La celebració el cap de setmana passat del Dia de l’Orgull LGBTI, abans Dia de l’Orgull Gai, ha revelat un conflicte jurídic amb la sentència del Tribunal Constitucional que prohibeix que als edificis públics ondegin banderes que no siguin oficials. Un d’aquests conflictes ha esclatat a l’ajuntament de Cadis perquè una resolució judicial d’una jutgessa ha ordenat a l’alcalde de la ciutat, José María González Kichi, que retiri la bandera del moviment LGBTI. Ho ha ordenat el jutjat contenciós administratiu número 1 de Cadis com a mesura cautelar, i l’alcalde pot ser acusat de prevaricació. No és ni molt menys l’únic cas, sense anar més lluny l’edifici de la Diputació de Barcelona, la institució governada per JxCat i PSC, també ha ondejat la bandera. En el cas de la ciutat, l’alcaldessa Ada Colau va anar per la via de “feta la llei feta la trampa” i va penjar la bandera en forma de gran pancarta.
Banderes independentistes no i LGBTI sí?
Darrere d’aquesta polèmica de símbols s’amaga un conflicte sobre els drets constitucionals i l’autoritat del Tribunal Constitucional. Si no poden ondejar banderes ni exhibir pancartes amb la bandera independentista en els edificis públics, per què s’ha d’acceptar que una altra opció, una altra visió ideològica sí que tingui dret a penjar la seva, cas de les organitzacions LGBTI? No es pot pretendre que símbols de part representin tota la ciutadania, i que a més la negació d’aquesta pràctica sigui qualificada d’homòfoba o de qualsevol altra fòbia. Ningú està obligat a compartir els punts de vista, d’altra banda molt particulars, del moviment LGBTI i la celebració de la seva festa no té per què ser acollida com un fet oficial per les municipalitats ni les Comunitats Autònomes.
Però és que el problema és més complex i conflictiu. La llei catalana que regula els privilegis del moviment LGBTI, començant per la inversió de la càrrega de la prova; és a dir que el denunciat ha de demostrar la seva innocència en lloc de com és habitual haver de demostrar la seva culpabilitat, dóna peu a un procés de reclamacions recents. Concretament, i amb motiu del Dia de l’Orgull, Eugeni Rodríguez president de l’Observatori contra l’homofòbia, reclamava que es castigués l’Església catòlica per ser contrària a la seva ideologia. El pes d’aquesta s’ha fet tan gran a la nostra societat que ja s’accepta que puguin demanar mesures judicials o administratives contra aquells que difereixen de les seves idees. És com si el PP demanés que es denunciés tots aquells que el desqualifiquen, per posar un exemple.
Dins seu però, hi ha un ampli nivell de conflictivitat. Per exemple, la CUP i La Crida LGBTI han manifestat el seu refús al Pride Barcelona que és la festa que es du a terme amb motiu del Dia de l’Orgull i que consisteix en una desfilada de carrosses, en el cas de Barcelona pel Paral·lel. També han demanat a l’alcaldessa i al president de la Generalitat que no hi assisteixen. La raó és que consideren que aquesta celebració és una “operació de rentat rosa” de la imatge d’empreses com Airbnb, B The Travel Brand i Merlín Properties, que emmascaren els seus comportaments ètics dubtosos a través de donar suport a les celebracions LGBTI. És un fet, no només a escala local, que grans grups del món de la tecnologia, la comunicació i les finances desenvolupen campanyes d’imatge a força de donar suport al moviment polític LGBTI en raó que aquest s’ha convertit en la principal ensenya del progressisme coetani.
