Les declaracions de Víctor De Aldama davant la justícia, fetes recentment, poden ser falses, mitges veritats o certes, però en qualsevol cas resulten altament creïbles. Això no es deu únicament a les característiques del personatge, sinó a fets objectius que envolten el seu testimoni i que són independents de la seva voluntat.
Aldama encaixa amb la figura del penedit en trames de corrupció, un rol que el ministre de Justícia, Félix Bolaños, va prometre protegir i donar suport. No obstant això, aquestes proteccions semblen aplicar-se únicament quan la corrupció afecta partits diferents del Govern actual.
Dos elements objectius que reforcen la seva credibilitat
El primer element té a veure amb la figura de José Luis Ábalos, exministre de Transports. Ábalos, un polític de pes al Govern de Sánchez, va ser designat per liderar un ministeri clau en la gestió d’ingents recursos públics, com és el cas de les obres públiques. En l’entorn socialista, on no abunden els enginyers de camins, és més freqüent que aquests càrrecs siguin ocupats per figures de màxima confiança política, a causa del paper estratègic que juguen les licitacions públiques en el finançament dels partits.
L’obra pública, a diferència d’àrees com sanitat o educació, utilitza recursos que no són estructuralment deficitaris, cosa que facilita el seu potencial ús per a la recaptació econòmica. A més, sanitat i educació són competències majoritàriament autonòmiques, cosa que redueix la rellevància econòmica dels ministeris estatals en aquestes àrees.
Així, la designació d’Ábalos al capdavant de Transports suggereix un interès del partit a supervisar directament una possible font de finançament. Això no constitueix una prova d’irregularitat, però sí un context que atorga credibilitat a les denúncies d’Aldama.
El segon element sorgeix de les mateixes declaracions d’Aldama, que en les seves últimes compareixences va anar més enllà de responsabilitzar individus específics, com Ábalos o Koldo García, i va descriure una trama sistemàtica destinada a finançar el PSOE a través de “mossegades” de l’1% a l’1,5% en determinades obres públiques. Aquest tipus d’estructura, habitual en esquemes de corrupció, genera beneficis personals per als qui hi participen perquè es tracta de diners incontrolats, “en negre”, i aquest és precisament el negoci de l’intermediari.
Com funcionen aquestes presumptes pràctiques?
El Ministeri de Transports es va afanyar a presentar documentació assegurant la regularitat de les licitacions sota sospita. I és cert: en l’actualitat, manipular descaradament les condicions dels concursos és cosa del passat, ja que un sistema basat en aquestes pràctiques seria insostenible. En canvi, el mecanisme descrit real és més senzill encara que sofisticat i resulta poc visible.
Diverses empreses que desitgen participar en les licitacions accepten, de manera prèvia i sota invitació de l’intermediari, el compromís de pagar un percentatge acordat en negre si resulten adjudicatàries. Aquestes empreses competeixen en igualtat de condicions dins d’un procés transparent i ajustat a la legalitat, perquè l’acord il·lícit es produeix fora del focus de la licitació.
Aquest sistema, a més de ser més difícil de detectar i demostrar, assegura que les empreses que no respectin les regles implícites quedin excloses de futures contractacions. L’empresa que guanya el concurs paga i ja està, i si no ho fa – ningú actua així – sap que quedarà fora de les contractes públiques per sempre més.
El Govern, per la seva banda, organitza el repartiment de contractes per garantir un equilibri entre les empreses participants al llarg del temps. Aquesta fórmula fa que sigui extremadament difícil identificar irregularitats concretes, ja que les anomalies no resideixen en els processos formals d’adjudicació, sinó en acords externs i secrets.
Un problema estructural de difícil prova
La credibilitat de les declaracions d’Aldama no depèn únicament de proves documentals, sinó del context que envolta les presumptes pràctiques. La dificultat per provar aquest tipus de trames rau precisament en la sofisticació del sistema, que opera fora dels paràmetres observables.
En conclusió, encara que les denúncies d’Aldama manquin d’evidències directes que demostrin irregularitats en els concursos públics, el context històric i les dinàmiques descrites atorguen solidesa a les seves afirmacions. La manca de proves concretes, lluny de deslegitimar el seu relat, subratlla com de complex resulta destapar un sistema dissenyat per operar a les ombres, i el ardu paper de la justícia a buscar indicis indirectes, a no ser que sorgeixin nous “penedits” – Bárcenas en el PP, per cert ara ja en llibertat, va ser un d’ells.
Loading ...
