Els dos esperits de l’OTAN

La invasió d’Ucraïna per part de Rússia ha fet sortir l’OTAN de l’estat de “mort cerebral”, prenent les paraules del president francès Emmanuel Macron.

En aquest sentit, la cimera anual de l’Aliança Atlàntica de l’any passat, celebrada a Madrid, fou un moment d’unitat que aconseguí capitalitzar el xoc produït per l’agressió del Kremlin. Els Estats Units l’aprofitaren de forma molt intel·ligent per encendre llums llargues i inculcar la seva visió estratègica als aliats europeus, segons la qual Rússia és la urgència, però la Xina és la qüestió veritablement important.

L’edició d’enguany de la mateixa cimera ha tingut lloc a mitjan juliol als antípodes europeus de Madrid, a Vílnius, capital de Lituània. Ha estat una cita molt diferent de l’anterior, ja que, després de més de 500 dies de guerra a Ucraïna, les diferències de posició entre els aliats s’han posat de manifest.

La qüestió urgent tornava a ser Ucraïna, però aquest cop l’agenda voltava entorn de l’adhesió de Kíev a l’OTAN. Els aliats estan dividits al respecte.

Sensibilitat “dura”

Hi ha una primera sensibilitat, diguem-ne “dura,” clarament minoritària, però que compta amb simpaties dins de l’opinió pública, que demana la inclusió ràpida d’Ucraïna com a membre de ple dret de l’OTAN. Aquest camp està representat per Polònia, els països bàltics i la mateixa Ucraïna. El Regne Unit no està allunyat d’aquesta posició, tot i que la seva dependència particular de Washington el fa mantenir un perfil baix.

Sensibilitat “tova”

L’altra sensibilitat, la “tova”, advoca per la prudència i per oferir a Ucraïna garanties de seguretat alternatives abans d’esdevenir membre de l’Aliança. Aquest bloc el lideren els mateixos Estats Units, amb Alemanya i França com altres països que hi subscriuen. Turquia, per raons que no tenen res a veure (el país és una rara avis en el si d’una Aliança de cultura occidental, democràtica i atrevim-nos a dir que cristiana), també prefereix aquest enfocament.

D’entre aquests dos esperits de l’OTAN, el dur pensa que l’objectiu de la guerra ha de ser la victòria absoluta d’Ucraïna i la humiliació de Rússia. Per a fer-ho demana una victòria militar total de Kíev seguida d’una adhesió immediata a l’OTAN, esgrimint que Ucraïna ja ha pagat un preu excessivament elevat a causa de la tebiesa del suport d’Occident en els anys previs a la guerra.

A l’altra banda, l’esperit tou considera que oferir formalment a Ucraïna una via d’adhesió exprés (com s’ha fet, per cert, amb Finlàndia i Suècia) podria tenir la conseqüència indesitjada d’allargar la guerra i generar complicacions de cara al tractat de pau que ha de posar el punt final al conflicte bèl·lic.

Els Estats Units i altres aliats com Alemanya tenen també un temor més profund: que països com Polònia estiguin introduint una excessiva càrrega emocional en la guerra, i que el que busquin realment sigui la fallida de l’estat rus sense considerar prou el que això podria implicar.

Segons apunta el sempre atent Gideon Rachman del Financial Times, la visió per a Ucraïna que els Estats Units podrien tenir al cap és semblant a la postura de Washington envers un altre dels seus aliats clau, Israel, que com Ucraïna tampoc és membre de l’OTAN.

Aquest posicionament implicaria redoblar l’ajuda militar a Kíev (com ja s’està fent amb els sistemes de míssils de defensa aèria Patriot i amb els avions de combat F-16) per tal que el cost d’una nova agressió russa esdevingui prohibitiu. I alhora, evitar l’espinosa qüestió d’activar l’article 5 del Tractat de l’Aliança Atlàntica en cas que un atac s’arribés a produir.

Al cap i a la fi, a Vílnius acabà per passar el mateix que a Madrid: la visió dels Estats Units s’imposà còmodament.

Així, el comunicat final de la cimera és extraordinàriament discret, i resa: “ens trobarem en disposició d’estendre una invitació perquè Ucraïna s’uneixi a l’Aliança quan els Aliats ho convinguin i les condicions es donin”. Sens dubte, és un text preparat pel bloc tou i en particular des de Washington a fi d’intentar contenir l’escalada de tensions amb Moscou.

Alhora, cal apuntar que ningú posa en dubte l’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN a llarg termini.

De fet, la cimera serví per a instal·lar un Consell OTAN-Ucraïna i incrementà el seu suport a Kíev precisament per a substituir equipament militar soviètic per occidental conforme als estàndards de l’Aliança. El rumb està doncs perfectament traçat.

En definitiva, cal recordar que els Estats Units suposen el 70% de la despesa militar total de l’OTAN. Ucraïna anirà, en darrer terme, cap a on Washington li indiqui.

 Loading ...