Aquesta setmana tindrà lloc el congrés del partit comunista xinès en el que s’espera que el seu actual secretari general i alhora president del país, Xi Jinping, sigui designat per dur a terme un tercer mandat.
Als seus 69 anys d’edat (de fet es porta menys d’un any amb Vladimir Putin), molts sospiten que un tercer mandat pugui donar pas a un quart, fet que faria de Xi virtualment president vitalici.
Però, hi ha analistes que apunten que els problemes de govern que genera la dependència d’un sol home, sobretot si disposa de la màxima autoritat en un país tan gran i tan important per al món sencer com la Xina, es comencen a manifestar.
L’estat xinès, controlat per Xi, sembla abusar de la seva capacitat de governar a discreció i sense contrapesos.
Aquest fet és important perquè la recepta de l’èxit econòmic de la Xina dels darrers 40 anys es basa precisament en aportar un marc legal i econòmic favorable a l’emprenedoria. I per això és necessita estabilitat regulatòria i garanties jurídiques fermes. Es necessita un estat de dret (que no té per què ser sinònim de democràcia).
El que està succeint amb el govern de Xi aquests darrers anys apunta cap a la direcció oposada: la de la intervenció massiva de l’estat en l’economia i societat, fent i desfent regles al seu antuvi.
L’exemple més evident d’aquesta canvi potser sigui la draconiana estratègia xinesa per fer front al coronavirus, i que manté la població en un suspens permanent mentre que la resta del món ja sembla haver passat pàgina. Sense parlar de tots els problemes que genera per a la indústria i el comerç exterior del país i del món sencer, que en darrer terme depèn dels productes xinesos.
Però hi ha altres exemples. Un de rellevant és el gir que Xi Jinping ordenà al 2018 per a garantir la “seguretat alimentària” de la Xina després que el país imposés aranzels a les importacions nord-americanes de soja, blat i d’altres productes agrícoles.
Com l’esforç de guanyar en autonomia alimentària s’està fent per la força, nombrosos agricultors es veuen obligats a substituir la seva lucrativa producció de flors o bambú per productes bàsics com l’arròs. El resultat és una destrucció neta de riquesa per als pagesos xinesos.
Alguns experts citats pel Financial Times apunten que hi ha molts paral·lels entre les directives recents de Xi i la desastrosa política del fill únic, introduïda al 1979 i que ha demostrat ésser contraproduent al contribuir a que la Xina es dirigeixi cap al decreixement demogràfic.
Em ambdós casos, es tracta de decisions que preveuen mesures dràsticament coercitives per a la població i que tenen efectes secundaris perversos a llarg termini. A més, aquestes polítiques, un cop llançades, generen una burocràcia tan immensa que per revertir-les cal temps i esforç.
En l’àmbit purament econòmic, Xi també decidí emprendre un gir brutal en començar a perseguir els líders de les grans empreses tecnològiques xineses, entre els quals el fundador d’Alibaba, Jack Ma. En aquest cas, Xi i la cúpula del partit comunista tenien por que aquest poderós sector privat acabés fent-los ombra.
La centralització extrema de les decisions xineses, en aquest cas en la figura de Xi, no és en sí garant d’un millor govern a llarg termini, ja que pot conduir igualment a decisions erràtiques i adreçar prioritats immediates de forma contraproduent per als interessos a llarg termini.
En definitiva, contràriament al que es podria pensar, les decisions que les dictadures prenen no són necessàriament més sàvies que les de governs democràtics sotmesos a la temptació populista per guanyar les properes eleccions.
Loading ...
