Les guerres sempre invoquen nobles motius per justificar el que és injustificable.
Com diu Eduardo Galeano, les guerres maten en nom de la pau, en nom del progrés, en nom de la democràcia, i al seu costat els mitjans de comunicació, sovint recolzen aquest desori, seguint el dictat dels poders fàctics, que mirant els seus propis interessos, no miren prim en posar en joc la vida dels pobres ciutadans, que no tenen altre objectiu que viure en pau.
En un món on cada minut mor de fam o de malalties guaribles 10 nens, i per contra, cada minut es gasten 3 milions de dòlars en armament, ens podem preguntar si això té sentit. Com també és un contra sentit que els cinc països principals productors d’armament formin part del Consell de Seguretat.
I un es pregunta: fins quan la pau en el món estarà en mans dels que fan negoci amb la guerra? Quan ens adonarem que la guerra és el principal fracàs de la història humana? Fins quan seguirem sense veure que els conflictes no se solucionen amb la violència, sinó que la violència perpetua el conflicte?
La segona part de la constitució europea, ens parla del dret a la pau, a la vida, a la dignitat humana, a la integritat física, el dret a la llibertat de la ciutadania. Però resulta que aquests drets que proclamem per a nosaltres, els hi neguem als altres.
I això ho fem de moltes maneres. Explotant recursos dels països pobres en benefici dels països rics, i com diu Oxfam/Intermón, es revesteixen legalment amb els noms de llicències d’explotació, concessions productives, royaltys per extracció, i si cal subornar als dirigents dels països, es fa, i si cal finançar guerres, es fa. Després llegirem a la nostra premsa informacions deformades, parlant de “guerres tribals” a un lloc o altre, sense dir ni una paraula del que hi ha darrere d’aquelles guerres.
Aquesta és tristament la nostra hipocresia. Diem i proclamem una cosa i en fem una altra.
L’apartat 141 de la Constitució Europea, ens parla de les partides destinades a armament i investigació militar. Si el món el que vol és la pau, per què tantes concessions a la guerra? Per què no es treballa a fons en el diàleg com a arma civilitzada per tractar els conflictes? Per què no se’ns ensenya a les escoles el que és el diàleg autèntic?, aquell diàleg d’igual a igual, ningú per sobre de ningú.
El diàleg exigeix una rigorosa simetria. El diàleg asimètric on el fort imposa les seves raons, no és diàleg. Aquest ha de ser net de suspicàcies, respectuós amb les raons de l’altre, encara que no es comparteixin. Això vol dir que ha d’haver-hi un espai pel dissentiment, però aquest s’ha d’expressar serenament i sense violència.
Aprendre a dialogar, és aprendre a ser persones. Aquest és el camí que la humanitat ha de prendre per tractar els conflictes. Encara estem lluny d’aconseguir-ho, però la perseverança sempre acosta els objectius.
Aprendre a dialogar, és aprendre a ser persones. Aquest és el camí que la humanitat ha de prendre per tractar els conflictes Click To Tweet
