Havia de ser així. Som la societat de les crisis acumulades perquè no es resolen, i el resultat no podia ser altre que instal·lar-se en la incertesa cada vegada més gran i en termes més negatius. Ni tan sols els fons europeus aconsegueixen ara minorar-les.
Anem cap a un període inflacionari o és pura conjuntura, com proclama l’oficialitat? O potser retornarem a una de les pitjors malalties econòmiques del segle XX, l’estranya estagflació que combina el baix creixement amb la inflació?
Estem davant una crisi d’oferta fruit de la potència de la represa? O l’escassetat serà una característica duradora? Manca mà d’obra en certs sectors, malgrat les altes xifres d’atur, no tenim prou xips i les cadenes de muntatge dels vehicles s’han d’aturar. Necessitem materials escassos per dur a terme la descarborització i la digitalització. Tot plegat va assenyalant diversos colls d’ampolla, que no tenim clar si ens conduiran a una situació crítica o seran flor d’un dia.
Fins quan durarà la pujada de l’energia elèctrica, com creixeran els costos per emetre CO2, i quina influencia tindrà tot plegat en el creixement de la desigualtat? No ho sabem, ni es veuen polítiques clares que assenyalin el camí.
I en el rerefons, l’estranyesa que les escassetats anunciades, com la de l’aigua, no acabi d’arribar i se’n produeixin altres d’inesperades com la dels xips, o la del petroli que havien convingut que era un producte a extingir.
Manquen explicacions per part de la governança a tots nivells, i això obra el camp a les més grans de les desorientacions, que no proven gens bé a l’economia productiva.
A escala local, podem observar la mateixa i gran incertesa sobre Barcelona, motor de Catalunya. Pot sortir del declivi sense turisme? I en tot cas si aquest arriba, quan ho farà i en quines condicions? Pot existir una gran ciutat sense una forta base econòmica que no siguin només activitats subsidiàries i disposi de grans centres de decisió? És possible una gran capital amb una producció cinematogràfica feble, amb un teatre, concerts, dansa i exposicions limitades i poc atractives en l’àmbit internacional? Podem parlar de gran capital mentre la distància amb Madrid augmenta dia rere dia?
Barcelona culturalment presenta tanta feblesa que s’agafen a claus roents per assenyalar algun èxit remarcable. És el cas, per exemple, de l’exposició feta pels estudis Domèstic Data Streamers. És una dotació que sense treure mèrit a l’activitat resulta massa prima per a una gran ciutat. D’altra banda, confiar la vida cultural d’una capital europea a l’èxit de manifestacions de cultura minoritària o marginal és assumir que no es pot fer res més de més gran o millor. Europa té un problema, Espanya també i més gran, però el de Barcelona i Catalunya és senzillament superlatiu.
Loading ...
