” vigents del CAC del 2002 ja esmentats, la resta de raons de dret esmentades i els precedents de la televisió pública de Catalunya sancionant altres programes d’humor.

Li notifiquem que acudim a la Comissió corresponent del Parlament de Catalunya per formular la nostra queixa, així com a la Sindicatura de Greuges en defensa dels nostres drets, sense que això signifiqui renunciar a ulteriors actuacions.

Josep Miró i Ardèvol. President d’e-Cristians, en nom de la seva Comissió Executiva