declaració d'independència

Dos anys després de la declaració d’independència. El fracàs de Catalunya

El passat 27 d’octubre es van complir dos anys de la volàtil declaració d’independència, immediatament suspesa pels propis declarants. És important per a uns i altres fer balanç dels resultats assolits en el temps transcorregut. De fet, el període d’examen hauria de ser més llarg, ja que aquella declaració era la culminació del “Procés” que havia començat anys abans. Podem situar el seu origen en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012, quan Artur Mas va decidir el gran gir de CDC cap a la independència.

Siguin dos, cinc o set els anys transcorreguts, el que sí que cal constatar és que molt és el temps que ha passat. Si ens centrem només en el període curt, podem observar que al món s’han produït nombroses grans protestes ciutadanes. Pràcticament totes elles en molt menys temps han obtingut algun resultat. A Hong Kong, la que està de moda, els manifestants van assolir la derogació de la llei que va donar motiu a la protesta, i han posat en una situació inviable la continuïtat de l’actual govern autònom. A l’Equador, el president Lenín Moreno va haver de retrocedir en el seu intent suprimir els subsidis pel combustible. A Xile, no només la pujada del bitllet de metro ha quedat sense efecte, sinó que ha forçat al president Sebastián Piñera a comprometre’s amb noves polítiques socials, i ha fet plegar a tot el govern. Al Líban, que és un dels pocs països àrabs amb un sistema democràtic, les protestes han comportat la supressió de l’anunciada taxa sobre els missatges de Whatsapp.

La pregunta és: què ha aconseguit el procés? Quins avenços concrets ha assolit per a la causa que defensa? La resposta és cap, ni tan sols una millora important del vot independentista que li permeti superar la barrera del 50%.

El 2014 va aconseguir amb la “Revolució dels Somriures” (qui somriu avui a Catalunya?) portar 1,8 milions de persones al carrer. El 2017, reclamant la llibertat dels presos, foren 750.000, menys de la meitat. A la vaga general d’enguany han estat 525.000, una tercera part. I finalment, a la gran protesta contra la sentència, unitària, transversal i inclusiva, que havia d’aplegar tot el poble català, va reunir 350.000 persones, una cinquena part de les que es van fer presents a la gran manifestació dels somriures de l’11 de setembre. És un extraordinari progrés vers la rereguarda.

Mentrestant, l’any 2018 quasi mig milió de catalans vivien en situació de pobresa severa, bastant més que l’any anterior que n’eren 380.000, i això malgrat la llei estrella de la renda garantida. També aquí s’avança com els crancs, cap enrere, perquè el 80% dels sol·licitants els hi ha estat denegada. Per tancar aquest punt, 1,8 milions de persones viuen en risc de pobresa a Catalunya segons l’INE. És el 24,7% de la població.

Recordar això pot semblar, a segons quins ulls, de demagògia. Certament ho és. És la demagògia dels fets.

L’independentisme del procés ha portat a Catalunya a un fracàs colossal i doble. El de la nul·litat dels seus resultats i el de la desatenció vers els seus ciutadans, especialment els més febles.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.