Hongria i més recentment Polònia han omplert els titulars per la seves maniobres contràries al dret comunitari de la Unió Europea. En aquest darrer cas, el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) ha arribat a imposar una sanció diària d’un milió d’euros a Varsòvia per incompliment de les seves sentències.
La qüestió s’acostuma a presentar com la de dos governs populistes, il·liberals, autoritaris i retrògrads que s’han apuntat a la UE per rebre tants milions com sigui possible, negant-se a complir la seva part del tracte que seria respectar els “valors europeus”.
No obstant, el problema real és molt més complicat perquè toca la fibra més sensible de la construcció europea: la relació entre el dret comunitari i la sobirania estatal. Una tensió acumulada durant anys que s’expressa ara de forma cada cop més clara.
No són sols països de l’est ex-comunista qui comencen a reivindicar la prevalença estatal, sinó que el mateix Tribunal Constitucional alemany va esgrimir aquesta primacia al maig del 2020 en matèria de política monetària.
A França, la totalitat dels candidats de dretes, incloent l’ex-cap negociador del Brexit, Michel Barnier, han anunciat que si arriben a la presidència, establiran una primacia nacional sobre la Unió Europea.
El mateix Tribunal Constitucional alemany ha establert que “no existeix un poble europeu”
Cal dir en primer lloc que el mateix Tribunal Constitucional alemany ha establert que “no existeix un poble europeu”.
Aquesta afirmació ja deixa clar que la ciutadania dels Estats Membres de la UE no és un subjecte sobirà. Estrictament parlant, la Unió Europea és una construcció jurídica d’Estats que han decidit exercir de forma conjunta certes competències.
Així doncs, i com recorda l’ex-membre del Consell Constitucional francès Pierre Steinmetz, són els Estats Membre els autèntics sobirans de la UE.
El dret comunitari troba els seus fonaments en els Tractats constitutius de la UE (Tractat de la Unió Europea i Tractat de Funcionament de la Unió Europea), juntament amb els “actes derivats” com regulacions, reglaments, etc. i la jurisprudència del TJUE i del Tribunal Europeu de Drets Humans.
Són també els Tractats els que estableixen no solament aquestes instàncies judicials, sinó també la resta d’institucions europees a través de les quals es generen, revisen, aproven, apliquen i vigilen els actes derivats: Consell Europeu, Comissió Europea, Parlament Europeu, etc. Amb el pas dels anys, cadascuna d’aquestes institucions ha desenvolupat una lògica, uns equilibris i uns interessos propis.
Quan apareix una desavinença al sí de la Unió, se sol resoldre mitjançant les negociacions. Però quan es produeix un bloqueig, cal que el sobirà s’imposi.
El Consell Europeu, l’entitat que reuneix els caps d’estat i de govern dels Estats Membre de la UE, sol complir aquesta missió.
No obstant, què passa quan els membres del Consell Europeu no es posen d’acord, com en el cas actual amb Polònia? L’instrument de darrera instància, que és la modificació dels Tractats, esdevé impossible ja que es requereix la unanimitat dels 27 països.
És en aquest punt quan entra en joc un altre element: el TJUE, que té garantida la seva independència per crear jurisprudència europea. El tribunal pot fer evolucionar, modificar, inclús transformar el contingut dels Tractats europeus, sovint molt succints donada l’enorme quantitat d’aspectes que toquen.
Segons Steinmetz, la capacitat de jurisprudència dels jutges europeus és “absoluta”, i es troba fóra d’abast de qualsevol contra-poder excepte si es modifiquessin els Tractats.
Malgrat la teòrica sobirania dels Estats, existeix un poder judicial europeu que, excepte si els 27 s’uneixen, preval sempre
Així doncs, ens trobem que malgrat la teòrica sobirania dels Estats, existeix un poder judicial europeu que, excepte si els 27 s’uneixen, preval sempre.
Fins ara s’havien evitat ensurts importants perquè Estats Membres i jutges del TJUE actuaven més o menys coordinats, i aquests darrers duien a terme el paper que s’espera del poder judicial en tot sistema de dret: acompanyar, indicar límits, recomanar. Però avui, aquest equilibri està en perill.
Els països de l’est se sumaren a la Unió Europea per la llibertat política i els drets individuals, no pas per la societat multicultural i la teoria de gènere
Els Estats Membre estan dividits no solament en aspectes polítics concrets sinó en la interpretació dels principis fonamentals dels Tractats. Com Steinmetz afirma, “els països de l’est se sumaren a la Unió Europea per la llibertat política i els drets individuals, no pas per la societat multicultural i la teoria de gènere”.
És irrefutable que determinats països d’Europa occidental volen imposar una agenda ideològica de profundes implicacions socials als països de l’est. El problema més greu és que ho fan invocant drets fonamentals i el poder jurisdiccional del TJUE.
El resultat és que els països de l’est perceben cada cop més la jurisdicció europea com una excusa per imposar-los una direcció política. En darrer terme, perceben Brussel·les com percebien la Unió Soviètica durant la dura època comunista: un règim estranger que els vol assimilar, buidant-los de la seva substància i esborrant-los del mapa.
Sense prevalença del dret comunitari no hi hauria UE; sense sobirania dels Estats, el rebuig a Brussel·les es generalitzarà encara més
Així doncs, el debat es planteja cada cop més de forma binària: UE o Constitució. Davant aquest dilema, ni uns ni altres poden cedir: sense prevalença del dret comunitari no hi hauria UE; sense sobirania dels Estats, el rebuig a Brussel·les es generalitzarà encara més.
La situació esdevé realment tensa perquè a banda i banda es percep que hi han en joc principis no negociables.
Com reduir les tensions
D’una banda, els països d’Europa occidental haurien de demostrar major empatia envers l’est, i reconèixer que un dia, la maquinària jurisdiccional del TJUE que han llançat contra ells es podria girar en contra dels seus propis interessos. Com s’ha indicat més amunt, s’ha probablement deixat massa marge de maniobra als jutges europeus.
De l’altra, països com Polònia i Hongria haurien de presentar el seu punt de vista jurídic de forma més constructiva.
Una possible forma de fer-ho, i que Steinmetz proposa, consistiria en presentar el seu cas davant del Consell Europeu, i aprovar una resolució conjunta per demanar al TJUE una nova revisió que tingui en compte el punt de vista del país afectat.
Respecte a la qüestió de fons, la part de sobirania que correspon a la UE per delegació dels Estats Membre, només el temps, les necessitats del moment, i sobretot l’equilibri de forces ens donaran la resposta.
Però cal tenir en compte que si la corda segueix tensant-se com ho està fent aquests darrers anys, en darrera instància seria la Unió Europea, i no els Estats, la que té més probabilitats de desintegrar-se.
La situació esdevé realment tensa perquè a banda i banda es percep que hi han en joc principis no negociables. Share on X
Loading ...
