Existeix una organització independent internacional que promou l’estat de dret al món. El World Justice Project (WJP) cada any publica l’índex de l’estat de dret, que mesura com aquest es desplega en els països a partir de 8 factors que determinen les condicions d’aquest estat de dret.
Es tracta del poder governamental, l’absència de corrupció, el govern obert, els drets fonamentals, l’ordre i la seguretat, el compliment regulador, la justícia civil i la justícia penal.
Espanya ocupava el lloc 19 entre 139 països del món. Cal dir que tractant-se de l’estat de dret, com ja adverteix la mateixa informació, tot un gruix molt important i nombrós de països tenen situacions molt deficients i, per tant, la nostra atenció ha de situar-se en la regió que determina la UE, l’associació europea de lliure comerç i Amèrica del Nord, que són només 31 països.
La posició espanyola des d’aquell any 2020 fins al 2023 ha evolucionat negativament, de manera que ara ocupa el lloc 24. Ha perdut, per tant, 4 llocs en només 3 anys, i el lloc 18 a la classificació regional dels 31 països on l’estat de dret presenta un nivell acceptable, és a dir ara ja se situa clarament per sota de la mitjana. En conseqüència, aquests registres, que pel seu caràcter general són sempre incomplets, però també quasi sempre són orientadors, assenyala un empitjorament de l’estat de dret en el període de mandat de Sánchez, i això es fa palès també en el dia a dia. I ara, com ho assenyalen la majoria de portades dels diaris, amb excepció de La Vanguardia i El Periódico, s’han produït dos nous fets que han de moure necessàriament a preocupació.
Un l’ha tornat a propinar el president del Tribunal Constitucional, Cándido Conde-Pumpido, exfiscal general de l’estat amb Zapatero. En poc més de 24 hores ha tornat a actuar com a instància de cassació, que no és el seu paper, i ha esmentat la plana al Tribunal Suprem. Com és sabut el Tribunal Constitucional no és jurisdiccional; és a dir, no pertany a l’àmbit del poder judicial que condona la seva estructura amb el Tribunal Suprem. El Tribunal Constitucional és tota una altra cosa, i d’aquí que no estigui format només per jutges, ni molt menys. La seva única missió és vetllar perquè les decisions que es prenguin, especialment per part dels poders i de les administracions públiques, se situïn dins del marc constitucional. Això és molt important, però limitat.
És clar que hi ha una via per la qual aspectes de l’àmbit judicial poden acabar traslladant-se al Tribunal Constitucional. Són els recursos d’empara. Aquests en la seva immensa totalitat són rebutjats d’entrada sense entrar a considerar-los perquè de no ser així s’estaria actuant com una mena de tribunal per sobre del Tribunal Suprem, que és el que ha passat ara acceptant el recurs d’empara d’Otegui, que l’allibera de repetir un judici per la seva pertinença a ETA. D’aquesta manera el Tribunal Constitucional li esmena la plana als 16 magistrats del Tribunal Suprem, que van acordar amb la quiescència del fiscal tornar a jutjar-lo per l’intent de refundar Batasuna. De fet, el dia anterior també va actuar de la mateixa manera, en aquest cas amb un recurs presentat per l’exdiputat d’UP, Alberto Rodríguez, i va corregir la sentència i la condemna que li havia imposat el Tribunal Suprem.
En aquest segon cas la sobreactuació encara va ser més escandalosa, perquè es va atrevir a redactar de nou la sentència i a dictar la pena que li corresponia.
Tot això són absolutes extralimitacions que, a més, es barregen amb la jurisprudència creativa, i tenen com a conseqüència la censura de les decisions judicials i la reescriptura del text constitucional a força de les seves interpretacions creatives. Ningú s’hauria de sorprendre. Ja ho va fer de manera escandalosa amb la sentència sobre l’avortament, amb l’agreujament que 4 dels membres del tribunal que van intervenir no ho volien fer perquè ja abans en funció dels seus càrrecs s’havien pronunciat sobre l’avortament. I això com és obvi invalida qualsevol jutge a dictar sentència. Per tant, estem davant un controlador de la constitucionalitat que no ofereix cap mena de garantia d’objectivitat. Això no havia passat mai i és un risc demolidor perquè invalida de manera radical la confiança en les institucions.
Per si no fos prou, el mateix dia els lletrats del Congrés de la comissió de justícia on es tracta la polèmica llei de l’amnistia, van presentar un informe de 13 pàgines on declaraven que aquesta llei exigiria la reforma de la Constitució per poder-se dur a terme. A més, consideren que envaeix funcions dels tribunals de justícia i lesiona la seguretat i igualtat jurídica.
A més, el dictamen subratlla que amnistiar delictes de terrorisme i malversació pot ser contrari al dret europeu. Aquests informes no són vinculants però normalment són considerats totalment o en alguna mesura, donat el seu sòlid fonament jurídic. Més en aquest cas on la polèmica és extraordinària. El govern ja ha anunciat que no els prendrà en consideració, però és que a més hi ha un informe del qui és el nou secretari general, Fernando Galindo, que va ser proposat pel càrrec per l’actual presidenta socialista del Congrés, Francina Armengol, en el qual assenyalava que la llei era perfectament constitucional. Hi ha així un segon factor de deteriorament de la instància parlamentària, en la mesura que el secretari general, convertit en càrrec polític, xoca frontalment amb els professionals encarregats de vetllar per la re-constitucionalitat i la qualitat de les lleis.
Vivim sota una bola de neu que acumula distorsions, abusos, excessos de tot allò que configura els drets dels ciutadans, que cada vegada més son interpretats en funció dels interessos del poder executiu; és a dir, de Pedro Sánchez.
Loading ...
