Malgrat la nostra condició de regió industrial europea, no ens enganyéssim pas, Catalunya és un país turístic. Tant és així que algunes de les classificacions regionals europees li atorguen aquest qualificatiu. I no n’hi ha per a menys, el 2019 va ingressar per la via d’aquest sector més de 14.000 milions d’euros. És una xifra extraordinàriament alta per la dimensió del país. Supera a Canàries, amb 2.000 milions, i a Balears i Andalusia, amb 4.000. Però és que a més, per utilitzar una comparativa internacional, és més del doble del que ingressa el Marroc per aquest concepte o la famosa República Dominicana, i una vegada i mitja més del que assoleix un altre paradís turístic com és Croàcia. Per tant, el turisme pesa, i pesa molt.
Però això no és tot. Si bé és cert que la demanada no ha deixat de créixer fins a la pandèmia, i la massa econòmica ha anat augmentant, la realitat és que la rendibilitat i la productivitat ha anat disminuint, donant lloc a una degradació de preus i salaris. Això fa, per exemple, que alguns dels municipis turístics que mouen més diners de Catalunya, com Lloret de Mar o Salou, siguin al mateix temps els que presenten una renda familiar més baixa entre els seus habitants. Es genera riquesa, però no uns ingressos suficients per als treballadors que hi participen.
Aquest fet és molt evident si s’observa l’ingrés mitjà diari per habitació de tota la costa mediterrània, que és on concentra el 70% del PIB turístic, i les Illes Balears i Canàries, considerant els 17 enclavaments específics en que es pot dividir tot aquest territori, dels quals 3 pertanyen a les Illes Balears i 4 a Canàries. Els ingressos de la Costa Daurada i la Costa Brava, que són les dues grans territorialitzacions d’aquest llistat, se situen respectivament en el lloc 9è. en el cas de la primera i el 13è. pel que fa a la Costa Brava.
Per tant, els ingressos no només queden molt per sota dels de les illes, sinó que també registren, sobretot en el cas de la Costa Brava, resultats inferiors als altres punts de la costa mediterrània, com la Costa dels Tarongers, la Costa Blanca, la Costa de la Llum (Cadis) i la Costa de la Llum (Huelva).
Per tant, abans de la crisi de demanda, hi havia un problema estructural que d’una manera o d’altra s’hauria d’haver abordat. Ara de cara al futur, aquest problema persisteix. No es millora la rendibilitat, al contrari, però a més no està clar quan es podrà recuperar la normalitat, entenent com a tal ingressar els citats 14.000 milions d’euros del 2019. Ni tan sols està assegurat que aquest objectiu tingui un horitzó previsible de compliment.
La dimensió del problema, per tant, és notable perquè combina la necessitat de la quantitat amb una transformació qualitativa del sector. És clar que és ben cert que les reformes importants es fan en períodes crítics, però no està gens clar que això estigui sobre la taula. De moment el govern català és un convidat de pedra davant aquesta situació que urgeix abordar. I no només això, sinó que les previsions del departament de Salut assenyalen un estiu turístic difícil perquè en l’última compareixença la consellera, Alba Vergés, va emfatitzar en termes d’èxit que a finals de junys s’hauria vacunat el 30% de la població. En aquestes condicions i amb la variant britànica i altres mutacions circulant pel territori no sembla factible una normalització de l’estiu.
Aquest fet complica la represa econòmica de Catalunya, perquè castiga a dos dels seus fronts fonamentals. Un, el litoral mediterrani, i l’altre la ciutat de Barcelona que ha convertit part dels seus barris en un forat negre, a conseqüència de la desaparició dels visitants estrangers. No n’hi ha per a menys, Barcelona encapçala el rànquing de destinacions espanyoles i va assolir-ne 21,4 milions el 2019. Aquest nombre de pernoctacions equivalen a una població fixa durant tot l’any d’unes 60.000 persones, i en termes de despesa per persona, donada la renda per càpita de la ciutat, equival a una xifra que se situa a prop dels 100.000 habitants.
Aquesta magnitud dóna una idea del cop que rep la ciutat. És com si un districte sencer de la Ciutat hagués desaparegut. Madrid la segueix amb 20,7 de pernoctacions. La resta de poblacions estan a anys llum d’aquelles xifres. L’avantatge de Madrid és que com ha mantingut un nivell d’obertura d’establiments molt més ampli que Barcelona, la seva recuperació turística és més evident.
Loading ...
