Pedro Sánchez ha celebrat amb el to satisfet que li és natural, els dos anys de govern de la seva nova legislatura. Un aniversari insòlit a Europa: és l’únic govern que ha estat tres anys consecutius sense aprovar un pressupost. Cap país europeu manté un executiu en aquesta situació, perquè sense pressupost no es governa, es vegeta. Arreu, això força o bé acords o bé eleccions. Aquí, en canvi, es ven com un mèrit de resistència.
La pregunta central, però, és d’una simplicitat devastadora: vivim millor que fa dos anys? La resposta duu a un examen incòmode que el govern evita amb constància. Sánchez sempre es presenta com un home nou, sense passat, com si els set anys anteriors de govern no fossin responsabilitat seva. Tot el que no funciona és culpa “dels d’abans”, que paradoxalment sempre és ell mateix. Com en el cas de l’habitatge una crisi vital incubada al llarg de tot el seu mandat.
El cas de l’habitatge és el més escandalós. Quan va arribar a la Moncloa, l’habitatge era una preocupació ciutadana important, però no un problema estructural. Set anys després, és una emergència social. El lloguer ha pujat més del 40% de mitjana en aquest període a les grans ciutats; en zones com Barcelona i Madrid, fins al 60%, segons dades d’Idealista. El preu de compra ha tornat a nivells de bombolla, amb increments del 30% en cinc anys. El resultat és que centenars de milers de joves viuen atrapats entre salaris baixos i preus impossibles. El govern prometia 183.000 habitatges públics; n’ha executat menys del 10%. La resta és propaganda.
Sánchez celebra també el creixement del PIB per sobre de la mitjana europea. Però el PIB és un miratge quan no es tradueix en benestar. El que importa és la renda per càpita, i aquí la fotografia és devastadora: Espanya és un dels pocs països que no ha recuperat encara el nivell previ al 2008. De fet, segons Eurostat, ha caigut al 17è lloc de la UE, per darrere d’Estònia, Lituània i la República Txeca. El 2023, la renda per càpita espanyola va créixer un modest 1,1%, mentre que a Polònia ho feia a ritmes del 4% i els salaris creixien gairebé el doble que a Espanya.
Polònia és un cas especialment il·lustratiu:
— Renda per càpita creixent.
— Sectors productius dinàmics.
— Salaris a l’alça.
— Baixa immigració (majoritàriament ucraïnesa).
— Millors resultats educatius (PISA la situa 80 punts per sobre d’Espanya).
— Despesa eficient, incloent-hi la mesura recent: exempció total d’IRPF per a famílies amb tres fills.
Mentre Polònia reforça la família i la productivitat, aquí aprovem decrets sense pressupost i convertim cada crisi en un míting.
El govern treu pit del “gran creixement de l’ocupació”. Cert: hi ha més afiliats a la Seguretat Social. Però el que no diu és que l’atur continua en dos dígits. Som el pitjor país de tota l’OCDE en percentatge d’aturats: 11,7%, el doble de la mitjana europea. I l’atur juvenil supera el 28%. La creació d’ocupació és, sobretot, d’hostaleria i serveis de baixa qualificació, feines que no eleven la productivitat i que, a més, actuen com a imant d’immigració poc qualificada. Amb això, els salaris no pugen, la precarietat es manté, i la bossa d’exclosos laborals es cronifica. Però el govern presenta les xifres com una victòria històrica.
Què dir de la inflació?
La inflació acumulada des del 2021 supera el 12%. La inflació d’aliments, encara més ferotge: segons l’INE, en només un any, els ous han pujat 22,5%, el cafè 19%, la xocolata 16%, la carn d’oví 7,7%, i la fruita fresca més d’un 6%. Tots aquests increments, sumats a l’IVA, han colpejat amb violència els salaris reals. El salari més freqüent a Espanya és de 21.000 euros anuals, i la classe mitjana baixa es troba avui en la situació més precària des de la crisi del 2008.
La productivitat, clau per augmentar salaris, es manté estancada des de fa una dècada. Però Sánchez rarament en parla: productivitat no és un concepte útil per fer tuits.
Vivim millor amb Sánchez? Les dades, tossudes, diuen que no.
— Sense pressupostos.
— Amb la pitjor taxa d’atur d’Europa.
— Amb la inflació més corrosiva en dècades.
— Amb l’habitatge convertit en un luxe.
— Amb salaris que perden poder adquisitiu.
— Amb una administració que confon governar amb resistir.
El futur no pinta millor. L’economia espanyola no és vista a Europa com un dels motors del continent, malgrat ser el quart país per població. Sense reformes reals, sense pressupost i amb un estil de govern basat en l’ocultació i el relat, només hi ha una garantia: si aquest model continua, viurem pitjor. I cada any que passa sense pressupost ni política sòlida és un any perdut que pagarà, sobretot, la generació que ja no pot accedir a un habitatge i que compra ous un 22% més cars.
Si això és “progrés”, costa imaginar què seria el declivi.
Cada any que passa sense pressupost ni política sòlida és un any perdut que pagarà, sobretot, la generació que ja no pot accedir a un habitatge i que compra ous un 22% més cars Share on X
Loading ...
