Dues visions sobre l’europeïtzació del món i el declivi d’occident

Emilio Lamo de Espinosa ha sigut fundador, primer director (2001-2004) i president (2012-2021) del think tank espanyol de relacions internacionals Real Instituto Elcano. Acaba de publicar un llibre titulat ”Entre águilas y dragones. El declive de Occidente“ (Espasa,2021).

En aquest llibre defensa la tesi que Europa (més els Estats Units o “l’Europa trasplantada”) han europeïtzat / occidentalitzat el món. L’Era d’Europa en el món va començar el segle XVI i ha durat fins al “suïcidi” d’Europa en les dues guerres mundials del segle XX o “guerres civils europees” (1914-1945), quan els Estats Units la va rellevar com a potència hegemònica. A partir de l’any 1945, però, no es va produir el temut Finis Europae (el final d’Europa), ja que el que és avui la Unió Europea va néixer, com una Au Fènix, en mig de les cendres de les dues guerres mundials, i ha resultat ser un gran èxit, encara que no ha estat capaç, almenys fins avui, de completar el seu objectiu final: una unitat política de caràcter federal de tots els pobles europeus.

A partir del segle XVI va començar en el món la Gran Divergència entre l’oest i l’est, favorable a l’oest. Això va ser gràcies a l’autoaïllament de la Xina, molt més avançada que Europa a l’època, del que ha despertat més tard, principalment a conseqüència del “segle d’humiliació” que li varen infringir les potències occidentals i el Japó (segle XX). La cúspide de l’Era d’Europa es va assolir a la Conferència de Berlín de 1884. L’imperi britànic cobria aleshores una quarta part de la terra. Era l’apugeu del colonialisme i de l’imperialisme europeus.

La civilització occidental és la primera, i fins ara l’única regió i cultura (o civilització) que, com deia Max Weber, ha tingut i segueix tenint un abast universal. Es basa en uns “fenòmens culturals” que han adquirit una validesa universal: la racionalitat i la ciència, l’Estat, l’art, la burocràcia, el Parlament, el Dret formal. Les institucions dominants en el món actual són europees: economia de mercat, Estat democràtic i ciència. La tríada institucional essencial avui és: política, economia i cultura. O democràcia, mercat i ciència. Tot d’inspiració europea. S’ha produït, doncs, un procés d’occidentalització del món, un procés d’homogeneïtzació cultural i institucional inspirat per Europa, però, al mateix temps, paradoxalment, ha començat el declivi d’Occident.

El món emergent, encapçalat per la Xina, és imparable.  Cal tenir en compte que la civilització xinesa és coetània de la mesopotàmica i l’egípcia. La Xina actual és com si l’antiquíssima cultura egípcia seguís viva. El mateix passa amb la civilització índia, també una de les més antigues del món i dins de la qual, segons l’economista bengalí Amartya Sen,  es troba un antecedent de la democràcia comparable amb el grec. La Xina de l’Imperi Ming era, sens dubte, la més avançada del seu temps i en el segle XV ningú sensat hauria apostat per Europa com a conquistadora del món. Aquestes antigues civilitzacions volen tornar a ser el centre del món, com ho han estat durant mil·lennis abans de la galopada europea a la cúspide des del segle XV al XX. La Xina només vol tornar a ocupar el lloc que sempre ha tingut en el món, un lloc central. El final de l’Era Europea és el final d’una excepció. Al costat de la Xina i l’Índia, es contempla el “retorn dels imperis“, com són els casos de Rússia, Turquia o Iran.

Occident va perdent iniciativa i poder relatius. Pot ser que fins i tot arribi a desaparèixer el seu legat, però en qualsevol cas ja és una civilització mundial i, per tant, és un llegat que no és fàcil que desaparegui. La gran excepció que confirma la regla d’aquesta realitat, segons Lamo de Espinosa, és l’Islam, que continua essent un món a part amb relació al predomini dels anteriors “fenòmens culturals” d’origen occidental.

En un altre llibre publicat anteriorment per Josep Piqué, exministre d’afers exteriors d’Espanya, titulat “El mundo que nos viene” (Deusto, 2018), tracta de demostrar que, si bé és innegable i irreversible el canvi de pivot estratègic del món cap a l’est i cap a Àsia, el pes occidental seguirà essent tan determinant que ja no es pot parlar de substitució d’un món per l’altre, sinó d’una síntesi en la qual el pes econòmic de les noves potències estarà compensat per un esquema de valors de caire occidental o, almenys, no aliè a Occident. Una síntesi entre Occident i el món emergent.

Segles de comerç i dècades de globalització han fet la feina perquè això sigui així.  Han teixit una xarxa que fa impossible plantejar el futur de les relacions internacionals com un joc de suma zero. Per tant, segons Piqué, davant dels defensors de tesis deterministes, quasi hegelianes, sobre l’ascens asiàtic,  triomfarà una síntesi global que veu no solament probable, sinó també més desitjable.

Per “deformació professional”, compara aquesta síntesi global amb la “síntesi neoclàssica” de la ciència econòmica que ell va aprendre a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on es va graduar els anys vuitanta del segle passat. Pensa que aquesta comparació pot ser d’utilitat per a il·lustrar el moment en què es troba el món en aquest ja avançat segle XXI. Després d’una cúspide de poder occidental, amb els Estats Units com a única potència hegemònica en un món unipolar, assolida l’any 1989 -amb la caiguda del Mur de Berlín i l’esfondrament de l’URSS dos anys després- ara estem vivint la realitat d’un món postoccidental. La davallada del món unipolar liderat pels Estats Units comença a partir de 2001, amb els atemptats islamistes contra els Estats Units i la Gran Recessió de 2008. Avui el centre de gravetat del planeta s’ubica al voltant de l’estret de Malacca, molt lluny d’Occident, que està perdent irreversiblement l’hegemonia que ostentava els darrers segles.

El declivi dels Estats Units, però, no és més que relatiu. El seu poder seguirà essent determinant en el futur, i més pel que respecta a Europa. Aquesta seguirà lligada als Estats Units i a l’OTAN. El que Europa ha de procurar és una determinada “autonomia estratègica”, tan econòmica com militar, en el si d’Occident. Europa no podria promoure la seva visió postmoderna de la història si els Estats Units no existís. Segueix essent “la nació indispensable” i ho seguirà essent per molt de temps. Els Estats Units ha d’assimilar que està deixant de ser una” superpotència” per arribar a ser una gran potència, però rodejada per altres potencies, velles i noves, alguna d’elles amb un creixement espectacular (la Xina) i sense ocultar desitjos de protagonisme global. Les febleses dels Estats Units són avui més de caràcter intern (Trump, populismes, polarització de la política, problema racial, desigualtat) que externes.

Així les coses, no és menys cert que Occident i els seus valors segueixen i seguiran impregnant una gran part de l’agenda internacional d’aquest segle.  Ens enfrontem a una nova realitat: un món cada vegada menys occidental en el seu centre de gravetat que, en canvi, segueix evolucionant sobre la base dels seus valors distintius. El resultat, segons Piqué, pot ser la convergència entre els valors, idees , i creences del que emergeix (o reemergeix, com és clar en el cas de la Xina) i el que ha sigut i segueix essent. Una síntesi postoccidental.

 Loading ...