Diagnòstic polític de la societat catalana segons les enquestes d’opinió política (II)

La identitat nacional dels catalans és plural com en la majoria de societats complexes, si bé amb dos grans grups hegemònics.

Un és el de sentir-se tant català com espanyol. Segons les enquestes del CEO, al voltant de quatre de cada deu ciutadans (aprox. 38-40%) se senten tan catalans com espanyols.

Juntament amb ells, existeix l’altre gran grup, que anteposa la seva catalanitat: al voltant del 40% s’identifica principalment com a català (ja sigui “només català” o “més català que espanyol”). En canvi, els identificats primordialment com a espanyols són minoria (entorn del 14% sumant “només espanyol” o “més espanyol que català”).

Aquesta estructura s’ha mantingut relativament estable amb lleugeres variacions al llarg de les darreres dècades. És a dir, la majoria de la població combina sentiments de pertinença, mentre que els qui se senten exclusivament catalans superen àmpliament els exclusivament espanyols, reflectint la fortalesa d’una identitat catalana pròpia.

Cal assenyalar que també hi ha un percentatge de població (al voltant del 9-10%) que no encaixa en l’eix català-espanyol perquè procedeix d’altres orígens nacionals (“altres”).

Catalunya és una societat diversa que ha rebut migracions de dins i fora d’Espanya; aquestes persones poden identificar-se amb altres països (per exemple, el Marroc, Romania, Amèrica Llatina) o definir-se simplement com a catalans d’adopció sense el component espanyol. En tot cas, el bilingüisme identitari domina: gairebé el 80% dels catalans se senten almenys en part catalans, i la meitat o més combinen ambdues identitats. Això ha resultat en un terreny d’entesa comú per a molts: fins i tot entre autonomistes i federalistes que no desitgen la independència, és corrent reconèixer la identitat nacional catalana al costat de l’espanyola.

la barreja cultural a la zona metropolitana ha creat moltes identitats híbrides

En generacions joves, la identitat exclusivament catalana tendeix a estar una mica més estesa que entre els més grans. Tanmateix, la dualitat continua sent important també entre els joves. La identitat nacional s’entrellaça amb la llengua familiar i l’origen: catalanoparlants de família tendeixen més a identificar-se només com a catalans, mentre que castellanoparlants solen inclinar-se per identitats duals o més espanyoles. Tot i així, la barreja cultural a la zona metropolitana ha creat moltes identitats híbrides.

Diferències territorials: Àrea Metropolitana vs. Resta

El territori català presenta contrastos sociopolítics marcats entre l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i la Catalunya interior o no metropolitana.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i la seva corona urbana

L’AMB (Barcelona i la seva corona urbana) concentra més de la meitat de la població catalana i tradicionalment ha estat un bastió de votants de classe treballadora, molts d’origen immigrant (arribats en onades des d’altres regions d’Espanya al segle XX), amb predomini del castellà com a llengua habitual.

Aquest “cinturó industrial” o “cinturó roig” de Barcelona es caracteritzava per un fort suport al PSC-PSOE i a opcions d’esquerra no independentista. Actualment, continua sent el calador principal del vot socialista i dels comuns (esquerra alternativa), si bé que en una mesura molt menor i de signe decreixent, tot i que en anys recents també hi ha sorgit suport a partits unionistes de centredreta (Ciutadans el 2017 hi va tenir el seu major suport) i un creixement puntual de Vox en alguns barris populars.

El sentiment independentista és significativament menor a l’àrea central metropolitana que a l’interior rural: per exemple, comarques dins de Barcelona i Tarragona amb alta població castellanoparlant van registrar majories pel “No” a la independència en els darrers sondejos (entorn del 60% contra la secessió), mentre que en moltes comarques rurals de l’interior i els Pirineus dominava el “Sí”.

Aquesta bretxa territorial es manifesta també en la participació: hi ha hagut divergències en el patró de vot entre la costa i l’Àrea Metropolitana versus la Catalunya interior, especialment visibles en les eleccions del 2021 i 2024. Per exemple, el 2021 la menor participació a l’AMB (desencís de l’electorat unionista) va propiciar una majoria parlamentària independentista, mentre que el 2024 una major mobilització a Barcelona i la seva àrea va portar al triomf del PSC i a la inversió de majories.

Catalunya interior, nord i les comarques rurals

Fora de la conurbació barcelonina, la Catalunya interior, nord i les comarques rurals presenten un perfil diferent: població més envellida i dispersa, predomini del català com a llengua materna, major sentiment nacional català i afinitat amb partits independentistes (ERC, Junts per Catalunya; que encara capitalitza el vot postconvergent).

Ciutats mitjanes com Vic, Manresa o Girona són nuclis amb fort catalanisme sociològic. Tanmateix, també existeixen ciutats industrials fora de Barcelona (per exemple, Tarragona, Reus, Lleida) on el vot obrer i unionista té pes. En general, la “Catalunya dual” territorialment continua vigent: una Catalunya urbanoindustrial d’esquerres al litoral i les àrees metropolitanes, davant d’una Catalunya més homogèniament catalanista i una mica més conservadora a l’interior.

