El debat d’investidura de Feijóo era en principi no només un debat perdut des del punt de vista dels vots necessaris per ser president, sinó un risc molt important que la seva figura com a alternativa a Sánchez s’ha vist malparada.
No ha estat així, i els resultats, segons mostren les portades de la quasi totalitat dels diaris, posen en relleu que per la incompareixença de Sánchez, Feijóo ha aconseguit consolidar el seu paper d’alternativa en el fons i en la forma, i arraconar més l’actual president del govern amb una figura que, excepte per als molt afins, es revela com a antipàtica, sinó perillosa, per accés de prepotència.
La lectura dels 10 primers mitjans de comunicació escrits espanyols donen un balanç prou clar. Amb una excepció que val la pena subratllar que és La Vanguardia.
Les idees de fons són que Sánchez va al·ludir el combat polític. Per a uns, això significa menystenir el Congrés: per a altres, voler-se estalviar donar aclariments sobre l’amnistia. Per a uns tercers, enviar el diputat de peu Óscar Puente per degenerar el debat en enfrontaments i desqualificacions personals. Sigui com sigui el que tituli cada mitjà, el que resulta evident és una crítica o fins i tot desqualificació a l’actitud de Sánchez.
I és que en realitat el que va fer el president del govern és insòlit i molt fora de lloc. Podia abstenir-se d’intervenir perquè no era una moció de censura contra ell, malgrat que per deferència parlamentària era lògic esperar que fos ell qui donés resposta a Feijóo. Però el que ja resulta inexcusable és que la veu per part del PSOE sobre un debat d’investidura no fos la del seu portaveu al Congrés i sí la d’un diputat de peu, quines úniques característiques remarcables són les d’haver estat l’alcalde de Valladolid i ser famós per les seves males formes als debats.
Les imatges del Congrés que presentaven un Sánchez satisfet i somrient quan sortia Óscar Puente a escena perquè una vegada més havia aconseguit sorprendre tothom, és al mateix temps una antipublicitat del president del govern.
La segona característica de les portades és que Feijóo va aconseguir presentar el seu al·legat contra l’amnistia sense haver de suportar un important desgast. També el fet que alguns diaris assenyalin que Feijóo es reivindiqui com a president fiable i de paraula facilita la construcció de la imatge que li interessava.
La Vanguardia és l’únic diari entre la desena dels importants, que no segueix aquesta tònica i titula alambinadament: “Sánchez descol·loca a un Feijóo abocat en el seu refús a l’amnistia”. La mà d’Enric Juliana, l’home de La Vanguardia a Madrid, es fa evident en aquesta síntesi de part. Només cal comparar-ho amb el que diu l’altre diari del govern, El País: “L’al·legat de Feijóo sobre l’amnistia es queda sense rèpliques”. Les diferències són evidents i aquest segon, el del diari de Madrid, reflexa més clarament el que realment va passar.
El menyspreu de Sánchez és particularment greu i va molt més enllà d’una pugna partidista. Perquè cal recordar, que estàvem davant un procediment que la Constitució contempla per elegir president del govern. És un menyspreu al Congrés i al conjunt del Parlament la forma com el PSOE va abordar el debat ahir.
Però és que, a més, és també un menysteniment de la decisió del cap de l’estat, perquè Feijóo va pujar a la tribuna d’oradors perquè Felip VI el va elegir com a primera alternativa per qualificar si tenia prou suports.
Aquests dos fets donen idea de la consideració que li mereix a Sánchez i al PSOE actual les institucions i el decòrum d’aquestes, i revela una mentalitat perillosa per al bon funcionament de la democràcia. Fet que es veu accentuat per la manca de consideració i respecte vers el que representa el primer partit d’Espanya amb milions d’electors. Sánchez els hi diu que el seu vot no és digne de cap debat parlamentari i sí només de l’aplicació del mètode “Oscar Puente”: insults i desqualificacions.
L’atmosfera política que tot això crea i de la que el primer responsable és Sánchez resulta absolutament tòxica per a la democràcia i cada cop té i tindrà conseqüències més greus per a les institucions polítiques i la mateixa societat. Sánchez està devorant l’estabilitat institucional assolida de forma extraordinària per la transició.
El debat també ha servit per mostrar altres aspectes secundaris. Segurament un dels més rellevants és mostrar que Yolanda Díaz no és la líder d’un partit en coalició amb el PSOE, sinó una simple subalterna de Sánchez, com va demostrar ahir en no intervenir malgrat haver-se preparat el discurs, quan va veure per sorpresa, com tota la immensa majoria de membres del partit i del govern, que qui sortia a la tribuna era Óscar Puente. Es va plegar a la lògica de Sánchez en lloc d’accentuar el seu lideratge i personalitat sortint a dir el que pensava dir. Això i certificar la defunció d’UP convertida en una menesterosa que demana una mica de protagonisme per favor. És l’altra dada rellevant de la jornada.
Loading ...
