Els alineats amb la progressia parlen i escriuen, i no paren, dient-li de tot a Meloni, on la menor de les desqualificacions és la de feixista. Fins i tot alguns periodistes, com Melini és dona, però de dretes, no tenen inconvenient en escriure que la futura presidenta del govern italià apel·la als atributs fàl·lics, com escrivia José R. Ubieto a La Vanguardia en un article destacat aquest dimecres 28 de setembre. D’aquesta manera es desqualifica el vot majoritari de milions d’italians perquè no han escollit d’acord amb el que el progressisme del políticament correcte considera que s’ha de votar.
Però, el fet incontestable és que en aquest èxit de Meloni hi ha tingut un paper Dragui, abans i després. Abans perquè va deixar desballestada l’estratègia de Letta, el dirigent del partit democràtic, l’alternativa a Meloni, i que ja ha presentat la seva dimissió pels mals resultats assolits. Letta pensava que podria situar la campanya remarcant el seu caràcter de força responsable continuadora de l’obra de Dragui, de la qual l’única oposició havia estat precisament Meloni. I aquesta línia la va portar tant fins a les últimes conseqüències que va refusar l’eventualitat d’un acord amb el Moviment 5 Estrelles perquè havien contribuït a trencar el govern d’unitat encapçalat per l’antic president del Banc Central Europeu.
Però, vet aquí que a finals d’agost en l’encontre anual del moviment Comunió i Alliberament a Rímini, al qual acostumen a passar destacats dirigents de la política italiana i també del món polític i cultural internacional, Dragui, un dels convidats, va deixar clar que estava convençut que el pròxim govern, “sigui quin sigui el seu color politic aconseguirà insuperables dificultats que ara semblen enormes”. En un acte ben públic i formal estava anunciant que no tenia cap inconvenient en què Meloni, a la qual les enquestes la donaven ja per guanyadora, encapçalés el nou govern. Letta estava sense campanya electoral i va empitjorar una posició que prèviament ja era dolenta des del punt de vista dels votants.
Després de les eleccions Dragui ha actuat com a avalador de Meloni davant de Brussel·les i Washington, garantint que el nou govern no depassarà cap línia vermella, i sobretot la que és fonamental per als EUA i per als seus acòlics de la CE: la pertinença i la militància a l’OTAN. Naturalment, això significa mantenir Europa sense la possibilitat d’una defensa pròpia, d’un exèrcit europeu. Però aquesta qüestió és la que menys preocupa als Germans d’Itàlia, el partit de Meloni, que no deixen de ser, això sí, nacionalistes italians.
Cal fer present a més que Dragui volia ser president de la república i que per la responsabilitat que continués en el govern li van vetar aquest camí. Aquest fet no és dissociable de l’escassa resistència que va presentar per fer surar el seu govern quan va entrar en crisi, i ara deslliurat d’aquest compromís, estant l’actual president Mattarella en temps de descompte, la possibilitat futura d’ocupar aquell càrrec es fa evident i si ho assoleix serà perquè haurà comptat amb el suport de Meloni i el seu govern, principal força de la política italiana al Congrés, al Senat i a les regions.
Si això és feixisme, Mussolini devia haver inventat algun altre producte que res hi té a veure.