El discurs de Nadal del Rei Felipe VI del 24 de desembre de 2025 no ha estat només un missatge institucional més, ni tan sols un exercici retòric especialment brillant. Ha estat, sobretot, un discurs que demana ser llegit més enllà de la seva literalitat. No tant pel que diu —que és previsible dins el marc constitucional—, sinó per com organitza el sentit, quines alarmes activa i quines absències assumeix com a part del seu significat.
La posada en escena ja apuntava aquesta voluntat: per primera vegada, el Rei parlava dret, amb un format més breu i una gestualitat continguda però ferma. No era un detall estètic menor. La forma anunciava un missatge d’alerta, no de celebració. I, efectivament, el to general del discurs ha estat un dels més sobris i contundents del seu regnat.
Si cal identificar una estructura central de significat que articuli tot el discurs, aquesta és la idea de convivència democràtica. No presentada com un estat garantit ni com una herència irreversible, sinó com una construcció fràgil que exigeix cura constant. Aquest desplaçament conceptual és rellevant: el Rei abandona la noció implícita de la democràcia com a conquesta assegurada i introdueix una lògica de corresponsabilitat quotidiana.
La convivència, en el discurs, funciona com a nucli organitzador del sentit. Al seu voltant graviten el diagnòstic del malestar social, les apel·lacions ètiques i la projecció de futur. Tot convergeix en la mateixa idea: sense una cultura compartida de respecte, diàleg i límits, el sistema es degrada, encara que les lleis romanguin intactes.
La crisi de confiança com a patologia política
Un dels conceptes més insistents —i més significatius— és el de crisi de confiança. No es tracta només d’una descripció sociològica, sinó d’una categoria explicativa. El Rei suggereix que el principal perill per a la democràcia no prové tant de factors externs com de l’erosió interna del vincle entre ciutadans i institucions.
Aquesta desconfiança, afirma implícitament el discurs, és el terreny fèrtil on prosperen el radicalisme, l’extremisme i el populisme. Ara bé, aquí apareix un dels silencis més eloqüents del missatge: el diagnòstic no entra en les causes materials concretes d’aquesta desafecció —habitatge, salaris, inflació acumulada, immigració o conflictes culturals—. El Rei identifica el símptoma, però evita el conflicte polític que suposaria assenyalar-ne els orígens.
Aquest silenci no és casual. Forma part del que podríem anomenar neutralisme institucional reforçat: la voluntat de preservar la Corona com un espai simbòlic no-alineat, encara que això impliqui una certa abstracció del malestar real.
Una de les frases clau del discurs —“les idees pròpies mai poden ser dogmes”— condensa una altra estructura profunda de significat. Aquí, el Rei no parla només de tolerància, sinó que assenyala la intolerància ideològica com un enemic central de la democràcia contemporània.
La comparació implícita entre dogma religiós i dogma polític no és innocent. Serveix per deslegitimar qualsevol absolutització de la pròpia veritat i per situar el respecte com a condició prèvia del pluralisme. És, en el fons, una crítica indirecta a la polarització, formulada des d’un llenguatge moral més que partidista.
La memòria de la Transició com a mesura de capacitat
El record dels cinquanta anys de democràcia no opera aquí com a nostàlgia, sinó com a criteri d’exigència. El missatge és clar: si una societat molt més pobra, més dividida i amb menys garanties va ser capaç d’arribar a acords fonamentals, l’actual no pot refugiar-se en l’excusa de la complexitat.
Aquesta referència històrica funciona com una legitimació del present: el consens no és ingenuïtat, sinó responsabilitat. I, alhora, com una advertència implícita contra l’ús frívol del conflicte.
Ètica cívica i exemplaritat institucional
El discurs conté un seguit d’apel·lacions directes a actituds concretes: respecte, escolta, empatia, exemplaritat. No són recomanacions vagues, sinó instruccions normatives. El Rei no entra en polítiques públiques, però sí en comportaments. El seu paper no és el de legislador, sinó el d’àrbitre de les formes.
Aquesta és una de les claus del missatge: el problema d’Espanya no seria la manca de recursos o de talent, sinó el soroll que impedeix entendre’s. Una lectura discutible, però coherent amb el rol constitucional del monarca.
Un discurs de resistència, no de transformació
Comparat amb el missatge de l’any anterior, més reactiu a crisis concretes com la DANA o la immigració, el discurs de 2025 és clarament diferent. No acompanya una emergència: alerta d’una degradació. No gestiona emocions: assenyala riscos estructurals.
En aquest sentit, és un discurs de resistència institucional. No proposa canvis, sinó contenció. No obre horitzons nous, sinó que reforça el marc del 1978 com a únic espai possible de futur compartit.
La seva funció última és emocional: després del diagnòstic inquietant, el Rei tanca amb una afirmació de confiança en la capacitat col·lectiva. No és optimisme ingenu, sinó una esperança condicionada a la voluntat.
Llegit així, el discurs no busca entusiasmar. Busca advertir. I això, en el llenguatge sempre mesurat de la Corona, no és poca cosa.
Llegir un discurs institucional és entendre també el que no diu #DiscursDelRei #Monarquia Share on X
