Avui dia, quan parlem d’un “cigne negre”, ens referim a un fet imprevisible, improbable i de grans conseqüències, ja siguin positives o negatives. Es tracta d’esdeveniments atípics, per als quals no hi ha un precedent que els anticipi clarament. Tanmateix, en el cas de la dimissió d’Iñigo Errejón, ens trobem davant d’un fals cigne negre: encara que la seva renúncia va sorprendre molts, hi ha indicis clars que no era tan imprevisible com sembla a primera vista.
La dimissió d’Errejón, un dels rostres més reconeguts de l’esquerra espanyola, vinculat a partits com Podemos i Sumar, ha sorprès l’opinió pública. Però sembla que certs comportaments seus, especialment en l’àmbit de les seves relacions personals i els seus problemes d’addicció al sexe i a les drogues, eren coneguts per la cúpula de Sumar i Podemos des de fa temps. Segons informacions publicades a La Vanguardia, la direcció de Sumar sabia des de l’estiu que Errejón estava rebent ajuda psicològica per tractar aquestes addiccions. Malgrat això, es va mantenir com a portaveu al Congrés, essent un dels referents del partit.
Aquest coneixement previ fa que la dimissió d’Errejón deixi de semblar un succés inesperat i el converteixi en quelcom més previsible, una conseqüència de problemes mal gestionats. Resulta irònic que una organització com Sumar, que defensa un discurs feminista i progressista, hagi permès que algú amb aquests problemes personals ocupés un lloc tan rellevant sense actuar fins que la situació es va tornar insostenible.
La gota que va fer vessar el got va ser una sèrie de missatges difosos a les xarxes socials el 19 de juny de 2023 per una dona de Castelló, que va acusar Errejón de propassar-se amb ella en un bar durant un concert feminista organitzat pel col·lectiu Tremenda FemFest. La dona va relatar com Errejón va començar agafant-la per la cintura i després li va tocar el darrere. Encara que l’incident no va anar més enllà, la falta de respecte mostrada per Errejón va ser clara. Sembla que, després d’abandonar el lloc, va intentar disculpar-se a través d’un amic comú. Més tard, ja amb els tuits publicats, una diputada de Más Madrid, amiga d’Errejón, va contactar amb l’afectada per demanar disculpes i intentar mediar en la situació.
L’assumpte va agafar força quan Cristina Fallarás, una feminista vinculada a Podemos, va decidir denunciar Errejón a les xarxes socials, qualificant-lo de “maltractador psicològic” i acusant-lo de ser un “monstre” rere la seva façana de normalitat. Aquest acte va desencadenar una sèrie de testimonis anònims d’altres dones que afirmaven haver patit humiliacions o tracte masclista per part d’Errejón, tot i que cap d’elles no va presentar una denúncia formal. A més, la presentadora de televisió Elisa Mouliaá va afirmar haver estat víctima d’assetjament sexual per part d’Errejón, tot i que tampoc no hi ha una denúncia oficial al respecte.
La reacció d’Irene Montero, també dirigent de Podemos, va ser qualificar els successos com una manifestació de la “cultura de la violació”. Aquest fet revela diverses qüestions que ja no resulten sorprenents: d’una banda, la incoherència entre el discurs feminista que defensa l’esquerra i els comportaments d’alguns dels seus dirigents, que no tradueixen les seves paraules en accions; de l’altra, la demostració del poder del feminisme actual, capaç de fer caure un personatge públic amb una sèrie de tuits, sense necessitat d’una denúncia formal.
Els ambients en què es mouen alguns d’aquests grups, fins i tot en el seu temps d’oci, estan impregnats d’una certa toxicitat moral. Intenten resoldre aquesta contradicció amb exigències morals que sovint excedeixen l’àmbit de la responsabilitat penal. En el fons, la solució podria ser més senzilla: en lloc de complicar el debat amb conceptes com masclisme, microviolències o patriarcat, hauríem de centrar-nos en educar en la virtut fonamental del respecte cap als altres, independentment del gènere o la circumstància.
El problema de fons és un dèficit de virtuts morals, com el respecte. No es pot ser respectuós en alguns àmbits, com la relació amb les dones, i mancar de respecte en d’altres, com el debat polític. Les virtuts morals no són elements que es puguin separar i prendre a conveniència; formen un tot integral. Aquest dèficit és el que explica que alguns dirigents polítics quedin atrapats per addiccions i comportaments autodestructius. En última instància, el problema rau en el rebuig a una moral de la virtut, i el cas d’Errejón no és més que una manifestació de la crisi moral que travessa la política i, en gran mesura, la nostra societat.
Loading ...
