El Govern català ha creat un comitè d’experts anomenat Cairós, escrit així amb ‘c’, encara que també podria adoptar la forma amb ‘k’, Kairos, que remet a un concepte de la filosofia grega que es pot traduir com a «moment adequat o oportú». Sigui com sigui, el comitè ha començat a fer propostes. Sens dubte, dada la qualitat dels seus components, cal esperar que en surtin mesures que puguin contribuir a revertir el deteriorament de la sanitat a Catalunya. El comitè està presidit per una autoritat indiscutible: Manel del Castillo, director general de l’Hospital Sant Joan de Déu, que en unes recents declaracions formulava algunes precisions que mereixen consideració.
El risc de convertir-se en una sanitat per a pobres i per a grans patologies
Des de fa temps s’està produint, com a conseqüència del deficient servei, una fugida d’usuaris cap a les mútues i la sanitat privada. Naturalment, són persones que es poden permetre pagar una quota mensual. Del Castillo considera aquesta qüestió com un problema, perquè creu que, si continua així, només la població amb menys ingressos continuarà en l’assistència sanitària pública. Encara que també conservaria allò que la fa insubstituïble: la seva capacitat per tractar patologies complexes i costoses, com la majoria dels càncers.
Aquest raonament, però, no s’entén bé, perquè, descrit en aquests termes, el que defineix no és un problema, sinó un avantatge. A la sanitat pública no hi ha ni rics ni pobres: tots són usuaris o pacients que reben un tracte equivalent. Per tant, en bona mesura podem prescindir de la variable de renda. Si el nombre d’usuaris disminueix perquè una part d’ells són atesos per la sanitat consorciada i privada, el que s’aconsegueix és un millor ràtio de metges, infermeres i personal sanitari per a cadascun dels que romanen en el sistema públic. Això no empitjora la situació, al contrari, la millora.
El problema és per als ciutadans que han de fugir d’aquesta sanitat a causa de les esperes i dilacions interminables, buscant alguna cosa millor i pagant-ho de la seva butxaca sense que aquest fet desgravi. El que en realitat hi ha, i és de lamentar, que el comitè d’experts no ho abordi, és un mal encaix entre el sistema assistencial mutualista, concertat o privat, i el sistema públic. Això permetria un ús més racional dels recursos i un millor tractament al pacient. A Catalunya, on aquest sector és determinant i en l’àmbit hospitalari ja es troba estretament coordinat amb la sanitat pública, té una importància encara més decisiva.
Que aquest fet es vegi com un problema i no com una oportunitat, com si la sanitat pública tingués la finalitat d’abastar el cent per cent de la població en lloc de combinar-se i aprofitar el conjunt dels recursos existents —sobretot en comunitats amb tradició com la catalana, basada en el mutualisme—, no deixa de ser sorprenent perquè reflecteix un biaix que no contribueix a un bon enfocament del problema.
Catalunya no té un dèficit de metges
Manel del Castillo explica que, d’acord amb l’OCDE, Catalunya té 4,7 metges per cada 1.000 habitants, quan la mediana és de 3,2. La diferència a favor de Catalunya és molt notable, perquè significa que disposem de gairebé un 50% més de metges que la mitjana del conjunt dels països més desenvolupats del món.
Per tant, en termes globals estem molt ben situats, però, malgrat això, com assenyala el director de l’Hospital Sant Joan de Déu i president de Cairós, quan vas a la segona i tercera corona metropolitana, amb algun extrem de Catalunya, sí constates aquesta manca. I si bé al centre de la pròpia àrea metropolitana el ciutadà serà atès, no significa que no pateixi algun dels problemes crònics d’esperes i cues que es donen en el conjunt de la sanitat.
Llavors, què hem d’entendre d’aquest diagnòstic?
També ho defineix el president del comitè d’experts: ni més ni menys que gairebé el 80% del temps dels metges i les infermeres es dedica a desbrossar el frondós camí de la burocràcia. De cada hora de treball d’aquests metges i personal sanitari més qualificat, 48 minuts no es dediquen al malalt, sinó al paperam.
Això explica que, quan algú es visita en un centre ambulatori, en aquestes visites llampec de pocs minuts, el metge, més que estar mirant el pacient i observant-lo, estigui teclejant contínuament i mirant la pantalla del seu ordinador. Heus aquí un dels greus problemes que, en principi, no sembla que hagi de ser difícil de resoldre.
La solució ja l’apunta el mateix doctor Manel del Castillo: la majoria de països tenen la figura de l’assistent clínic o de l’administratiu sanitari, que dona suport al metge i a la infermera i que s’encarrega de realitzar tots aquests tràmits. Aquesta solució, duta amb diligència i de manera massiva, alliberaria una càrrega de treball brutal i permetria, a un cost moderat, guanyar en qualitat i aprofitar a fons la quantitat de metges de què disposem. Però, de moment, no sembla que aquesta sigui una urgència, malgrat la magnífica relació cost-benefici que presenta.
L’impacte dels metges extracomunitaris
Un altre factor assenyalat per Manel del Castillo és el creixent nombre de metges de procedència extracomunitària, bàsicament llatinoamericans, que ocupen plaça a Catalunya. Ho diu amb cura, però ho diu: «la capacitació no és tan homogènia com aquí, on tenim uns especialistes de primeríssim nivell». En altres termes, la qualitat del personal mèdic provinent de la immigració és inferior a l’autòctona, cosa que obre una via de deteriorament en la prestació de serveis.
Assenyala, a més, una raó ètica absolutament vàlida. A aquests països els costa molt formar un metge perquè després ens el quedem nosaltres. És una bona raó per frenar aquesta apel·lació a la immigració i buscar la manera de disposar de metges propis, d’acord amb la incorporació de personal administratiu de suport, com ja ha apuntat.
El diagnòstic és clar i les solucions no són extraordinàriament complexes. Només necessiten fixar amb claredat els objectius i disposar de la voluntat política necessària perquè aquests s’executin. Veurem en què queda tot això.
Loading ...
