Fa uns mesos, aparegué una notícia que generà un gran impacte a l’altra riba de l’Atlàntic: els interessos del deute públic nord-americà (en màxims històrics i amb un ascens vertiginós els dos darrers anys) ja són una partida pressupostària més gran que la que rep el venerat departament de defensa.
Durant dècades, el partit republicà dels Estats Units i bona part de la dreta liberal mundial feu d’abaixar impostos el seu mantra. Reduir impostos seria, sempre i en qualsevulla circumstància, convenient. Bo de per si, de forma intrínseca.
Oren Cass, director executiu del think tank American Compass recorda el paroxisme al qual arribà aquest dogma quan durant un debat de les primàries republicanes el 2011, els vuit candidats declararen a l’uníson que rebutjarien una mesura que reduís deu dòlars la despesa pública a canvi d’incrementar un sol dòlar els impostos.
Abaixar els impostos és igualment el gran lema del Partit Popular d’Alberto Núñez Feijóo a Espanya, sent per si sol una mena d’antídot màgic a les nefastes polítiques de despesa del govern socialista de Pedro Sánchez. Com a solució per atreure votants, està molt vista, i l’experiència de govern del PP demostra més aviat una pressió fiscal ascendent durant els seus anys al poder.
Qui, en canvi, aprengué per la força què abaixar impostos no és sempre una bona idea fou el president nord-americà i icona neoliberal Ronald Reagan, qui acabà per apujar les taxes en diverses ocasions després d’haver constatat que la baixada dràstica dels ingressos públics generada per les seves retallades impositives havia eixamplat el dèficit molt més del previst.
Cass es felicita que per fi els conservadors nord-americans semblen haver entès que abaixar impostos no és la solució a tots els mals.
D’entrada, tenir uns impostos baixos no garanteix el creixement econòmic, ja que aquest depèn de nombrosos factors i els impostos, a menys que siguin simplement aberrants (o al contrari, del tot inexistents, cosa impossible en el món real), no constitueixen ni de lluny el factor més important.
A més, la dita segons la qual les baixades d’impostos generen més ingressos públics s’ha demostrat repetidament falsa al llarg de la història.
Teòricament, és cert que hi ha un llindar per sobre del qual abaixar impostos incrementa les rendes públiques. Es tracta de la corba de Laffer, que estableix que quan un tipus impositiu és prou alt, si es puja encara més, els ingressos recaptats disminueixen perquè l’activitat econòmica en resulta excessivament penalitzada.
Tanmateix, la pràctica (i com Reagan patí durant el seu primer mandat) ha demostrat que països com els Estats Units tenen uns nivells impositius baixos que els situen molt per sota d’aquest llindar. En canvi, en països on la despesa pública supera el 50% del PIB, com podria ser el cas de França o Bèlgica, la corba de Laffer sí que podria tenir sentit en termes absoluts.
Finalment, els liberals han de tenir en compte que els impostos són necessaris no ja per a fer funcionar els serveis bàsics com els que garanteixen la seguretat i l’administració de la justícia, sinó també per a pagar i reduir el deute públic.
Més que no pas fer de la reducció dels impostos una finalitat en si mateixa, la bèstia negra dels partidaris d’un estat petit i eficient hauria de ser l’endeutament de l’estat, que és una llosa posada sobre el conjunt de la societat, i pitjor encara, sobre les generacions futures.
La bèstia negra dels partidaris d'un estat petit i eficient hauria de ser l'endeutament de l'estat, que és una llosa posada sobre el conjunt de la societat, i pitjor encara, sobre les generacions futures Share on X