Qualsevol diagnosi de la societat catalana ha de tenir en compte aquesta geografia: els votants de l’àrea central (Barcelona i el seu entorn) constitueixen el grup més nombrós i determinen en gran mesura el rumb polític, inclinant-se per opcions d’esquerra moderada i convivència identitària; mentre que els votants de comarques interiors tenen una veu sobredimensionada en el debat identitari i cultural, essent el nucli dur de l’independentisme.

La ciutat de Barcelona

La ciutat de Barcelona és per si mateixa un microcosmos del conjunt només que organitzats en forma de barris i districtes on es reprodueix el caràcter fonamentalment nacional català o el més marcat per la pertinença espanyola, juntament amb l’eix dreta-esquerra amb el predomini històric d’aquesta darrera.

En aquest cas els resultats polítics, sobretot en termes d’aliances i alternativa de govern, les esquerres tenen una avantatge indubtable ja que l’eix català-espanyol dins del seu espai no impedeix l’aliança per governar o donar suport, mentre que en el del centre i la dreta les incompatibilitats són radicals, com mostra el vot del PP al socialista Collboni per a l’alcaldia de Barcelona, a fi d’evitar que el guanyador Trias, de Junts per Catalunya, arribés a assolir-la. Una pràctica semblant en el camp de l’esquerra és inimaginable.

impossibilitat que la dreta governi com ho va fer amb Pujol a Catalunya i a Barcelona.

Això significa quelcom molt important: l’existència d’una cultura compartida en el camp de l’esquerra, per sobre de l’eix Espanya-Catalunya, que és inexistent en el cas de la dreta. Aquesta debilitat cultural es manifesta en molts altres àmbits, de manera que aquestes organitzacions en el cas de Catalunya tenen en les qüestions d’ordre moral i antropològic, que defineixen especificitats culturals, semblants a les de l’esquerra, només que més matisades. Manquen d’una cultura política pròpia, potser amb l’única excepció de la recentment apareguda Aliança per Catalunya. I ja se sap què vol dir això, si és que Gramsci tenia raó —i sembla que sí. La impossibilitat que la dreta governi com ho va fer amb Pujol a Catalunya i a Barcelona.

Llengua: catalanoparlants i castellanoparlants

La realitat lingüística catalana és bilingüe. El castellà és la llengua inicial (materna) d’aproximadament la meitat de la població, mentre que el català és llengua inicial de prop d’un terç dels habitants, i la resta tenen altres llengües d’origen (àrab, romanès, amazic, etc.) o combinacions familiars.

Segons l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP 2023), el 29% dels catalans declara el català com a llengua inicial, enfront d’un 49% el castellà com a llengua inicial, amb el 22% restant repartit entre bilingües inicials o altres llengües. No obstant això, la llengua d’identificació (en què la persona se sent més còmoda) i la llengua habitual poden diferir de la materna a causa del bilingüisme: per exemple, molts catalans castellanoparlants han incorporat el català en la seva vida diària. De fet, un 80% de la població sap parlar català i més del 90% l’entén, tot i que només al voltant d’un 36% l’utilitza com a llengua habitual principal (dada de 2018, en descens). Hi ha una tendència a la baixa en l’ús habitual del català, preocupant en sectors que ho atribueixen al canvi demogràfic i a hàbits culturals (sobretot a l’AMB, on el castellà domina al carrer).

De totes maneres, una dada rellevant és que essent el català la llengua inicial de només el 29%, resulta que és la llengua habitual principal del 36%.

Lingüísticament, Catalunya es divideix en comunitats superposades: els catalanoparlants de bressol (concentrats en zones rurals, moltes àrees de Girona, interior de Barcelona i Lleida) que solen transmetre l’idioma i tenen el català com a llengua preferent; els castellanoparlants de bressol (majoria a l’AMB, ciutats industrials i també a Tarragona/Lleida urbanes) que utilitzen majoritàriament el castellà tot i que molts siguin bilingües passius; i un conjunt bilingüe creixent que alterna codis segons el context. El multilingüisme també s’enriqueix amb les llengües dels nous catalans (anglès, àrab, urdú, xinès, etc.), si bé aquests sovint adopten el castellà com a llengua franca.

En termes d’identitat i política, la llengua està fortament correlacionada amb les posicions sobre la independència: s’ha observat que només al voltant del 30% dels castellanoparlants donarien suport a la independència, enfront de prop del 80% dels catalanoparlants. Per això, variacions en la proporció dels uns i els altres en les mostres poden alterar resultats polítics percebuts. Aquest factor lingüístic subjau rere moltes divisions socials, tot i que en la vida quotidiana la majoria de catalans conviu amb naturalitat amb ambdues llengües.

En resum, el grup lingüístic majoritari en nombre és el dels parlants inicials de castellà, però el català manté una presència robusta i simbòlica, i creix en la relació llengua inicial – llengua d’ús principal, essent la llengua vehicular a l’escola i l’administració pública catalanes. Les polítiques lingüístiques continuen sent un tema sensible: per a molts catalanistes la protecció i promoció del català és essencial per a la identitat nacional, mentre que sectors espanyolistes de caràcter molt minoritari defensen l’existència d’un conflicte lingüístic, que no existeix ni al carrer ni a l’escola, fora de casos aïllats.

Diagnòstic polític de la societat catalana segons les enquestes d’opinió política (I)

 Loading ...