Donald Trump guanyà el 2016 el seu primer mandat com a president dels Estats Units sobre dos principis bàsics: d’una banda, protegir els interessos dels ciutadans nord-americans davant “l’aiguamoll” d’interessos privats a Washington; de l’altra, posar punt final a l’intervencionisme exterior.
Trump ha estat tradicionalment percebut com un “outsider” entre els membres del mateix Partit Republicà, atacant tant les accions dels demòcrates (Obama, els Clinton) com les de nombroses personalitats del seu propi partit (Bush fill, el candidat a les presidencials del 2012 Mitt Romney i molts d’altres).
Tanmateix, un any després de la inauguració del seu segon mandat, Trump sembla abraçar tant el corporativisme dels gegants empresarials nord-americans com l’afany d’intervenir militarment arreu del món.
Per donar alguns exemples concrets, Trump feu seure a grans líders empresarials per davant dels membres del seu propi cabinet durant la inauguració presidencial. La seva administració tracta cada amenaça de multa de la Unió Europea als gegants tecnològics nord-americans com, literalment, “un atac al poble americà”. Més recentment, el president ha declarat obertament estar treballant pel sector petrolier nord-americà reobrint-li el mercat veneçolà d’extracció de cru.
El vessant intervencionista tampoc fa curt, com ha quedat patent a Veneçuela, però també a Nigèria, Iran o en alta mar al Carib.
Els analistes ofereixen diverses explicacions per aquest canvi radical de comportament entre el seu primer i el segon mandat.
Una primera seria que la lògica del poder de Washington ha acabat per atrapar-lo, i Trump ha sucumbit (com Obama abans que ell) als interessos dels cercles d’influència econòmics i militars de la capital.
No obstant això, la teoria de l’assimilació del polític “outsider” amb les institucions de poder un cop ha pres possessió, ha estat àmpliament estudiada pels politòlegs. Té innegablement un punt de veritat, però Trump no tindria per què resultar-ne més afectat que qualsevol altre càrrec electe que hagi fet promeses de ruptura (pensi’s a Espanya amb l’acomodament progressiu de Pablo Iglesias, per exemple).
Una altra explicació, encara més tòpica que l’anterior tractant-se de Trump, seria que l’actual president dels Estats Units no té cap escrúpol, i mentí deliberadament als electors per tal de guanyar les eleccions. Una idea fàcil que xoca amb diversos elements: en primer lloc, amb la seva obra de govern durant el primer mandat. En segon lloc, amb la coherència de Trump a l’hora d’aplicar diverses de les seves mesures electorals clau durant el primer any del seu segon mandat: fre dràstic a la immigració, imposició d’aranzels generalitzats, combat del wokisme a ultrança.
Una tercera explicació, més complexa i segurament propera a la realitat, sigui que no és Donald Trump qui ha canviat, sinó el món que l’envolta. De fet, el panorama mundial en molts aspectes s’ha “trumpitzat”.
Prenem l’exemple dels interessos de les grans empreses tecnològiques. Entre 2016 i 2024, la influència del wokisme que s’entremesclava amb les estratègies comercials d’aquestes companyies s’ha esvaït. El 2017, un Trump tot just inaugurat no hauria pogut imposar de cap manera la seva agenda als directius de Meta, Apple i Alphabet. El 2025, en canvi, Trump no ha necessitat massa pressió per convèncer-los: han vingut ells sols. Consideri’s també la increïble transformació del mateix Mark Zuckerberg, tant física com intel·lectual, reconeixent obertament en un vídeo haver-se equivocat a l’hora de desplegar equips de “verificació” de la informació.
En matèria d’ordre internacional, resulta fàcil constatar que Trump no ha canviat d’opinió respecte dels organismes multilaterals. Com en el 2017, 2025 ha estat marcat per la retirada massiva dels Estats Units de fons, programes i organismes multilaterals, al capdavant de les quals les Nacions Unides, per les quals Trump sent un especial menyspreu (cosa, d’altra banda, coherent amb la seva condició de novaiorquès).
El que ha canviat és la intensitat amb què el president dels Estats Units actua. Captura de Nicolás Maduro, però abans també atac aeri contra el programa nuclear iranià, bombardeig per protegir els cristians de Nigèria del jihadisme, atacs armats contra narcollanxes al Carib… Trump se sent més lliure per a dur a terme el mateix programa de mà dura. “Ningú es ficarà amb els Estats Units” no és una afirmació seva recent, sinó del 2016.
Això sí, és esperable que la gran línia vermella que Trump procurarà no creuar, perquè es manifestà nefasta pels seus predecessors, i ell mateix l’ha denunciat amb vehemència, sigui la d’un gran desplegament militar sobre el terreny en cap d’aquests països.
S’ha convertit Donald Trump en un president americà com els altres? Share on X
Loading ...
